24.07.2015 - 06:00
|
Actualització: 24.07.2015 - 20:51
A la pantalla, cent vint llumetes verdes dels cent vint diputats presents. Cap de vermella i cap de carabassa. Això vol dir unanimitat. I sí, un altre dia per a la història d’aquest país. Ahir el Parlament de Catalunya va aprovar la ILP que ha de frenar els desnonaments i els talls de llum, d’aigua i de gas. Una victòria que va desfermar l’eufòria als passadissos i a la porta del parlament, plens de gent que fa temps que va decidir d’organitzar-se i que amb la seva tenacitat ha fet possible que arribés aquest dia. La victòria d’ahir té un nom, PAH, i dos cognoms, popular i desobediència.
L’any 2010 un grup de persones, desobeint les normes, va aturar un desnonament. Des d’aleshores han estat milers els qui han fet això mateix i han evitat que tantes altres es quedessin al carrer. Aquests últims cinc anys hem presenciat una lluita al carrer que ha anat ‘in crescendo’, que ha esdevingut un clam popular contra una injustícia i ha sumat gent de tota mena i ideologia, disposada a desobeir i a batallar junta per un objectiu comú.
Si ahir el parlament va aprovar la llei de mesures urgents per a fer front a l’emergència habitacional i la pobresa energètica és perquè en tot aquest temps la gent de la PAH ha lluitat per una causa que considerava justa, ha sabut fer-ne partícip tota la societat i l’ha feta arribar a la cambra legislativa en forma d’ILP. Reconeixement, barret tret i una encaixada que és alhora felicitació i agraïment.
Ho veus, com es poden canviar les regles del joc i avançar junts cap a un futur més just i digne? El país que hem de fer ha de ser així. I mira, ahir la llei es va aprovar per unanimitat, que vol dir que la van votar els meus, els teus i els seus, però quan l’objectiu s’ho val no cal fer tants escarafalls. Ara que ja ho tenim, ja pot tornar a anar cadascú per la seva banda. Tret que el govern espanyol o el Tribunal Constitucional la tombin, com han fet amb les taxes ambientals, el decret de pobresa energètica, l’impost a la banca, la protecció del petit comerç o la prohibició del ‘fracking’. I tiro perquè em toca i aquí mano jo.
Abans d’acabar, deixeu-me fer el paral·lelisme amb la independència, perquè el trobo tan evident que no me’n sabria estar. Em sembla que n’hi ha prou de canviar quatre mots d’aquest article per entendre què vull dir. Un clam popular que s’ha fet eixordador i que ha empès la classe política a moure fitxa. Falta un últim pas. I si ens hem de tapar el nas mentre premem el botó verd, ja sortirem després a la finestra a ensumar l’aire del nou país. Ara per ara només hi ha una qüestió que diferencia l’una cosa de l’altra i que acabarà traient les caretes: la voluntat de fer-ho.
