L’extrema dreta nord-americana creix i es multiplica a internet

El món es va quedar bocabadat veient les imatges de la multitud esperpèntica que va assaltar el Capitoli dos mesos enrere. Alguna cosa es va trencar aquell dia. O moltes. Semblaven els fantasmes d’un malson, herois de còmic dolent, pintats, disfressats amb robes paramilitars, banderes i símbols d’uns altres temps, passats pel sedàs del mal gust i la intolerància. Tothom es va quedar de pedra en veure-ho. No era un film de ficció. Eren imatges reals. No era un carnaval. Era una acció política i havien aconseguit d’entrar al Capitoli.

Tots aquells monstres duien un mòbil per immortalitzar el moment: piular, filmar, fer discursos a YouTube i fer-se fotografies als despatxos oficials. Semblaven fugits directament d’internet. La majoria silenciosa que feia anys que bordava, mentia i conspirava a les xarxes socials de l’extrema dreta, aquells que havien portat a la Casa Blanca el seu ídol, Donald Trump, sortia a la llum disposada a actuar, tot obeint les consignes del seu líder i de tota la cort de freaks supremacistes i nazis d’internet, aquell suposat paradís de la llibertat d’informació i d’expressió que havien ideat els tecno-utòpics de Silicon Valley.

És evident que internet ha agilitat i facilitat la tasca informativa dels ciutadans del planeta, que ha obert les portes a l’expressió de molta gent per denunciar abusos de poder, recomanar descobertes i opinar. Però hi ha una massa considerable, sobretot als EUA, que fa servir el sistema per expandir bogeries, perversions i deliris, fins al punt d’arribar a ocupar la centralitat informativa mundial, com va succeir amb l’assalt al Capitoli.

Aquell dia, molts vam pensar que alguna cosa important havia fallat. Les paraules “llibertat”, “democràcia”, “informació”, “política” i, fins i tot, “veritat”, havien estat segrestades i capgirades per un exèrcit de trols, freaks, nihilistes, nazis, sonats i fanàtics amb un grau més alt o més baix de perillositat social i desequilibri mental. Tothom va quedar astorat. Tothom menys el periodista Andrew Marantz, de The New Yorker, que havia passat tres anys estudiant el fenomen del creixement i funcionament de l’extrema dreta a les xarxes socials nord-americanes. El resultat de la seva recerca interessant, reveladora i monumental és el llibre de cinc-centes pàgines Antisocial. La extrema derecha y la “libertad de expresión” en internet (Capitán Swing, 2020).

De com l’extrema dreta s’ha apropiat internet

Com s’ha pogut capgirar la utopia d’internet com a eina de llibertat d’expressió i comunicació entre ciutadans d’una democràcia –els ideals que tenien els fundadors i teòrics de Silicon Valley–, perquè els cínics de la propaganda, la mentida i la conspiració d’extrema dreta, amb totes les variants, hi hagin aconseguit difondre els seus fanatismes fins al punt de calar i arrelar en l’imaginari social de gran part de la població?

Andrew Marantz (Nova York, 1984) és un periodista interessant, amb una llicenciatura en religió i un màster en no-ficció literària. És jueu i treballa a The New Yorker, investiga a consciència, té una immensa curiositat sobre el terreny, fa bones preguntes i escriu amb un rigor i una ironia trista i resignada que, de vegades, recorda la de Woody Allen.

Marantz explora el tema tot infiltrant-se literalment en dos mons: el dels emprenedors de les xarxes socials inicials, un punt visionaris, un punt ingenus, pares d’un fenomen cultural de primera magnitud, i el món dels “intrusos”, conspiradors, supremacistes blancs i trols experts en l’ús i la manipulació de les xarxes socials per difondre eslògans corrosius en benefici dels seus egos i interessos econòmics i polítics. Els “intrusos” s’han aprofitat de la tecnologia per segrestar la conversa de la societat nord-americana.

A més, entre els dos mons que interactuen n’hi ha un altre, el dels mitjans tradicionals, al qual pertany el periodista, cosa que li permet de contrastar estratègies, formats, maneres d’entendre i presentar la informació, als antípodes les unes de les altres. Perquè en aquesta guerra perversa pel poder, un dels enemics a abatre és el periodisme tradicional i els periodistes d’ofici. El discurs digital de l’extrema dreta és ben simple: tots els periodistes menteixen i tan sols nosaltres diem la veritat, encara que ens la inventem o sapiguem que és mentida.

L’autor s’ha passat tres anys aplegant informació, analitzant les xarxes i els seus mecanismes i coneixent de prop, en el dia a dia laboral i familiar, alguns dels principals gurus del món digital de la nova extrema dreta nord-americana. En converses amb ells, el periodista ens revela com són, què pensen, com dominen i transformen les tècniques de manipulació, invenció i difusió de notícies falses i els impressionants impactes que aconsegueixen. De fet, també descriu els nous eixos de l’anomenada “dreta alternativa” nord-americana.

