L’extrema dreta, desbocada i impune a l’estat espanyol

El 25 de setembre, en un acte de suport al referèndum català al Teatre Micalet de València, un centenar d’ultradretans d’España 2000 es va concentrar a la porta per rebentar l’acte. La concentració havia estat permesa per la delegació del govern espanyol. Dues setmanes abans, quan Anna Gabriel era en aquesta la ciutat, l’extrema dreta li va llançar amenaces de mort.

El 7 d’octubre, en una manifestació unionista a Palma, una dona que era a la paradeta de l’Associació Sobiranista de Mallorca (ASM) va ser ferida i assaltada. L’endemà, a Barcelona, catorze organitzacions d’extrema dreta es van sumar a la manifestació de Societat Civil Catalana, en què es van cometre nombroses agressions racistes i atacs a periodistes.

Els fets més greus van tenir lloc durant la Diada del Nou d’Octubre a València: la ultradreta va intentar rebentar la manifestació valencianista (organitzada legalment) i va agredir diversos manifestants. La policia espanyola i la delegació del govern espanyol van actuar amb passivitat.

A aquest desbocament d’una extrema dreta marcada per l’anticatalanisme, cal afegir-hi la indefensió de càrrecs electes, com els de Podem, a Saragossa, on va ser agredida la presidenta de les Corts d’Aragó, i més agressions d’aquest estiu, com les que van tenir lloc durant la marxa de l’Orgull LGTBI a Múrcia.

La protecció i la impunitat dels ultres es mantenen des de fa dècades, però aquest darrer mes, a causa del referèndum català, les accions s’han multiplicat, i no hi ha hagut cap detingut. A l’estat espanyol, hi ha una extrema dreta que segurament té molt més poder i molta més presència al marge de l’escassa representativitat electoral.

L’extrema dreta emparada per l’estat espanyol
La transició espanyola va ser un pacte entre demòcrates i reformistes del franquisme que va donar lloc a una democràcia de baixa intensitat. No es van depurar ni l’administració ni els cossos de l’estat i, fins i tot, les organitzacions paraestatals d’un marcat tarannà franquista, com ara el Movimiento Nacional i el Sindicato Vertical, van entrar a formar part de l’administració estatal.

Va passar igual amb l’exèrcit i la justícia. Deu magistrats dels setze del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), peces clau de la repressió del règim, van acabar al Tribunal Suprem o a l’Audiència Nacional espanyola en democràcia. En el cas de la policia, tampoc no va haver-hi depuració ni en la secció més representativa de la dictadura, la Brigada Politico-social, encarregada de perseguir i reprimir l’oposició. El cap d’aquesta brigada, el comissari Roberto Conesa, i una bona part de la secció van ser reciclats en la guerra bruta de l’estat espanyol.

Per fer front a les organitzacions armades (principalment ETA i els GRAPO), l’estat espanyol va tolerar grups d’extrema dreta neofeixista com ara l’Alianza Apostólica Anticomunista (Triple A), el Batallón Vasco Español, el Grup d’Acció Valencianista o la Milícia Catalana i els va donar suport. Dins dels grups hi havia policies i militars que gaudien de la complicitat dels aparells de l’estat espanyol i actuaven violentament i amb una gran impunitat al marge de la llei. Posteriorment, un bon gruix dels membres va formar part dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación), unes agrupacions parapolicíaques finançades, coordinades i entrenades pel govern espanyol i l’administració que van acabar donant lloc a l’anomenat ‘terrorisme d’estat’.

Una mostra del pòsit nostàlgic és la manifestació del gener passat, en què més d’un miler d’agents dels sindicats minoritaris dels Mossos (SPC, CAT i USPAC), el sindicat majoritari de la Guàrdia Urbana de Barcelona (SAPOL), els sindicats de la policia espanyola (SIPEOL) i la Guàrdia Civil (ASIGC) van protestar principalment contra la CUP per la ‘persecució política’, amb voluntat de marcar la política, tot i el pas del temps. Grups ultres i plataformes de legionaris espanyols també van fer una crida a participar-hi, mostrant el vincle que encara hi havia.

