16.12.2018 - 21:50
Carlos García Juliá era un dels tres integrants de l’escamot ultradretà que el 24 de gener de 1977 va assassinar cinc homes al despatx d’advocats de CCOO del carrer Atocha de Madrid. Eren quatre lletrats i un treballador: Enrique Valdelvira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz, Francisco Javier Sauquillo, Serafín Holgado i Ángel Rodríguez Leal.
El crim va ser reivindicat per una organització fantasmagòrica anomenada Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista) i va originar un dels moments més tensos de la transició. Faltaven dos mesos i mig perquè el PCE fos legalitzat i el GRAPO havia segrestat dues personalitats del règim: Antonio Maria de Oriol, president del Consell d’Estat d’Espanya, i el tinent general Emilio Villaescusa. La tensió als carrers era màxima; aquells dies, com a conseqüència de la violència policíaca a les manifestacions, es van morir dos estudiants: Arturo Ruiz i María Luz Nájera.
Tres anys després, el 1980, Carlos García Juliá, José Fernández Cerrá i Fernando Lerdo de Tejada, militants de Fuerza Nueva, el partit de Blas Piñar, foren detinguts, jutjats i sentenciats a cent noranta-tres anys de presó. Lerdo de Tejada, nebot d’una secretària de Blas Piñar, va fugir de l’estat espanyol abans del judici. Fernandez Cerrá va desaparèixer després d’haver complert quinze anys.
Garcia Juliá tenia vint-i-quatre anys quan va participar en la massacre. En va complir dotze de condemna. En sortir en llibertat condicional, amb permís del jutge, es va traslladar al Paraguai amb una oferta de feina i ja no va tornar tot i el requeriment de la justícia espanyola. Alguns jutges de l’època eren molt permissius. El 1996 va ser detingut per narcotràfic i empresonat a Bolívia. Fa vint-i-dos anys que és fugit de la justícia espanyola i encara li resten deu anys i mig de condemna.
El seu cas, que ara torna a ser d’actualitat per la detenció al Brasil i la demanda d’extradició, és un exemple emblemàtic d’allò que va ser el terrorisme ultra parapolicíac de la transició.
Siete días de enero, el valor històric i documental d’un film
És molt interessant de tornar a veure Siete días de enero, dirigit el 1978 per Juan Antonio Bardem, un film de ficció basat en la matança d’Atocha i els dies que la van envoltar. Bardem era militant del PCE (que el gener del 1977 encara era clandestí) i director d’obres que retraten l’època de la dictadura. Va ser coguionista amb Luis García Belanga de Bienvenido Mister Marshall (1953) i director de Muerte de un ciclista (1955), entre moltes més. Per la seva militància i compromís va ser detingut i amenaçat i les seves obres van ser prohibides.
Amb la perspectiva del temps, aquest treball, encara que d’estil cinematogràfic vintage, guanya molt en valor històric; és una instantània acurada del començament de les greus turbulències de la transició, que ni va ser modèlica ni va ser tan fàcil com pretenen alguns.
Visionar-lo és ideal per a calibrar algunes de les comparacions històriques i polítiques d’ara i la facilitat, per no dir la ignorància, amb què avui es banalitza i s’esgrimeix l’apel·latiu ‘feixista’.
A Siete días de enero, Bardem va fer un esforç rigorós per a narrar els fets i aconseguir un retrat de l’època amb els seus protagonistes i allò que passava als carrers. Cal subratllar, i molt, que el guió és signat conjuntament amb Gregorio Morán, aleshores també militant del PCE, un dels periodistes d’investigació més valents, ben informats i compromesos de l’època, com Xavier Vinader, José Luis Morales, Pepe Rei, José Díaz i Rafa Cid.
En un article publicat a Mundo Obrero el 2002, Juan Antonio Bardem va afirmar que havia fet el film perquè era el seu ‘deure com a ciutadà, cineasta i comunista’. Tant l’enterrament dels advocats com la filmació i la projecció eren actes militants per a ell. Va agrair el fet d’haver gaudit de ‘la col·laboració impagable del camarada Gregorio Morán’ i dels advocats que se n’havien ocupat: José Luis Núñez, José María Mohedano, Cristina Almeida i Jaime Sartorius.
