‘L’exili no serà mai l’eternitat’, carta d’Agustí Colomines a Clara Ponsatí

Estimada Clara:

Teníem quinze anys o setze quan ens vam conèixer, a la coordinadora d’estudiants de batxillerat. Érem dos joves inquiets, d’una catalanitat profunda apresa en el clos familiar, i coneixíem també un ambient ideològic que aviat ens va excloure. L’esquerra catalana ha tingut una predilecció pel dogma que finalment s’ha convertit en una centrifugadora. En comptes d’atreure, expulsa. Però una cosa és la política i una altra l’amistat. Que no ens ho passàvem bé al pis de la Diagonal dels Sacristán? Segur que sí, perquè des de llavors que ens acompanyem. Tant és que de vegades discrepem en això o en allò, sempre hi som. La intimitat no és tan sols el silenci d’una alcova. És força més. És la complicitat, la capacitat de desxifrar els codis privats. El geni de l’amistat regalada.

Un dia vas dir que marxaves i els estudis et van portar a viure molts anys a l’estranger (Minnesota, Princeton, Toronto, San Diego, etc.). Viure fora del país per pròpia voluntat no és igual que haver de residir a Escòcia exiliada per obligació, per la persecució implacable de la justícia espanyola. No és igual, ni de bon tros. L’exili és una condemna. Una condemna amarga. Una frontera refugi, com escriuria l’historiador neerlandès Antoon de Baets. A l’exili, els amics són la pàtria, perquè no hi ha possibilitat de tornar. A casa, hi deixes la família. La que ens queda, perquè ens anem fent grans i els pares se’n van inexorablement i, de vegades, fins i tot els fills, com et va passar a tu amb en Guillem. De l’estranger, en vas tornar amb l’esperit abrupte i resolut que et defineix. I vas emprendre el vol novament el 2012, quan et van oferir d’ocupar la càtedra a la Georgetown University, a Washington, i et convenia posar distància. Aquella càtedra que el govern espanyol no et va voler renovar perquè havies aparegut en un vídeo, produït per la fundació que jo dirigia, per a denunciar l’espoliació fiscal. Primera garrotada. No has tingut mai por, però, i sempre t’has compromès.

No fa gaire vaig llegir un article que especulava sobre la teva ‘conversió’ a no se sap què. Que poc que et coneix l’autora. Quin retrat més ridícul. Si en sabés res, de tu, aquesta escriptora sabria que el teu catalanisme és natural i no pas una ‘revelació’. És un catalanisme quotidià, adquirit al carrer, que s’ha traduït en acció política quan t’ha semblat oportú. Un mes d’una vida no deu haver esdevingut mai una ruptura personal tan gran. Però vas acceptar de ser consellera d’Ensenyament per assegurar que els centres educatius serien oberts el dia del referèndum.

Tothom sap què va passar i tothom recorda aquella fotografia teva del matí del primer d’octubre, al Departament d’Ensenyament, plantant cara a la policia espanyola. Actitud de coratge amb el cor que bategava a cent. Encara recordo l’últim dia que ens vam veure, al Born, poques hores abans de la proclamació de la República. Ja deies algunes coses que ara expresses sense cap mena de miraments. Ara hem de parlar per Skype. I sempre que ho fem intento recordar el jardí d’aquella casa que tenies llogada a la falda de Collserola, on viu l’eternitat del poeta Maragall. No et sé veure exiliada, por molt que els escocesos t’acceptin com la seva Clara. No et sé veure condemnada perquè allò que vas fer és per a tots nosaltres i per sempre.