08.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 08.11.2021 - 22:06
Ahir, tots vam riure ben cofois quan vam saber la darrera atzagaiada que ha patit Josep Lluís Alay. Resulta que un guàrdia civil d’aquests que fan informes per als jutges va trobar un document al mòbil de l’escriptor, cap de l’oficina del president Puigdemont. I ràpidament va decidir que era una prova, m’imagine que es pensava que irrefutable, de la famosa i ja prou ridiculitzada pista russa sobre el procés d’independència català. La cosa va anar a parar al jutge i ahir una publicació d’aquestes que generosament la Guàrdia Civil o el jutge alimenten –no hi ha gaires opcions més sobre d’on pot haver eixit la història– en va publicar un fragment.
Mala pensada. Josep Lluís Alay també és traductor i resulta que el text que el guàrdia civil envia al jutge i que algú fa arribar a la publicació, que ho presenta com una prova gairebé definitiva de les relacions clandestines que volen documentar tant sí com no, és la primera pàgina de la novel·la El secret de la clandestina, escrita per l’espia soviètica Elena Vavilova i traduïda tant al català com a l’espanyol per Alay. I publicada legalment en totes dues llengües –en el cas del català, per Símbol Editors.
L’espifiada és antològica, doncs. Una més, però d’un nivell gros. I la veritat és que ens hem acostumat tant al ridícul dels policies i els jutges espanyols que ja gairebé ni li donem importància. Riem, comentem com en són, de rucs, i esperem la pròxima que ens faran.
Per una banda, m’imagine que és una reacció sana davant la indignació que desperta tanta potineria. Però, per una altra banda, em tem que no ho fem bé, que no és adequada. Simplement perquè omet una cosa que és bàsica: l’exigència que els ciutadans hauríem de tenir envers aquells que treballen amb els nostres diners, l’exigència cap al funcionariat.
Ja ho sabem, que Espanya viu en un altre món, però en la majoria de països europeus, una pífia d’aquestes dimensions tan colossals, i més encara si rep l’escarn públic, tindria conseqüències. En primer lloc, contra el funcionari. I segurament contra el jutge. I deixaria pas a una investigació. Perquè vés a saber quants diners s’ha gastat l’estat espanyol en un personatge incapaç d’identificar el començament d’una novel·la traduïda per un senyor a qui deu perseguir potser de fa anys. Potser el va seguir a Rússia amb tot pagat. Segurament el va espiar durant dies i dies. És possible que li punxara converses. Però no sabia que traduïa una novel·la? Perdó: i no se l’ha llegida? Si m’encarregassen de seguir algú, no crec que se m’escapàs una parcel·la així de pública del meu objectiu. I us assegure que el llibre me l’hauria llegit fil per randa.
La pregunta, per tant, és senzilla. Aquest funcionari, pagat amb els nostres diners, no hauríem de saber quants diners públics s’ha gastat per a fer aquesta bestiesa? I aquesta és una pregunta que té un afegit, encara que siga retòric: si hi ha un tribunal que persegueix Alay i li reclama com a càrrec de confiança polític que no haja justificat un tiquet de deu euros en una autopista –cosa que, efectivament, fan–, quin sentit té que, en canvi, un altre funcionari de nom desconegut puga gastar-se els diners de tothom en fer un nyap d’aquestes dimensions i no passe res de res? Voleu dir que en compte de riure tant no hauríem de ser exigents i reclamar que pague allò que ha malbaratat? Pregunte. No ho hauria de fer, algú?
PS. En canvi, sobre la publicació, no hi tinc res a dir. Hores després de l’enrenou públic causat per l’article, no n’han canviat ni una coma. Continuen dient el mateix, sense cap pudor ni vergonya. Però em sembla que, a diferència del guàrdia civil inútil que ha fet l’informe, ells, això, ho fan a consciència. Car és d’això de què viuen.
Només a VilaWeb
Ahir vàrem fer un acte al CCCB de Barcelona, amb el cap d’estil del diari, Jordi Badia. Farem un acte igual el 16 de desembre a València. Si hi teniu interès, el podeu veure i escoltar en aquest vídeo:
