26.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 27.04.2021 - 08:34
El 22 d’abril de 1961 un grup de militars francesos, dirigits per quatre generals, va fer un colp d’estat contra la república a Alger. L’anomenat putsch va durar quatre dies i cinc nits, però no va impedir la independència. Aquells generals havien estat educats en la idea de la “França dels cent milions d’habitants”, on un ciutadà d’Orà era tan “indiscutiblement i per sempre” francès com ho puga ser avui un de Perpinyà. En vista de l’avanç del procés d’independència i de la constatació, per part de De Gaulle, que no hi havia cap manera de frenar els nacionalistes algerians, els colpistes van passar a l’acció. I no eren, precisament, uns qualssevol. Quatre generals de cinc estrelles anaven al capdavant de la maniobra.
Seixanta anys menys un dia després, dimecres passat, l’estat francès s’ha trobat sorprès per una nova crida a la insurrecció. En aquest cas, i de moment, més pacífica. Ara com ara, es limita a la publicació d’una carta a la revista Valeurs actuelles signada per centenars de militars retirats, encapçalats per vint generals. A la manera espanyola, els militars retirats parlen pels militars en actiu. I, com és lògic, Marine Le Pen i l’extrema dreta han corregut a donar-los suport i a aplaudir-los.
La retòrica de la carta no pot sorprendre. Els vint generals reclamen a Macron que defense el patriotisme –el patriotisme francès, és clar– i s’agafen a l’honor, la pàtria i “a les nostres banderes tricolors” per a criticar “el racialisme, l’indigenisme i les teories descolonialistes”, en una mescla intencionada que vol identificar tot allò que va contra la forma imperial de ser francès. Furibundament antiislàmic, el text exigeix llei i ordre i els signants acaben posant les seues armes a disposició de la “salvació de la nació”, en un tomb argumental que no es pot interpretar sinó com una gravíssima amenaça.
Al nord de l’Albera, doncs, els catalans ara vivim també allò que lamentablement estem tan acostumats a viure al sud: l’aparició d’uns il·luminats literalment perillosos, embogits per l’imperialisme i pel menysteniment de la diferència i que es pensen que tenen el dret –pitjor encara: l’obligació– de marcar la vida de la gent. De dir què és correcte i què no. De dir com ets o no ets un veritable “francès”. Per exemple.
Europa passa moments molt difícils, amb un creixement preocupant del feixisme que ja amenaça greument la democràcia i la convivència i al qual tenim l’obligació de plantar cara de la manera més contundent. I això, ací i entre nosaltres, exigeix també de deixar de sentir-nos acorralats, alçar la cara i recordar a alguns insensats que el feixisme ha anat gairebé sempre –i en el cas de Madrid i París, sens dubte– de bracet del nacionalisme d’estat; en canvi, els nacionalismes d’alliberament sempre hem estat antifeixistes, sia a Alger sia a Perpinyà, Palma, Fraga, València o Barcelona.
Així doncs, no us deixeu impressionar ni intimidar més per aquells desvergonyits que, còmodament protegits en el seu nacionalisme d’estat banalment espanyol, pretenen encara donar-nos lliçons a nosaltres. Perquè són ells –aquests que ara tremolen a Madrid, sense anar més lluny– els qui han obert les portes de bat a bat al feixisme. Amb la incapacitat de desfer-se dels seus privilegis nacionals. Amb l’absència total d’empatia i solidaritat envers nosaltres. Amb el silenci quan calia alçar la veu.
PS. Un lector especialment amable em recorda que ara fa un any vaig escriure un editorial que es titulava “Madrid esclatarà: preparem-nos per a fer servir la seua ira“. Val la profecia i continua valent, però ara és molt més urgent ja, el clam.
