L’exigència del PSOE amb el terrorisme: una gran maniobra de distracció

“L’independentisme català no és terrorisme”, declarava el president espanyol, Pedro Sánchez, aquesta setmana a Brussel·les. Dos dies abans, el PSOE havia rebut un sotrac pel rebuig al ple del congrés de la llei d’amnistia amb els vots contraris de Junts. Un no a la llei que respon, sobretot, al manteniment de l’exclusió dels delictes de terrorisme, perquè pot ser una via d’aigua molt perillosa que serveixi no tan sols perquè els jutges espanyols no amnistiïn els vint-i-sis encausats del Tsunami i de l’operació Judes, sinó per esperonar-los a destapar més causes per terrorisme. Sánchez es juga la legislatura en poques setmanes, i surt a dir que “l’independentisme català no és terrorisme”, però al mateix temps diu que el text de la llei no canviarà, perquè “és rigorós” i “garanteix que tots els independentistes seran amnistiats”. Aleshores, quin problema hi ha a eliminar aquesta referència al terrorisme? El PSOE es limita a dir que és per a blindar constitucionalment la llei. Però no hi ha una base jurídica sòlida per a afirmar-ho.

És a dir, la llei no és inconstitucional pel fet que no hi consti una exclusió explícita dels delictes de terrorisme, segons que afirmen diverses fonts jurídiques consultades. I menys encara en una llei d’amnistia sobre els fets esdevinguts a Catalunya entre el primer de gener de 2012 i el 13 de novembre de 2023 relacionats amb el procés d’independència, en què no hi va haver ni violència ni terrorisme. Allò que no té sentit és voler deixar clar en aquesta llei que no seran amnistiats els actes de terrorisme si no n’hi va haver. Si Pedro Sánchez diu que no hi va haver terrorisme, per què cal fer aquest aclariment en la llei? 

Si l’argument d’alguns juristes és que no es pot amnistiar el terrorisme perquè això faria inconstitucional la llei, no cal amnistiar-lo, perquè no n’hi ha hagut. Perquè allò que s’amnistien són fets, i no delictes. El problema del terrorisme és que és un concepte més polític que no pas jurídic, utilitzat sovint amb propòsits polítics, amb la voluntat d’estigmatitzar, neutralitzat i destruir aquell que és considerat l’enemic. Per això el terrorisme té un problema de definició, que fa que, com més vague és, més perillós esdevé, perquè en mans de jutges prevaricadors es converteix en una arma de destrucció política. Ho hem vist en el cas del Tsunami, perquè la definició de terrorisme al codi penal espanyol li ho permet.

L’article 573 del codi penal, el que parla del delicte de terrorisme, és prou ambigu perquè un jutge com García-Castellón hi faci entrar allò que vulgui si considera que ha tingut l’objectiu de “subvertir l’ordre constitucional, alterar greument la pau pública o provocar un estat de terror en la població o en una part”. Però al legislador, és a dir, al parlament, que és qui ha de fer i aprovar la llei d’amnistia, “li correspon en exclusiva el disseny de la política criminal”, segons que ha sentenciat manta vegada el Tribunal Constitucional espanyol. I això fa, segons els juristes consultats, que també pugui impulsar una llei d’amnistia com aquesta i que pugui dir, en l’exposició de motius, que en els fets objecte de l’amnistia no hi ha hagut pas accions que vulnerin greument els drets humans –tal com estableix la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans– ni que es puguin qualificar de terrorisme.

Aquell informe revelador

La llei ha acabat essent víctima de la contaminació ambiental del debat sobre el terrorisme amb què la dreta espanyola, política, mediàtica i judicial ha volgut enfangar l’amnistia. Abans d’això, abans no haguessin mogut fitxa ni l’Audiència espanyola ni García-Castellón, el debat sobre l’amnistia no es movia en aquest terreny. I pot servir d’exemple el dictamen que va elaborar un grup de juristes de prestigi per encàrrec de Sumar sobre com havia de ser una llei d’amnistia i que no feia cap esment d’aquesta necessitat; cap d’aquells experts no va trobar necessari de clarificar-hi l’exclusió dels delictes de terrorisme ni de traïció, tal com consta en el redactat de la llei rebutjat aquesta setmana al congrés i retornat a la comissió de Justícia.

Més encara: aquell dictamen proposava que la llei amnistiés “totes aquelles accions i omissions executades per ciutadans reivindicatives de l’autodeterminació de Catalunya, susceptibles de ser qualificades” de delictes de diversa mena. I entre aquests delictes amnistiables, l’informe especificava els inclosos en el títol XXII del codi penal espanyol, és a dir, els de desordres públics, dins els quals hi ha els delictes de terrorisme. És a dir, els experts de Sumar proposaven d’amnistiar els actes “susceptibles de ser qualificats” de terrorisme.

I això que aquell text assenyalava unes limitacions en l’amnistia, però vers uns beneficiaris de la llei que no eren pas els ciutadans, sinó els policies espanyols repressors. Durant els mesos previs a l’acord sobre la llei, el debat es concentrava en la polèmica real sobre una amnistia com aquesta: com és possible que s’amnistiï els policies que van agredir brutalment la població civil que exercia un dret fonamental com el de reunió i associació pacífica i la participació política? Per això aquell dictamen, malgrat proposar que s’amnistiessin els policies, hi establia límits, que són “aquells establerts en els instruments jurídics internacionals ratificats per Espanya”. De manera que “queden fora de l’àmbit d’aplicació de l’amnistia les actuacions dels membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat susceptibles de ser qualificats de delictes de tortura i altres delictes contra la integritat moral.”

A més, fixava una altra limitació a l’amnistia, la que tingués a veure amb detencions il·legals comeses per funcionaris o autoritats. Una altra exclusió pensada per als policies discutiblement amnistiables. I aquells juristes (Nicolás García Rivas, Antoni Llabrés, Javier Mira, Guillermo Portilla i Rafael Rebollo) en parlaven perquè els fets (la importància dels fets) que van protagonitzar els policies la tardor del 2017 i la del 2019 fan pensar que hi podria haver la comissió d’alguns d’aquests delictes. I és una prevenció que el legislador pot fer, és clar, de la mateixa manera que pot tenir clar, com el president espanyol, Pedro Sánchez, que “l’independentisme català no és terrorisme” i que, per tant, no té cap sentit excloure aquests delictes de la llei. Perquè no es poden haver comès.

Si la línia roja del PSOE no pot tenir tinta jurídica, la té tota política.