24.08.2018 - 22:00
L’exèrcit espanyol va tornar a ser notícia el mes passat quan va aparèixer un manifest de centenars d’oficials en defensa de la figura del dictador Francisco Franco, coincidint amb el debat sobre la seva exhumació.
Tot i que s’ha situat en un segon terme en la política estatal, l’exèrcit ha mantingut una posició acostada a l’extrema dreta, d’opacitat màxima i sense haver-se renovat malgrat el pas de les dècades.
De columna vertebral a governants a l’ombra
Les forces armades van ser un dels principals actors de la dictadura del general Franco. A la transició van perdre els llocs de poder dins la política, però els alts comandaments militars van continuar tenint protagonisme en el nou marc, com a legisladors a l’ombra i d’oposició al canvi democràtic.
Diversos pares de la constitució espanyola han explicat que les principals decisions eren consultades a l’estat major de l’exèrcit, i que articles essencials van ser imposats pels militars, com ara el segon (el de la indissoluble unitat d’Espanya) o el 8.1, que estableix que les forces armades garantiran la integritat territorial i l’ordenament constitucional.
Per tant, té un origen antidemocràtic. La ‘remor de sabres’ constant va tenir també efecte polític. Un dels arguments més recurrents per mantenir la monarquia va ser que l’exèrcit seria fidel al rei però que no es podia garantir en altres circumstàncies.
Fins i tot el Partit Comunista d’Espanya ha dit que va haver d’acceptar la monarquia per pressions de militars. L’ex-dirigent del partit, Santiago Carrillo, va declarar: ‘Suárez em va reconèixer que un sector de l’exèrcit havia continuat apuntant amb l’escopeta cap a tot el període constituent i particularment quan es tractava sobre la qüestió basca i catalana.’ Un dirigent va arribar a dir que la transició s’havia ‘negociat amb la pistola sobre la taula’.
Una reforma per controlar l’exèrcit
La transició espanyola també implicà canvis en l’estructura de l’exèrcit, principalment per a modernitzar la institució i subordinar els militars al poder civil. La columna vertebral del règim dictatorial havia de passar a un segon pla, sense capacitat de controlar la direcció de l’estat.
Com que dins les institucions polítiques no els era possible d’aconseguir un canvi ideològic i democratitzador, van centrar les accions a obtenir l’obediència al poder civil. El 1977 es va crear el Ministeri de Defensa per augmentar la coordinació i el control dels exèrcits, i posteriorment la figura del cap de l’estat major de la Defensa, adjunt al ministre i nomenat a proposta del president del govern espanyol.
Per controlar els oficials més reaccionaris es van reforçar els serveis d’intel·ligència per prevenir cops d’estat. Alhora, l’entrada a l’OTAN va obligar a obrir les forces armades a l’exterior, amb la integració en una estructura suprastatal, més moderna i subordinada al poder civil, i fent cursos i missions de manera coordinada a l’estranger.
Les conspiracions dels militars
Els canvis van anar adreçats a treure el seu poder de la vida política i a fer efectiu un control jeràrquic del ministeri. Ara, de cap manera no va significar una renovació de la ideologia de la institució. Els militars van mantenir una gran autonomia.
La impossibilitat de fer la renovació va obligar a traslladar els elements més contraris a la democràcia, per llevar-los poder i dificultar la conspiració, semblant al que van fer els governs de la Segona República espanyola amb els principals militars colpistes. El general Jaime Milans del Bosch va ser traslladat de la divisió cuirassada Brunete, a Madrid, a la III regió militar, a València. Després, el general Luis Torres Rojas va ser apartat de la mateixa divisió i enviat a la Corunya com a governador militar, mentre que el general Alfonso Armada, secretari de la casa reial, va ser destinat a Lleida.
La primera conspiració seriosa fou a Xàtiva, del 13 al 16 de setembre de 1977, quan alts comandaments es van reunir en vista de la situació del moment, encaminada a crear una constitució amb autonomies. Els militars tenien la intenció de col·locar un tinent general al capdavant d’un ‘govern fort’. El segon esdeveniment, més seriós, fou l’anomenada operació Galàxia, que havia d’executar un cop d’estat el 17 de novembre de 1978, un mes abans del referèndum de la constitució espanyola. Es volia prendre la Moncloa mentre es feia un consell de ministres i imposar un govern de ‘salvació nacional’, aprofitant que Juan Carlos I seria a Mèxic.