“Canviar com parlem és canviar qui som”, diu sovint l’autor. Totes aquestes dinàmiques, com exposa el llibre, han esborrat fronteres entre tecnologia, mitjans i política, han trencat profundament el panorama informatiu, han canviat el significat del vocabulari, han capgirat la realitat, han arrossegat els joves cap a opcions fanàtiques, feixistes i negacionistes. En definitiva, algunes idees tòxiques que abans eren marginals, gràcies a Twitter, Facebook, YouTube, Reddit i tota una galàxia de blocs i més plataformes i formats digitals, han saltat a l’imaginari col·lectiu en pocs anys. L’han assaltat, de fet.

Twitter va crear el monstre de Trump i, ara, després de l’assalt al Capitoli, l’ha desconnectat. Se’n desentén per quedar bé o, en realitat, està disposat a exercir alguna mena de control que vagi més enllà de la censura i el blocatge? Abans ja hi havia hagut alguns moments d’alarma: la victòria de Trump i la marxa supremacista blanca de Charlottesville (Virginia). Van reaccionar poc i sense cap resultat destacable.

No serà que convé de reajustar tot el funcionament del sistema? Com s’ho faran per superar l’acusació dels activistes internautes neofeixistes que, quan ho fan, són la “policia del pensament” d’Orwell, com abans, segons ells, ho havien estat els mitjans tradicionals?

Aquest llibre ens demostra detalladament com l’impensable es converteix en pensable. El veritable problema per al periodista de The New Yorker és: “Com el nostre vocabulari nacional –i, per tant, el nostre caràcter nacional– és en procés de ser destruït.”

La immersió en un món al·lucinant de trols i freaks

Aquest treball de recerca periodística té el gran valor que et submergeix en l’esperpèntic món dels neofeixistes nord-americans en totes les variants digitals i humanes. L’autor té l’habilitat de guanyar-se la confiança d’alguns dels més destacats per parlar-hi, compartir un cap de setmana, unes copes o, simplement, observar com treballen, actuen i reaccionen. El llibre és un bon aplec d’éssers sorprenents, entre freaks solitaris i violents perillosos. Tots fatxes.

De la mateixa manera que Hunter S. Thompson es va infiltrar entre els Àngels de l’Infern, Andrew Marantz s’ha infiltrat entre els senyors de la guerra digital neonazi nord-americana. Val a dir que ho ha fet a còpia de llet de soia i sandvitxos de salmó, no pas amb whisky i cocaïna. Ho ha fet amb més bona fortuna física i no li han trencat la cara com a l’inventor del periodisme gonzo. I això que és jueu i periodista clàssic, dos bons motius per a caure molt malament als neofeixistes i rebre’n les conseqüències. Ell, però, miraculosament, en surt indemne i, segons que sembla, amb una agenda de bones relacions.

En aquests tres anys d’infiltració, entre més aventures, Marantz ha esmorzat a l’hotel Trump Soho amb un autoproclamat “supermalvat d’internet”, ha recorregut una ferralleria rural a Illinois amb un propagandista independent de Twitter, ha begut en una cerveseria alemanya amb un nazi. A Washington D.C. va acompanyar un histriònic trol de l’extrema dreta durant la seva primera setmana com a corresponsal de premsa a la Casa Blanca. Trump va obrir les portes als seus succedanis de periodistes preferits. A San Francisco es va asseure en una taula de negociacions entre alguns dels “nous guardians” que, després d’haver permès que la seva immensa xarxa social fos envaïda per discursos d’odi, havien decidit d’obrir els portàtils i intentar de controlar el caos. També s’ha passat centenars d’hores parlant amb gent que vivia atrapada en el culte de la supremacia blanca experta en internet i amb alguns que havien aconseguir de fugir-ne.

Mike Cernovich, un crac

La galeria de profetes digitals de la ultradreta que el llibre descriu i despulla és enorme. L’escriptora Cassandra Fairbanks (“M’importa més la llibertat d’expressió, fins i tot per a Chelsea Manning i Julian Assange, que cap altre afer”), el sofista i venedor de memes criptofeixistes Milo Yiannopoulos (“El supermalvat més famós d’internet”), Gavin McGuiness (“Sóc islamòfob, sóc xenòfob, sóc un maleït sexista!”), Laura Loomer (conspiracionista, sionista, islamòfoba), etc. Alguns a hores d’ara ja han estat blocats per les grans plataformes. Hi ha xarlatans, líders supremacistes, estafadors, traficants de memes, experts en viralitat, egòlatres i mediocres frustrats que evolucionen cap a la perversitat.

Mike Cernovich és el cervell de les notícies falses sobre la salut de Hillary Clinton que tan bé li van anar a Donald Trump. L’autor aconsegueix una relació informativa interessant amb ell. N’és un dels destacats. El seu exemple és un patró. Va néixer a Kewanee, una petita ciutat dedicada a la cria de porcs a Illinois, en el si d’una família de classe mitjana, va estudiar Nietzsche i se’n va enamorar, el prenia el peu de la lletra. Va fer la carrera de dret i, per culpa d’una no provada acusació de violació, tingué grans problemes per guanyar-se la vida. Fins que va descobrir el poder de les xarxes socials i l’adrenalina i el poder viral que generava.