La darrera arribada massiva de la policia espanyola i la Guàrdia Civil ha tret a la llum tot un seguit d’estampes: agents cantant l’himne amb lletra de Pemán (del bàndol franquista), imatges amenaçadores, proclames clares per a actuar contra la població i casosde catalanofòbia.

Un neofranquisme que campa al seu aire
A l’estat espanyol, actualment, trobem associacions d’extrema dreta, que més que il·legalitzades, han estat afavorides. La més coneguda és la Fundación Francisco Franco, que va ser subvencionada i actualment manté documents oficials secrets (de la Prefectura de l’Estat i la Presidència fins al 1973), però en trobem moltes més, que es dediquen a difondre el llegat de personatges franquistes o ‘la veritat històrica’. En són exemples la Fundación División Azul, la Fundación José Antonio Primo de Rivera, Serrano Suñer, Fundación Yagüe o Queipo de Llano.

En dates clau, són habituals desenes d’actes de tarannà franquista, principalment misses, sobretot durant el 20 de novembre, aniversari de la mort de Franco, i també en la de Primo de Rivera. L’última vegada, la delegada del govern espanyol a Catalunya en aquell moment, Llanos de Luna, va participar en un homenatge a la División Azul. Mentrestant, el govern espanyol ha decidit portar al Tribunal Constitucional el reconeixement del Parlament de Navarra a les víctimes de l’extrema dreta i la policia que hi va haver durant la transició.

Cal afegir-hi associacions com la ultracatòlica HazteOir, que inexplicablement va ser subvencionada i ha estat declarada d’utilitat pública, fet que li permet l’exempció de l’IBI i més beneficis fiscals.

En l’àmbit dels partits polítics, els nostàlgics franquistes de La Falange, Falange Española de las JONS i la Falange Auténtica, i neonazis com Alianza Nacional, Democracia Nacional, el Movimiento Social Republicano (MSR) –amb seu a Barcelona– i España 2000 –amb seu a València, i que actualment té set regidors– són totalment legals. La majoria d’aquestes formacions es manifesten impunement, com passa durant les concentracions del 12 d’octubre, en què mostren banderes franquistes, amenacen periodistes i fan càntics amenaçadors.

Un dels casos més flagrants d’aquesta impunitat va ser l’operació Panzer, en què es va desarticular un grup de divuit neonazis que tenia un arsenal d’armament que incloïa armes de l’exèrcit espanyol, com ara llançagranades o armes curtes. L’organització es finançava per mitjà de la venda de les armes i promovia les idees d’ultradreta i l’odi contra els immigrants i els homosexuals. Deien que era una organització criminal que tenia contacte amb polítics, empresaris i membres de les Forces Armades espanyoles (dos dels quals eren militars). Però la inexplicable desaparició de les armes confiscades i el fet que es declaressin nuls els enregistraments telefònics va portar a l’absolució de tots els acusats, entre els quals hi havia Pedro Cuevas, assassí confés de Guillem Agulló. Fins i tot es va obligar a indemnitzar-los pel material destruït. La impunitat no és un cas aïllat.

Poca presència electoral…
Una bona part de les plataformes i els partits, en un intent d’unir la fragmentada extrema dreta, van formar la candidatura España en Marcha, que es va dividir abans de les eleccions europees, en què va obtenir 17.000 vots. Sumades les candidatures per separat (FE de les JONS, Impulso Social, Democracia Nacional i MSR), l’extrema dreta va treure prop de 80.000 vots. En aquest grup encara s’hi podria afegir VOX, que teòricament tenia unes formes més moderades, i que va obtenir 245.000 vots, una xifra gens menyspreable.

Actualment, España 2000 només té un regidor al País Valencià, concretament a Silla (Horta Sud) i sis a la Comunitat de Madrid. Dins de l’extrema dreta, caldria afegir, al Principat, Plataforma per Catalunya (PxC), feixistes vestits de demòcrates, que van obtenir uns resultats espectaculars en les eleccions al parlament del 2010 (75.000 vots i un 2,4%) i en les eleccions municipals del 2011 (66.000 vots i 67 regidors). Les desavinences internes, amb l’expulsió del fundador Josep Anglada el 2014, han fet que PxC hagi perdut una bona part del suport i que actualment només tingui vuit regidors, mentre que la Plataforma Vigatana va assolir un sol regidor a Vic (Osona). Es considera que una bona part dels seus vots ha anat a Ciutadans o al PP.