La depuració va ser mínima, dels caps visibles. El tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero i el capità de la policia armada Ricardo Sáenz de Ynestrillas no van perdre el rang militar, sinó que només van ser condemnats a set i sis mesos, respectivament. Ynestrillas, fins i tot, va ser ascendit quan li pertocava per reglament. Malgrat haver-hi una depuració mínima, les agències d’informació calculaven que havien estat dos-cents caps i oficials convidats a afegir-s’hi o que tenien coneixement de la conspiració.
El gener del 1980 el general Torres Rojas va ser traslladat. Havia planejat de prendre Madrid amb la divisió cuirassada Brunete. Finalment, el 23 de febrer de 1981 es va cometre el conegut intent de cop d’estat, enmig de la sessió d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. Milans del Bosch va fer sortir els tancs a València.
Un any més tard es va desarticular la conspiració del 27 d’octubre de 1982, que volia perpetrar accions contra personalitats d’esquerra i autonomistes. Alhora pretenien cometre un gran atemptat en un bloc de pisos militars de Madrid, del qual volien culpar ETA per justificar un cop d’estat dels militars que portés a una junta a l’estil de Pinochet a Xile.
Les dues darreres conspiracions conegudes van ser el maig de 1983, el cop de Lerma (Burgos), planejat per un general. No va ser rellevat, ans al contrari, fou ascendit a capità general perquè estigués content. I l’últim intent conegut és el del 2 de juny de 1985: alguns oficials pretenien eliminar autoritats polítiques i militars, inclòs el rei, amb un atemptat en la tribuna d’autoritats durant la desfilada de les Forces Armades a la Corunya. L’objectiu era crear un buit de poder que portés a la intervenció de l’exèrcit en la política espanyola.
Un estat dins l’estat
A grans trets, la solució del govern espanyol ha estat de no fer cap intervenció en l’exèrcit, amb la condició que els militars es mantinguessin al marge de la política. Podien fer el que volguessin a les casernes, mentre es quedessin allà sense molestar. Un estat dins l’estat.
La llei d’amnistia del 1977, que incloïa gran part dels presos polítics i impedia de jutjar els crims comesos durant la guerra del 1936-39 i el franquisme, no cobria els membres de la Unió Militar Democràtica (UMD), creada pels militars favorables a la democràcia el 1974. Això va implicar una dura repressió i expulsions dels cossos. Més tard, els qui havien estat expulsats no van poder ser readmesos per les pressions militars. Un sector demòcrata era vetat per una part de l’exèrcit.
A més, van anar a la seva en més qüestions, com ara el consell de guerra que es va fer contra els membres dels Joglars, autoritzada oficialment per l’estat, però que les forces armades van considerar injurioses. Tot això tan sols un mes després d’aprovar-se l’amnistia que anul·lava les condemnes polítiques.
El cas és que la jurisdicció militar s’ha mantingut fins als nostres dies. És una jurisdicció especial, amb grans dèficits d’independència i imparcialitat. Els membres dels tribunals són oficials militars, integrats en l’estructura de les forces armades. Per tant, depenen del ministeri en ascensos, trasllats o destitucions.
En els tribunals militars territorials hi ha encara vocals militars, sense formació jurídica, amb una evident parcialitat. Trobem, per exemple, que un inferior jeràrquicament no es pot personar en una denúncia contra un superior, sinó que resta exclusivament en mans del fiscal i el jutge militar. La majoria de denúncies, a més, es fan davant els superiors jeràrquics, que decideixen la via (penal o disciplinaria) i fins i tot poden considerar-les intranscendents. Per tant, l’exèrcit té una gran capacitat de maniobra per a tapar denúncies.
Letizia Armadas, comandant auditora de les forces armades, en excedència, diu que el reglament fa gairebé impossible de denunciar la corrupció. AI afegeix que cap dels dos grans partits, ni el PP ni el PSOE, no ha tingut voluntat real de canviar-ho.
