23.08.2016 - 05:00
Parlava amb la seva cosina i, de cop, ha quedat in albis: ai
Què?
Que no
Hélène, què tens?
Sent que li agafen la mà, que li repeteixen el nom, que demanen aigua. Ho sent, però des de molt lluny, molt lluny, com si hagués posat el cap sota un llac, com si s’hagués perdut, com si no fos ella.
Prova de dir-los que
Ha entrat més gent. La mamà. Madame Pingeon. Li descorden la cotilla. L’estiren al sofà, amb els peus enlaire, descalços, desemparats sobre una muntanya de coixins. La minyona ha dut un potet amb sals. Aigua. Un ventall gros.
Ella prova de dir-los que sí, que gràcies, que la deixin estar. Però és que no té paraules. O és que sí que hi són però fetes un garbuix. O és que s’amaguen. O no sap què li passa i només té ganes de plorar.
Quan es refà, la pugen a la cambra, tota a les fosques, perquè reposi. No és res, criatura, un mig desmai, nervis, ara et preparen un caldo de gallina.
No passava res que no haguessin viscut amb la filla gran: males cares, silencis ofesos, aquell posat de no em comprèn ningú. L’una es pintava els ulls com un vampir, tots negres i amb regalims; aquesta es va voler foradar el nas. Però, en el fons, eren els mateixos drames de crits i gestos teatrals, les mateixes frases pastades al camp de les hormones en ebullició: que si jo no us he demanat néixer, que si deixeu-me en pau, que si em vull morir. Ja hi estaven entrenats, els pares de la Mireia. Havien superat la primera prova sense grans entrebancs. Ara només tocava repetir.
O s’ho pensaven.
Perquè és que la noten estranya, darrerament. Especialment estranya, diguem-ne. Un dia absent i l’altre contestatària. Com la germana, però més. Imprevisible.
Fins que avui, a l’hora de dinar, ja s’han espantat.
Xarrupava.
Ho feia expressament. Amb el cap cot, gairebé abocada sobre el plat, amb la punta del nas a tocar del líquid espès mentre agafava cada cullerada. Alçant els ulls de cop, sardònicament oberts i fits en son pare. I xarrupant, aleshores, com si fos la culminació de l’espectacle, el seu gran triomf. Xarrupant sorollosament. Xarrupant insuportablement.
Fins que l’home no ha pogut més. Conscient que queia de quatre grapes en la provocació, racional i ordenat i normalment silenciós, ha picat fort sobre la taula amb la mà oberta, ha sentit com saltaven els coberts mig espantats pel brusc trencament de la tensió, i ha cridat que ja n’hi ha prou, Mireia, ja n’hi ha prou!
Han passat dos… tres segons de silenci absolut. Immòbil, la família semblava un quadre antic i congelat.
I aleshores la noia ha contret la cara en una ganyota demencial i ha començat a riure tan fort, amb la boca tan oberta, estirant-se els cabells i rient, movent el cap a dreta i esquerra i rient, prement amb la mà un ganivet enlaire i rient, picant de peus a terra i rient, que
-em pensava que ens mataria.
La mare plora. La vella Pingeon resa a l’espona del llit. La cambra continua a les fosques. Han cobert la gran lluna de l’armari amb un llençol. Ningú no volia tenir duplicat el panorama desolador, ni aguantar els xiscles de la pobra criatura quan s’hi trobava reflectida, amplificada, mirant-se descaradament als ulls, donant-se rèplica amb la llengua a fora, passant-la obscenament pels llavis, mossegant-se’ls, torçant la boca en una ganyota de baixos fons i dient-se que treu-me aquestes bruixes del davant i porta’m una verga, porta’m una verga i la compartiremehahahahaha..!
L’Hélène dorm ara feixugament. Sua. Té els cabells llargs tots enganxats a la cara. Sota les parpelles, els ulls es mouen rítmicament, a banda i banda, a banda i banda, a banda i banda. De tant en tant, fa que no amb el cap, gemega, tiba, deixa caure una llàgrima, una babaia espessa.
L’han hagut de lligar.
No ho volien, però ho han hagut de fer. Han esquinçat una vànova de seda i l’han nuat a la fusta negra del llit. Amb cura. Per no ferir els canells tan prims, tan blancs. Per impedir que torni a fer aquells salts de contorsionista, aquell gest de malson, enarcada enlaire com si la panxa li intentés tocar el sostre, alçar-la volant amb les cames i els braços morts, el cap mort, tota ella convertida en semicercle que treu escuma per la boca.