La situació extrema de la nit de l’atemptat i en general d’aquells dies en què va estar punt d’esclatar tot es van gravar per sempre a la seva ment, tal com va escriure a Mundo Obrero: ‘La nit de l’assassinat, el 24 de gener, jo era l’enllaç oficiós entre el PCE i el govern Suárez mitjançant el governador civil, Juan José Rosón. A les tres de la matinada érem reunits Rosón, jo i Paco Romero Marín, analitzant la situació. Rosón es va acomiadar de nosaltres, absolutament trasbalsat. “No sé quantes reunions de militars hi ha en aquest moment a Madrid.” És a dir, es gestava una “nit dels ganivets llargs” però a la inversa. L’endemà semblava més tranquil.’
El director explica que va tenir el pudor de no filmar el despatx laboralista d’Atocha 55, on hi havia hagut l’atemptat. També comenta que va ser l’actual batllessa de Madrid, Manuela Carmena, membre del col·lectiu d’advocats que casualment s’havia lliurat d’estar present el dia de l’atac, qui els va prestar el mobiliari de l’oficina i els cartells de les parets per a decorar un altre despatx de CCOO del mateix carrer, en el qual van fer el rodatge.
Aquells dies la tensió i el perill d’involució va arribar a un dels punts més àlgids de la transició. Avui es pot visionar Siete días de enero gairebé com si fos un documentari, una radiografia de la societat un any i dos mesos després d’haver mort Franco. De fet, en algunes seqüències Bardem va recórrer a imatges de manifestacions i actes públics reals, sobretot de l’enterrament, ben colpidores. A mi, em recorden el de Pablo Neruda, el primer acte públic després del cop d’estat de Pinochet.
Al film hi apareix l’ambient de la burgesia franquista nacional-catòlica, els religiosos ultres, els senyorets i militars feixistes, els advocats laboralistes, les lluites obreres, el clima dels comunistes clandestins, les manifestacions proamnistia, els falangistes, les connexions fraternals entre policies i joves d’extrema dreta, retrats diversos de fatxes característics de l’època, dos segrests dels GRAPO, les morts d’estudiants en manifestacions conseqüència de la violència policíaca, etc. També es veu com, molt lentament, per a alguns, allò va marcar el principi de la fi de la màxima tolerància oficial envers els pistolers feixistes. A més, val a dir, com recorda el film al final, que a les primeres eleccions democràtiques del juny del 1977, l’extrema dreta no va obtenir cap escó.
L’any de l’estrena va ser un film molt valent, blanc de les amenaces i protestes del grup d’extrema dreta Guerrilleros de Cristo Rey, que potser es va sentir identificat a la pantalla. No en va eren cosins germans de la Triple A, els autors de l’atemptat, i una de les formacions ultres de l’amalgama boirosa de l’extrema dreta que ja operava amb connexions policíaques o amb les forces de seguretat.
Els orígens de la guerra bruta
L’embrió de la guerra bruta va ser gestat al cor de la dictadura franquista, en altes instàncies militars i policials.
El primer focus, la Direcció General de Seguretat (DGS), a la Puerta del Sol de Madrid, va ser un dels centres més actius. Carlos Arias Navarro, el ‘carnisseret’ de Màlaga, abans d’esdevenir la mà dreta d’un Franco ja terminal, la va dirigir del 1957 al 1965. Al darrere tenia l’autèntic cervell de les operacions secretes i d’intel·ligència, l’aleshores coronel ‘cavaller mutilat’, Eduardo Blanco, futur general.
A la DGS s’establien contactes amb un ventall ampli de mercenaris i criminals d’extrema dreta. Amb membres de l’OAS (organització contrària a la independència d’Algèria) refugiats a Espanya, amb la policia política portuguesa (la PIDE) o amb vells nazis com Otto Skorzeny i Léon Degrelle i amb soldats perduts de totes les guerres ultres: feixistes italians, argentins i francesos, principalment. Eren la flor i nata d’allò que es va anomenar la Internacional Negra.
El segon focus de guerra bruta va ser creat pel mateix almirall Luis Carrero Blanco l’any 1972: el Servei Central de Documentació (SECED). D’entrada es tractava d’un servei d’espionatge el primer director del qual va ser el coronel Juan Ignacio San Martín, futur colpista el 23-F.
La guerra bruta va esclatar amb violència els anys de la transició fruit d’aquests dos focus, més endavant diversificats en més, fidel als mètodes i contactes fets durant anys. El planter de la guerra bruta ve de militants de Fuerza Nueva, Guerrilleros de Cristo Rey, la guàrdia de Franco, policies i guàrdies civils. Entre els atemptats més greus cal situar els crims de Montejurra (1976), la bomba del Papus (1977), la massacre d’Atocha (1977) o l’assassinat de Yolanda González (1980), que va implicar militants de Fuerza Nueva. El propòsit era dinamitar la transició per forçar la involució política i el retorn a la dictadura.
A més, van fitxar mercenaris que ja havien treballat abans per als serveis franquistes. L’estratègia de la tensió italiana es va voler practicar també a Espanya amb l’ajut d’individus com l’italià Stefano delle Chiae, el membre de l’OAS Jean Pierre Chérid, que finalment va ser una de les primeres peces clau els GAL, o l’argentí Rodolfo Almirón, guardaespatlles de Manuel Fraga. D’aquí sorgiren els grups que reivindicaven les accions terroristes d’estat, noms fantasmals com el Batallón Vasco Español, la Triple A (els d’Atocha) o ATE (Antiterrorismo ETA). Un dels seus objectius clau era el País Basc i els abertzales. ‘Uniformats de dia, incontrolats de nit’, deien els bascs. Ells van ser l’embrió dels GAL.
Aquestes relacions internacionals van servir també de suport exterior. Es van cometre assassinats a països estrangers, com els de Francisco Javier Martin Eizaguirre i Aurelio Fernández Caro, dos militants dels GRAPO, a París l’estiu del 1979, o els de Jokin Etxeberria i Espe Arana, a Caracas el 1980.
Alhora, la xarxa internacional negra també servia de refugi. Això explica que molts ultres espanyols acusats de crims i sentenciats es perdessin fàcilment per Llatinoamèrica. És el cas de Garcia Julià o Emilio Hellín, que el 1980 va matar la jove Yolanda González, de dinou anys.
Garcia Juliá, l’assassí d’Atocha, ha estat localitzat ara al Brasil. Emilio Hellín es va refugiar al Paraguai d’Alfredo Stroesner, però El País el va localitzar a Madrid l’any 2013 i va denunciar que treballava per la policia i la Guàrdia Civil en qüestions de terrorisme i crim organitzat. Molts no van desaparèixer mai. Sempre han estat entre nosaltres.
El poder, el gran delinqüent impune
El terrorisme d’estat, fill del franquisme, va perviure amb la UCD i el PSOE el va finançar amb diners públics en crear els GAL.
És molt difícil d’establir la quantitat exacta de víctimes de la transició. Segons diverses fonts, del 1975 al 1983 hi hauria hagut entre sis-centes cinquanta i sis-centes vuitanta morts per accions violentes. Més de quatre-cents haurien estat causades per ETA i els GRAPO. La resta, entre cent vuitanta i dues-centes trenta, per la violència estatal i d’extrema dreta.
Després, del 1983 al 1987, els GAL van matar vint-i-set persones. Hi ha hagut mitja dotzena de judicis i només ha estat jutjat l’assassinat de cinc persones. El 80% dels crims dels GAL encara són impunes. A França només han passat pels tribunals un grapat de mercenaris. Allà la impunitat ha estat tant flagrant o més.
Segons dades del 2014 de la Fundació Euskal Memoria, del 1960 al 2010 han mort 474 ciutadans bascos a les mans dels aparells de l’estat, en accions realitzades per persones o grups a les ordres de l’estat espanyol i en circumstàncies derivades del mateix conflicte. Cinc mil han estat torturats.
Iñigo Iruín, advocat de les famílies de Lasa i Zabala, assassinats pels GAL, ha dit que el tractament judicial i polític d’aquesta banda durant aquests vint-i-cinc anys ha estat la veritable imposició d’una llei de punt final que ha consagrat el dret de l’estat de delinquir. Aquesta és la reflexió final: ‘Una vegada més es fa realitat allò que va dir Leonardo Sciascia, que no sabrem mai la veritat sobre els crims que perpetra el poder i els seus aparells. El poder és el gran delinqüent impune.’