Si parlem de la memòria històrica en l’exèrcit, també veurem que és ben lluny de la normalitat democràtica. En tenim un exemple en l’accés a la informació i als documents secrets, especialment els militars. Hi ha documents vetats d’ençà de fa cinc segles i es calcula que hi ha uns deu mil documents de Defensa entre el 1936 i el 1968 que encara no són accessibles.
La impunitat econòmica de l’exèrcit
Un dels casos més coneguts dins l’exèrcit aquests darrers temps ha estat el del tinent Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido, que va denunciar la corrupció generalitzada de les forces armades.
En la novel·la Un paso al frente assenyalava la corrupció i abusos de poder dels alts comandaments. Apuntava que a les casernes hi ha una comptabilitat en B que no figura enlloc, a més de les portes giratòries entre la cúpula de Defensa i les empreses d’armament. I ho exemplificava amb l’ex-cap de l’estat major de l’exèrcit de terra, el general Carlos Villar Tarrau, que va fitxar per l’empresa Santa Bárbara, quan poc abans signava contractes amb aquesta companyia.
A tot plegat, s’hi afegeix que hi ha un deute de prop de 40.000 milions d’euros en armament inservible, com ara els avions A400M, el submarí S-80, que no surava, i els tancs Leopard que no cabien en els avions de transport i només actuaven a la península Ibèrica, material que el tinent Segura assenyala que va servir per a engreixar unes quantes butxaques.
Les decisions són presses per la cúpula de Defensa d’una manera opaca. La llei de contractes del sector públic marca que les adjudicacions es fan ordinàriament amb el procediment obert o restringit, però al Ministeri de Defensa trobem que la majoria es van adjudicar per la via de negociat i sense publicitat. Concretament un 71% dels 2.389 contractes adjudicats a Defensa el 2014 van ser sense concurs.
Cal parlar també de l’opacitat del pressupost de l’exèrcit espanyol. El Centre Delàs indica partides camuflades en uns altres departaments, com la seguretat social dels militars, l’R+D per a l’adquisició d’armes o missions a l’exterior, que augmenten d’un 250% el cost i que arriben a 18.776 milions d’euros (404 per persona) en el pressupost del 2017. Unes dades més en consonancia amb les de l’OTAN, que va situar la despesa d’Espanya en gairebé 14.000 milions.
Segons l’ex-tinent Segura, a més, el 40% del material informàtic de l’exèrcit no correspon a l’inventariat. És una incògnita d’on surt el que hi ha i on van anar a parar els diners amb què s’havien de comprar.
El cas més destacat en la corrupció en contractacions va ser el del Yak-42. Sota responsabilitat del ministre Frederico Trillo (PP), hi hagué un accident que causà 75 morts. L’accident anà seguit d’amenaces i vexacions a les famílies i identificacions errònies dels cadàvers, fins al punt que el proppassat 28 de maig Turquia informà el govern espanyol que havia trobat una cama d’un difunt. Malgrat l’afer, el ministre no va dimitir, sinó que va acabar recompensat com a ambaixador a Londres.
La impunitat política i penal
El tinent Segura també ha denunciat que els oficials es protegeixen en tota la resta d’aspectes més enllà de la corrupció, en un clima d’impunitat total. Hi ha, per exemple, un capità condemnat per 28 agressions sexuals, que continua al càrrec, o un tinent coronel que va assetjar sexualment una comandant. En total hi ha més de cent oficials condemnats per algun delicte, i continuen exercint el càrrec, perquè tenen el privilegi de mantenir-s’hi sempre que siguin condemnats a menys de tres anys.
En canvi, en el cas del tinent Segura i dels contraris a la línia oficial, s’actua amb contundència. Justament el tinent general, ara retirat, Juan Enrique Aparicio, que ha signat el manifest pro-Franco, va signar també l’arrest de dos mesos contra Segura (que més tard va ser expulsat). Trobem més casos, com el d’en Jonathan, un soldat transsexual, acomiadat per ‘qüestions psicofísiques’, que ja es dóna per fet que serà exclòs pel caràcter conservador de l’exèrcit.
