03.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 04.04.2018 - 07:30
La fiscalia alemanya va demanar ahir el lliurament del president de la Generalitat a Espanya, en aplicació de l’euro ordre. És un pas previst i raonable. En el sistema judicial el fiscal representa l’acusació i la seua tasca, en aquest cas, a més, és de representar els interessos de l’estat espanyol. Si no hagués demanat el lliurament hauria estat una maniobra desconcertant. El fiscal belga, en la vista anterior, va actuar igual i la diferència entre demanar que siga mantingut a la presó o posat en llibertat també es pot entendre. A Bèlgica Puigdemont va anar ell mateix a la justícia i a Alemanya va ser detingut. Va ser detingut quan anava cap a Bèlgica a presentar-se davant el jutge, però això, als efectes del tribunal alemany, només és una suposició. I, per tant, la demanda que continue sota control de l’estat és difícil de considerar com a definitiva o definitòria. De moment, tot va com era previst.
Ara el jutge haurà d’escoltar la defensa i decidir. La defensa del president és de les més sòlides possibles: un gran equip, segurament el millor que es podia imaginar. Però l’amenaça del lliurament a Espanya és ben real. Evidentment, els advocats de Puigdemont intentaran fer entendre al jutge que l’extradició seria un greu error. Hi ha arguments de sobres per a desmuntar la demanda del govern espanyol, però al final tots depenen de la voluntat que tinga el jutge d’entrar a debatre el fons de la qüestió, cosa que no té l’obligació de fer. Acostumats com estem al pervertit sistema judicial espanyol, hauríem de pensar altrament quan ens encarem al sistema alemany. Allà els jutges són independents i no accepten interferències del govern, però alhora tenen un gran sentit del que és l’estat. I això s’aplica tant a les verdes com a les madures. Essent Alemanya, a més, un estat realment federal, la ingerència del govern nacional en el sistema judicial d’un land és especialment malvista i especialment contraproduent. Fruit de la seua experiència diària, els jutges alemanys tendeixen a pensar que els altres jutges de la Unió Europea són com ells i, per tant, d’entrada, no desconfien de les intencions ni de les pràctiques. La feina de la defensa serà, doncs, fer veure al jutge de primera instància o al tribunal davant el qual es faça un recurs posterior que la justícia espanyola no és equiparable a l’alemanya i que no garanteix un judici just. Aquesta és la clau de tot plegat. Més enllà de les inevitables emocions, cal que tots tinguem clar que no serà gens fàcil. I que hi ha moltes possibilitats que d’una manera o d’una altra l’extradició s’acabe fent, tot i que evidentment no seria ni de bon tros igual una extradició de màxims que una de mínims –que fins i tot podria esdevenir un problema gravíssim per a Espanya.
Però el bosc jurídic no ens hauria de fer perdre en cap cas la visió del context polític. L’estat espanyol i el PP intenten això tothora: que ens pensem que no parlem de política, sinó de ‘delictes’, i en una trampa tan maldestra com aquesta no hi hauríem de caure mai. Perquè la resolució del conflicte entre tots dos països, més enllà del sacrifici personal que puga significar per al president de la Generalitat, no depèn de si Puigdemont entrarà en una presó espanyola o continuarà a l’exili. El conflicte entre Catalunya i Espanya és de naturalesa política, per més que Espanya intente desviar-lo cap a la via judicial. I ho continuarà essent, passe què passe. No tindrà cap resolució possible que no siga política. I per aquest motiu al final dependrà, molt més, de la capacitat de resistència i de lluita del país, de la capacitat d’enfortir el Consell de la República, de la capacitat de fer govern al parlament o de la capacitat de col·lapsar els centres de poder espanyols, que no pas de la marxa del procés judicial o el desenllaç que puga tenir. Un desenllaç que, a més, a hores d’ara ningú no pot endevinar.
Segurament és per tot això que Puigdemont va enviar ahir un missatge tan clar i tranquil·litzador, en una conversa amb diputats de l’esquerra alemanya: ‘No em defenso a mi mateix, sinó que represento una institució molt antiga. Sóc el 130è president de la Generalitat i he d’actuar d’acord amb aquesta responsabilitat.’ Puigdemont sap molt bé, doncs, què representa i és conscient que actuar d’acord amb això, amb conseqüència i de manera rigorosa, l’ha fet fort davant el món. L’ha fet fort a ell, ha fet fort al moviment que representa i en definitiva fa fort aquest país, el nostre, del qual és el 130è president.