Madame Pingeon ja no sap què ha vist, exactament, durant les darreres hores, en aquesta cambra espessa i tancada al món. Repeteix en veu baixa totes les oracions que recorda, les barreja, se les inventa, prova de pensar en la cara serena d’alguna marededéu, en aquell blau cel de dona santa, en un prat i margarides, però cada imatge que busca se li distorsiona en humors, en escopinades i crits, en roba esquinçada, ulls en blanc, riallades de bèstia que pixa entre espantoses convulsions i fum.
Ara sent pudor de sofre. És el maleït quinqué, segurament, però ella hi evoca rius incandescents, nafres i crits. Es persigna. Es controla. De seguida arribarà mossèn Darnand. Ell sabrà què cal fer. Sempre ho sap.
Li han induït el coma.
Els pares han anat a fer un mos i ara la Teresa es mira sa germana des d’una distància trista de catèters i llençols blancs. Així, en aquest sopor hospitalari, llunyà, impersonal, pautat, troba que recupera la Mireia que coneix, tan fràgil des del seu cosset bategant de nadó que no volies, que detestaves, de fet, que senties invasor i que et va robar el cor només de mirar-te i somriure i fer-te així amb la maniua tan perfecta, mare, mira, és que té ungles i tot!
S’eixuga una llàgrima. Ha vist coses horribles, aquesta darrera setmana. Horribles. Els pares desesperats, abraçats, desencaixats d’hores sense dormir. La germana convertida en caricatura de terror, gairebé repetint els gestos de la nena aquella de color verd que saltava vomitant sobre el llit a L’exorcista. La por cerval de veure perdut algú que estimes, de no saber com fer-la tornar, de sentir-la transformada, posseïda, boja.
Sense proposar-s’ho, repassa les estones que ha viscut sense la Mireia, barallant-s’hi per foteses, tancant-li la porta i deixa’m en pau: no sap què donaria, avui, per poder tornar enrere i rectificar, respirar el món amb el que ara en sap, aprofitar el temps al costat de la germana. De la germana. Abans no es converteixi en aquest cos inconnex. Germana.
Li han fet deu mil proves. Tots tan amables. Sistemàtics. Hem de descartar primer el que coneixem.
Ella no pot deixar de pensar en la nena verda, així començava el film: fent-li proves en un hospital. I no en treien res.
Aquell metge gran, el de les mans de paleta, amples i aspres amb enyorança de parets alçades a plom, els ha explicat exactament això: que no els pot dir res de segur encara, que no sembla un problema psiquiàtric, que l’han d’adormir. De moment. Que faran tot el que puguin. Que hi ha una possibilitat nova. Ho han descrit recentment i encaixa amb els símptomes de la Mireia. Hi ha un test diagnòstic. Ja li l’han fet. I pronuncia paraules que fins ara no havien sentit mai: líquid cefaloraquidi, autoimmune, transmissió sinàptica, receptor NMDA.
Una possibilitat i poques certeses, els recorda el metge: ciència.
–De genolls!
No ha cridat, mossèn Darnand, en entrar a la cambra de la petita Hélène, que té ara els ulls fits en el sostre i tremola, llunyana i fràgil com una fulla de pollancre a punt de trencar el seu lligam.
No ha cridat però l’ordre ha sonat tallant i seca, preceptiva.
La mare s’agenolla lentament, amb gestos d’autòmat. I madame Pingeon, descansada ara de trobar un propòsit a les hores que passen, sentint-se Joana d’Arc sense armadura, conscient que aquests dies seran els més intensos de la seva vida, abandona feixugament la butaca que la tenia mig aclofada i es deixa caure, penitencial, al costat dret del llit, de cara a l’armari-llançol.
Recorda les paraules de mossèn Darnand, aquest matí, en un despatx del bisbat:
-El dimoni existeix, no és una idea, no és una entelèquia, no és una abstracció. El diable és una personalitat i com a tal té una estratègia.
I el bisbe, aquell home ínfim, empetitit per la immensitat de la taula de pòrfir des d’on se sentia protegit del món, anava assentint amb el caparró, com un esquelet desmanyotat.