Tampoc no hi ha hagut cap canvi en la ideologia. Les forces armades mantenen centenars de símbols franquistes i s’han convertit en el reducte més visible, amb exaltacions al cop d’estat al pati d’armes o en les efemèrides. El tinent Gonzalo Segura manifesta que un 80% o un 90% de la cúpula militar espanyola encara és d’ultradreta.
El caporal de l’exèrcit Marco Antonio Santos és investigat com a militar en actiu per haver signat un manifest antifranquista. Per ell, ‘el franquisme a les forces armades és generalitzat’. Assegura que fa dues dècades que sent ‘Arriba España’ quan rompen les files i que la ideologia franquista és generalitzada encara entre els alts càrrecs.
Prop de set-cents ex-alts comandants militars de l’exèrcit, que inclouen seixanta-dos generals a la reserva, van signar el document ‘Declaració de respecte i desgreuge al general Don Francisco Franco Bahamonde, soldat d’Espanya’, que va aparèixer el juliol, quan es va anunciar la voluntat d’exhumar les restes de Franco i treure’l del Valle de los Caídos. Entre els signants d’alt rang hi ha Luis Alejandre Sintes, ex-cap de l’estat major de l’exèrcit fins el 2004; Eduardo González-Gallarza, ex-cap de l’exèrcit de l’aire; i Antonio González-Aller, ex-cap del quarter militar del rei espanyol. També hi ha l’ex-cap de la missió de les Nacions Unides al Líban, l’ex-cap del comandament militar de les Canàries i l’ex-cap del comandament de personal de l’exèrcit.
D’aquests, ara com ara hi ha cinc reservistes que mantenen la vinculació professional amb el Ministeri de Defensa, i que són investigats, perquè les expressions contraries a l’estat són una falta greu o molt greu, com també infringir la neutralitat política. També és investigat el caporal que va signar el manifest antifranquista. En ambdós casos, la major part són jubilats, ja sense responsabilitats militars, però que cobren la pensió militar.
Si a Alemanya hi va haver un procés de desnazificació i a Itàlia un procés parcial, a l’estat espanyol no es va actuar de cap manera en l’àmbit de renovació, més enllà de facilitar la jubilació anticipada.
Una ideologia que no canvia
El pas dels anys ha mantingut en l’exèrcit espanyol una imatge conservadora i ultranacionalista, que es referma amb algunes declaracions contra el procés català en què s’ha arribat a apel·lar a l’esperit del 23-F, i amb una certa nostàlgia del franquisme, acompanyades d’impunitat.
No sorprèn que al casino militar de Madrid (Centro Cultural de los Ejércitos), una institució militar dirigida i gestionada per alts comandaments en la reserva, que fins el 2005 depenia del pressupost del Ministeri de Defensa, es fes un acte d’exaltació a un neonazi condemnat per l’atac a Blanquerna, Pedro Chaparro Velacoracho, que va ser guardonat pel seu ‘sacrifici patriòtic’ amb el Premi Víctor Pradera del 2017.
Un altre exemple és el del fill de Tejero, que el 2014 va convidar nombrosos colpistes del 23-F, inclòs el seu pare, a un dinar de commemoració. Tot i ser destituït en un primer moment, la sanció va ser revocada i, fins i tot, més tard el van ascendir. Els ministres de Defensa, decennis més tard, van continuar ascendint militars colpistes del 23-F o que s’havien pronunciat a favor.
També trobem presents grups d’ultradreta i plataformes de legionaris espanyols, que coincideixen en gran part de les manifestacions de l’extrema dreta, cosa que mostra el vincle de lliga les institucions actuals amb el començament de la transició.
L’exèrcit ha mantingut una estructura, sense control, en canvi de no involucrar-se en política. Només s’ha manifestat quan ha tingut necessitat, és a dir, quan les decisions no els agradaven, com en el procés català i ara amb l’exhumació de Franco. Mentre s’ha seguit la línia desitjada, s’han mantingut a l’ombra. La proporció encara és d’un oficial per cada dos soldats i, com en la majoria d’estructures de l’estat espanyol, la renovació, quaranta anys després, encara no ha arribat.