En la resta de l’estat espanyol, VOX va assolir 22 regidors i dues batllies, mentre que Democracia Nacional va obtenir un sol regidor, a la província de Valladolid (Cuenca de Campos).

… però més presència social
A les Illes Balears, l’extrema dreta, tot i que existeix, no està prou organitzada per tenir força electoral. Hi trobem moviments com el ‘gonellisme’, centrat a criticar el catalanisme i a negar la unitat de la llengua. Justament, l’assalt a la paradeta de l’ASM va ser liderada per Joan Font Rosselló, portaveu de la Fundació Jaume III.

A Catalunya, trobem l’extrema dreta vinculada a la principal associació contra la independència, Societat Civil Catalana, segons que ha investigat el fotoperiodista Jordi Borràs. Somatemps n’és una de les entitats fundadores, i manté els vincles amb Plataforma per Catalunya, VOX i MSR, tot i que vol mostrar una imatge de transversalitat.

Al País Valencià, es manté en una posició social important. Les accions més dures es van produir la segona meitat dels anys setanta durant l’anomenada Batalla de València, en què la ultradreta, anticatalanista, va criminalitzar l’esquerra i els defensors de la llengua i la cultura valencianes.

L’extrema dreta i el blaverisme es van intentar apropiar d’elements de la cultura com les falles per instrumentalitzar-los. Per exemple, el president de la interagrupació fallera, que manté una fèrria oposició a la política cultural de l’Ajuntament de València, era a la contramanifestació violenta de l’extrema dreta el 9 d’octubre. L’esforç de molta gent ha anat retornant a les falles pluralitat i despolitització, i l’ajuntament vol democratitzar i retirar els privilegis de què alguns han gaudit durant dècades.

En els llaços de l’extrema dreta, trobem que el president d’España 2000, Jose Luis Roberto, és propietari de l’empresa de vigilància Levantina de Seguridad, que forma part del Grupo Levantina, on treballen una bona part dels militants de l’organització. També hi ha negocis d’empresaris d’extrema dreta, des de bars fins a bordells, que moltes vegades es relacionen amb càrrecs polítics.

Durant el 2016, segons El Temps, es van cometre mil cinc-cents delictes d’odi en el territori valencià. L’últim reducte potent és el futbol, en què grups ultres com el Yomus del València CF gaudeixen d’impunitat pel que fa a la simbologia. El president de la lliga, Javier Tebas, era membre de Fuerza Nueva. S’actua amb molta més fermesa contra les estelades.

Ara s’estableix un nou moviment, Lo Nuestro, que no fa servir la simbologia clàssica però és igual de violent, racista i intolerant. És similar a la Casa Pound de Roma o l’Hogar Social Madrid, que ha ocupat l’antic Banc de Madrid al costat de la plaça Colom. Es dediquen a repartir aliments tan sols entre els ‘nacionals’ i fan activitats físiques i d’oci per als joves que transmeten un missatge excloent i d’extrema dreta. Lo Nuestro s’ha establert a Elda-Petrer, Elx, Alacant i Alcoi, amb l’únic objectiu d’auxiliar els espanyols. A Barcelona també hi havia el Casal Tramuntana fins que va ser dissolt el 2015.

Tot i la clara presència de l’extrema dreta, cal afegir que hi ha un silenci informatiu per part de la majoria de mitjans de comunicació per a mantenir ocult un problema que existeix a l’estat espanyol, el d’una extrema dreta que defensa per sobre de tot la unitat d’Espanya. Fins a l’actualitat, repeteixen que no existeix. Les accions s’acostumen a silenciar o edulcorar titllant-les només de ‘radicals’ o parlant de ‘joves amb banderes’. Mentrestant, l’extrema dreta continua campant al seu aire.