Va ser proveïdor de llibres d’autoajuda, consells de gimnàstica i memes d’internet. Creà diverses webs, divulgà idees masclistes, grolleres i feixistes, fins que es féu un compte a Twitter i començà a dir coses com aquestes: “No hi ha cap motiu per a pegar una dona. Si vols fer-li mal, destrueix la seva ànima” (2013); “Twitter és la meva droga. No puc matar ningú. És il·legal. He tingut tantes relacions sexuals que les dones maques m’avorreixen. Com puc aconseguir aquesta sensació? Amb Twitter” (2014).

I ben aviat va crear el seu relat. “Si tot és un relat, llavors necessitem alternatives al relat dominant”, explica. Negava el canvi climàtic, era contrari al control de la venda d’armes, masclista, etc. Quan el periodista li demana per la verificació d’algunes de les afirmacions falses que transmet sobre la immigració musulmana, o sobre les estatístiques de violacions als campus, per exemple, s’escapoleix. “Jo no faig res més que dir el contrari d’allò que diuen i cada dia tinc més visites al meu canal de Periscope.” En poc temps, després de l’èxit de la mentida sobre la salut de Hillary Clinton que arribà a filtrar-se als grans mitjans, Cernovich, es va creure el rei de Màtrix i de les notícies falses.

Començà també a autoeditar-se llibres que venia a Amazon. Obres com ara MAGA mindset. Making YOU and America great again. Amb un Trump carabassa per damunt una au fènix a la coberta. I ben aviat cobria amb el mòbil esdeveniments com ara el primer debat Clinton-Trump. En noranta minuts, Trump va mentir trenta-quatre vegades, subratlla Andrew Marantz. Cernovich, per contra, va dir: “Clinton va molt medicada. El fet més patètic d’ella han estat els ploriqueigs sobre els verificadors de dades. Tothom odia els mitjans de comunicació, i ara els apel·la perquè la defensin? Això l’ha feta semblar molt feble.”

Alhora pujaven al poder assessors de Donald Trump com ara Steve Bannon. I Mark Zuckerberg, cofundador de Facebook, va passar dos anys negant que les notícies falses de la seva plataforma haguessin influït en la victòria de Trump. De mica en mica tots els Cernovich digitals van aconseguir d’accedir a les conferències de premsa de la Casa Blanca i convertir-les en un espectacle d’audiència en benefici de les animalades que deia el president i que cap d’ells no contrastava per norma.

L’agost del 2017, a Charlottesville (Virginia) es va convocar una marxa supremacista blanca per protestar per la retirada d’una estàtua del general confederat Robert E. Lee. Entre els capdavanters de la marxa hi havia figures conegudes de la dreta nacionalista blanca com ara David Duke, antic dirigent del Ku Klux Klan. També es va convocar una marxa alternativa de protesta contra els ultranacionalistes, que va ser envestida per un cotxe. Entre aquest i més incidents, com ara la caiguda d’un helicòpter, va haver-hi tres morts i una vintena de ferits. Trump va condemnar la violència de les “múltiples parts”.

Des d’aleshores, moltes organitzacions de l’extrema dreta, autoanomenada dreta alternativa, van ser desterrades de la majoria de xarxes socials. Però el fenomen continua implacable. L’última demostració de la seva força va estar l’assalt al Capitoli fa dos mesos.

No som tan lluny dels EUA

Això que passa als EUA passa arreu del món, amb més o menys visibilitat i notorietat. Aquí i allà han sortit admiradors de les tècniques publicitàries de Trump. “Una mentida pot haver recorregut mig món, mentre la veritat encara es posa les sabates”, escriu l’autor citant Charles Spurgeon.

Convindria lluitar contra els monopolis informatius de tota mena i defensar un ecosistema d’informació i comunicació veraç i plural, diu Marantz. Malauradament, a tot arreu la “twitterització” del periodisme és evident, com l’ús de la paraula “periodisme” –que ells odien– per disfressar qualsevol web de propaganda política. Com ho és l’aparició de freaks i trols populistes a Twitter. I les ànsies obscenes d’audiència, poder i publicitat de tertulians i mediocres diversos a les xarxes socials. Hi ha una simplificació alarmant del discurs i del debat, una tergiversació de la realitat actual i de la història en benefici de les idees dels populismes dominants, que guanyen vots així.

A la vegada, als mitjans tradicionals, cada dia més servils i reverencials amb sigui quin sigui el poder que els manté, hi ha l’emergència d’una caterva d’opinadors indocumentats a sou, partidistes i infantils, en detriment del rigor periodístic i la veritat. Falsos profetes. Falsos revolucionaris. És una degeneració que creix cada dia. Això, de retruc, fa perdre credibilitat, capacitat, energia d’acció dels mitjans i qualitat del periodisme en general. Tot plegat, en detriment de la veritat, del bé comú social i del control rigorós del poder. I a favor de la impunitat de la corrupció visible i invisible dels partits dominants i dels mitjans públics que no haurien de ser seus, ni privatitzables per la via de l’externalització. No som tan lluny dels EUA.