L’exili es trosseja quan arriba l’hora de la veritat

De l’exili estant, Carles Puigdemont ha sofert la mort del pare; Toni Comín, la del germà; Josep Valtònyc, la de la mare, i Lluís Puig, la del pare i la de la mare. I en tots els exiliats el cost personal que han hagut de pagar i que paguen per la impossibilitat de tornar a casa és enorme. Aquest factor humà també ha estat explotat per l’estat espanyol –a més de les diferències polítiques– a l’hora de debilitar el front exterior, que durant aquests darrers cinc anys ha aconseguit de posar contra les cordes l’estratègia repressiva espanyola. El factor humà és el que explica més bé la decisió recent del conseller Lluís Puig de canviar d’estratègia jurídica i mirar d’accelerar d’alguna manera el seu retorn. Però la seva angoixa pot ser una arma en favor de Pablo Llarena, que li ha deixat clar que no pensa facilitar-li el camí, ans al contrari, i que en tot cas voldrà que hagi de pagar el preu de la humiliació. Com ja va fer amb Meritxell Serret i amb Anna Gabriel. El front de l’exili s’esbocina en la recta final de la batalla judicial a Europa.

Ja fa temps que el Tribunal Suprem espanyol ha anat afavorint una certa estratègia d’aïllament de Puigdemont a l’exili. La compareixença de Serret i de Gabriel davant de Llarena abans de tornar de l’exili li va permetre, d’una banda, d’exhibir algun trofeu en la llarga, feixuga i infructuosa cacera dels exiliats; i, d’una altra banda, enviava el missatge segons el qual si els exiliats (processats en rebel·lia, que diuen) se sotmeten a la justícia espanyola, l’estat de dret funciona i és just, i que allò que no té sentit són les aventures judicials de Puigdemont.

L’amenaça permanent

Però abans, Llarena va mantenir sempre una amenaça més o menys explícita contra totes dues exiliades, la de la possibilitat no descartada en cap moment que si compareixien al Suprem podrien acabar essent jutjades per alguna cosa més greu que no una desobediència, la qual no implica penes de presó. Això les mantenia amb neguit a l’exili; en el cas de Serret, perquè tot i que no hi havia cap euroordre contra ella, sí que hi havia una ordre estatal de detenció i el seu processament fou per desobediència i per malversació de fons públics. Com que Llarena no li aclaria el panorama, l’amenaça es mantenia.

Com en el cas d’Anna Gabriel, que va passar anys a Suïssa amb una ordre estatal de detenció i sense cap ordre internacional contra ella, Llarena mantenia de manera deliberada una situació poc clara, un tel d’amenaça sobre la possibilitat que si tornava i era detinguda li podria caure al damunt una acusació per un delicte més greu, com la sedició.

Fins que, primer, Serret i, després, Gabriel van contractar l’advocat basc Iñigo Uruin, amb una llarga trajectòria i prestigi professional tant a l’Audiència espanyola com al Tribunal Suprem. Iruin va negociar “unes garanties” que van permetre que totes dues fessin el pas i tornessin de l’exili sense el risc d’anar a parar a la presó i amb la compareixença prèvia davant de Llarena.

Iruin també és l’advocat actual de Marta Rovira. Arran de la interlocutòria de Llarena de la setmana passada, té ara el camí desbrossat per a tornar sense por d’encarar una situació de presó provisional. Ella fou processada per rebel·lió, però la derogació de la sedició (el delicte en què s’hauria subsumit la rebel·lió arran de la sentència del judici contra el procés) va fer que Llarena afirmés la setmana passada que l’únic càrrec contra ella seria el de desobediència, El jutge també va deixar Clara Ponsatí, cercada fins fa poc per sedició, sota l’amenaça d’una desobediència, és a dir, sense el risc de ser detinguda si torna al Principat.

Però la fiscalia espanyola no ho accepta i vol que Llarena corregeixi i dicti ordres de detenció que impliquin desordres públics (fins a cinc anys de presó) en aquells casos en què la crida i cerca era per sedició. I, sorprenentment, la fiscalia ho demana per a tots ells, Puigdemont, Comín i Ponsatí, però no pas per a Marta Rovira, de qui diu únicament que accepta que sigui processada només per desobediència. Sense cap més argument que expliqui per què en el seu cas no li poden imputar els desordres públics i, en canvi, a Clara Ponsatí sí.

Rovira, Ponsatí

Rovira té el camí força clar. Però Ponsatí no tant, i ja pensa en un moment pròxim en què pugui tornar a trepitjar el Principat; perquè si Llarena acceptés el recurs dels fiscals i la reclamés finalment per desordres públics, l’amenaça de presó sobre Ponsatí tornaria. Ni l’una ni l’altra no han detallat què faran aquests dies o setmanes vinents, tret de deixar clar que el seu retorn és qüestió de poc temps. És previsible que Rovira comparegui davant del Suprem si fa el pas; però que Ponsatí no ho faci de cap manera, i que posi en una situació de tensió tant el tribunal com les forces policíaques. Perquè ella és eurodiputada amb les seves immunitats restablertes cautelarment mentre la causa contra el Parlament Europeu és en litigi i pendent de sentència. Què faran? Gosaran detenir-la?

Puigdemont i Comín estan pendents de la mateixa sentència del Tribunal General de la UE, que hauria de confirmar-los (o denegar-los) la immunitat com a eurodiputats. Una resolució favorable els pot obrir també la porta del retorn, sempre amb un cert risc de ser detinguts per la intransigència del Suprem i de Llarena, però amb prou armament jurídic favorable per a posar l’estat espanyol en una situació delicada si gosessin fer-los detenir.

La situació de Lluís Puig és diferent. Ell no té un full de ruta clar que li permeti d’albirar un retorn amb garanties, perquè no pot jugar la carta de la immunitat dels eurodiputats. I la seva causa al Tribunal de Luxemburg, la que va propiciar Llarena amb les seves preguntes sobre les euroordres, pot ser més o menys contrària als interessos de l’estat espanyol el 31 de gener vinent; pot arribar a dir que el Suprem no els pot continuar perseguint amb més euroordres, que ja n’hi ha prou, que els seus drets fonamentals perillen si són extradits a l’estat espanyol… Però un bon resultat en la causa sobre Lluís Puig al TJUE no donarà a Puig una carta de retorn al Principat.

L’estratègia de Puig

“Jo m’he de bellugar”, deia Puig en aquesta entrevista a VilaWeb. “Boye ha fet una feina molt bona en l’àmbit europeu i hi ha una amistat, però necessito algú que es dediqui només a mi en l’àmbit estatal espanyol”. I ha fet un canvi d’estratègia, de la mà com a advocat del seu amic Miquel Sàmper i de Jaume Alonso-Cuevillas. Sàmper va demanar la vènia a Boye i va decidir de moure fitxa abans de saber com es concretava la reforma del delicte de sedició a les corts espanyoles i abans de saber la sentència del TJUE del dia 31 de gener vinent.

Puig té por que si la sentència li és favorable ell quedi igualment “en uns llimbs fins que em mori”. Que no hi hagi manera que l’extradeixin però que tampoc pugui tornar amb un aval judicial clar i ferm. La nova defensa de Puig es comença a moure, amb el recurs del 7 de desembre en què reclama que la malversació contra ell caigui del processament que va fer Llarena. I ho fa amb un argument que Boye ja ha expressat moltes vegades en uns quants recursos tant al Suprem com al TC contra el processament i contra les euroordres: que la sentència mateixa dictada per Manuel Marchena de l’octubre del 2019 diu que no hi va arribar a haver una despesa d’Unipost per l’enviament de targetes censals ni la distribució de cartes als membres de les meses, que és el fet pel qual Puig és processat; que queda prou clar que aquests fets, tan bon punt han esdevingut fets provats de la sentència, no poden sostenir el processament per malversació de Puig.

Llarena espera més d’un mes a respondre, i no tan sols denega la petició, sinó que ho incloent en la interlocutòria de revisió del processament arran de la nova redacció del delicte de malversació en el codi penal. I deixa ben clares dues coses: que en veient la sentència de Marchena, Puig ha de continuar processat per malversació, i que la malversació sobre aquests fets és la més greu i pot implicar penes de fins a dotze anys de presó.

Sàmper i Cuevillas aportaven a Llarena uns arguments ja coneguts. Però realment els interessava enviar el missatge que Puig es vol moure. El jutge els ha respost amb una galleda d’aigua freda: si vol saber si li fan caure la malversació, que passi pel Suprem, se sotmeti a judici i toqui fusta. Com amb Serret i Gabriel, Llarena cerca la humiliació prèvia. I no demostra tenir gaire pressa. I això que en l’estratègia d’aïllament de Puigdemont li pot interessar de fer amb un exiliat de Junts per Catalunya i del nucli belga el mateix que va fer amb Serret o amb Gabriel. Però com a mínim ara no ho veu necessari, o considera que no li cal. La proximitat de la sentència del 31 de gener hi pot tenir a veure, perquè primer cal que es clarifiqui del tot el panorama judicial europeu sobre les euroordres.

Del bloc de l’exili que va engegar la batalla judicial entre final del 2017 i començament del 2018 a Bèlgica, a Suïssa i a Escòcia, en queda una punta de llança encarnada en els eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí, en una batalla per la immunitat que té opcions de tirar endavant, de posar en problemes encara la justícia espanyola i de provocar canvis polítics. I també una batalla contra la legalitat i la legitimitat de la persecució i la repressió de l’independentisme i del “Más dura será la caída” el resultat de la qual és més incert.