Han quedat entesos de seguida: tan bon punt se’n noti la predisposició, mossèn Darnand farà cap a la cambra de l’endimoniada. I expulsarà la bèstia. Déu sempre guanya.
Després ja parlarem de les causes, de si el dimoni ha estat cridat o s’ha presentat,
-perquè tant pot ser motu proprio o acte de bruixeria -i la madame s’estremeix: ja
recorda, al fons dels ulls de qui havia de ser la seva nora, una lluïssor enfebrada de súcube,
però de moment cal fer fora d’aquella casa tot esperit maligne.
És el cos, que es defensa. Quina cosa imbècil: la matèria pròpia, això que som i que oblidem, sent una amenaça i hi planta cara, hi planta cos, anticòs. Era aixo, finalment. Només això. Tant com això.
Aigua beneita que esquitxa les parets i regalima pel front de l’endimoniada, cabells xops, llençols xops i rebregats d’esgarips aguts de salvatgina acorralada en el nom de Jesús esperit de blasfèmia t’ordeno que surtis d’aquest cos en el nom de Jesús esperit de blasfèmia
Un minúscul, un ínfim tumor en un ovari. Perquè sí. Per herència. Per atzar. Perquè aquestes coses passen. I el sistema immunològic, que la Teresa encara s’imagina com un petit exèrcit d’obrers vestits de blanc, es prepara per a la batalla, per a la guerra, com si l’objecte anòmal fos un virus, un invasor, converteix el propi cos en enemic i decreta que no passaran, aquest cop no.
la noia xiscla que ha degollat un xai i que tot és sang i vells amb barbes blanques, madame Pingeon ha quedat aculada contra la paret, paralitzada, preparada per veure com l’Hélène obrirà la boca i se li desencaixarà tota perquè en surti un gran dimoni negre i amb banyes de marrà que quedarà després desintegrat per efecte de la figureta que branda el mossèn com una espasa per la mort i la resurrecció per la creu i la passió per la creu i la passió per la creu i la passió se li acosta i la noia bruela que fora que fora que saaaaang
Les anàlisis han estat tan clares que semblava que hagués sortit el sol dins de l’hospital mateix: ni fluorescents ni lampadetes tísiques al capçal d’un llit de ferro fred: el sol. Han començat el tractament de seguida. Per inhibir l’exèrcit d’anticossos que li inflamaven el cervell. Potser li quedaran seqüeles, diuen. No ho notarem. A la família tots en som una mica, de rebordonits.
L’Hélène ha quedat estesa sobre el llit, aplanada, immòbil, penjant nomes d’un fil, de la ranera imperceptible que li tremola encara entre les dents. Només la mare, com dins d’una mampara de vidre, a punt de la rendició, amb les llàgrimes que li mullen les galtes i el coll, percep que la noia és a punt d’expirar i suplica una mirada, una mirada només, que la seva menuda, la llum dels seus dies, la filla que tant li va costar de parir, obri els ulls i li ofereixi un darrer reconeixement. Però el capellà interposa ara el seu cos de vedell entre la mare i el llit de la moribunda, crida amb un gest madame Pingeon perquè li reforci l’oració, brama que no te l’enduràs i que recupero l’ànima per al Senyor és del Senyor i jo et conjuro Satanàs príncep d’aquest món reconeix el poder i la força de Jesucrist recupero l’ànima per al Senyor que et va vèncer al desert és del Senyor i Ell se l’emporta a la pau eterna és del Senyor
Tot, per un puto anticòs.
Núria Cadenes (Barcelona, 1970) és escriptora, treballa de llibretera i viu a València. Per bé que la seua activitat literària va començar des del camp de l’experiència personal, amb la publicació de Cartes de la presó (Tres i Quatre, 1990), després ha seguit camins marcats per la diversitat: des de l’assaig lúdic que és Vine al sud! (Columna, 2008) fins al biogràfic, amb L’Ovidi (Tres i Quatre, 2002), passant per la novel·la curta, amb El cel de les oques (Columna, 1999), o el llibre de relats, com AZ (Tres i Quatre, 2009), que va guanyar el Premi Ciutat d’Elx i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Els seus darrers treballs publicats han estat El banquer (Edicions de 1984, 2013), una aproximació als camins del poder tot novel·lant la vida de Joan March i les seues circumstàncies, i el conte “Un mort a la cuina”, inclòs al recull de relats negres Elles també maten (Llibres del Delicte, 2014).
