L’exclusió del terrorisme a l’amnistia topa amb els criteris de l’ONU

Falta una setmana perquè Junts i el PSOE es posin d’acord si volen que la llei d’amnistia continuï endavant. I la feina que fa, simultàniament, la Comissió de Venècia, per a respondre a la petició del PP –que li va demanar que s’hi pronunciés–, ja permet d’aclarir el camí. Perquè, tot i que el dictamen d’aquest òrgan del Consell d’Europa no es farà públic fins la segona quinzena de març, divendres ja va publicar un document de treball que constata que no hi ha cap país europeu que exclogui explícitament el terrorisme en les amnisties. I aquesta és precisament la línia vermella del PSOE per a acceptar l’amnistia, que s’hi digui que el terrorisme se n’exclou, cosa que ha alimentat la persecució judicial contra el Tsunami i contra els CDR de l’operació Judes per aquest delicte. Però l’exigència del PSOE és contrària a les disposicions del dret internacional sobre les amnisties, segons el document de les Nacions Unides “Instruments de l’estat de dret per a societats que han sortit d’un conflicte”, que les aplega i les sintetitza totes. I aquestes disposicions indiquen que els policies de l’1-O no haurien de ser amnistiats i que s’hauria de garantir el retorn lliure dels exiliats.

Als estats on s’han aplicat amnisties o hi ha una legislació específica que les regula, el terrorisme no s’hi fa constar com una exclusió, tret d’un parell de casos que recull la Comissió de Venècia, el del Brasil i el de Quirguísia. Perquè els únics fets que s’esmenten que no poden ser inclosos en una amnistia són aquells que en el curs dels anys han anat aclarint les normes de dret i els tractats internacionals, i que es resumeixen així: “Els responsables de crims de guerra, genocidi, crims de lesa humanitat o violacions greus dels drets humans, inclosos els delictes que afectin concretament la dona i la violència de gènere.”

En la redacció actual de la llei d’amnistia (que no satisfà Junts perquè considera que desprotegeix els represaliats del Tsunami i del cas Vólkhov) hi ha un esment a les “violacions greus de drets humans” com a condició per a no amnistiar els investigats per terrorisme. És a dir, que no n’hi ha prou de tenir la condició d’investigat per terrorisme per no amnistiar una persona, sinó que ha d’haver comès alguna violació greu dels drets humans, concretament el dret de la vida i la prohibició de la tortura, “de manera manifesta i amb intenció directa”. Això restringeix l’àmbit d’exclusió, però el fet que es mantingui el delicte de terrorisme com a exclusió fa que un jutge com Manuel García-Castellón pugui forçar el dret i la llei fins allà on vulgui.

El dret internacional no parla de terrorisme, doncs, i sí que parla de violacions greus de drets humans. Però com l’entenem aquest concepte? El document de l’ONU ho clarifica: “Tot i que l’expressió ‘violacions greus de drets humans’ s’utilitza àmpliament en la normativa de drets humans, no s’ha definit oficialment. Això no obstant, generalment se suposa que el genocidi, l’esclavitud, i el tràfic d’esclaus, l’assassinat, les desaparicions forçades, la tortura o més tractes cruels, inhumans o degradants, la detenció arbitrària perllongada, la deportació i el trasllat forçós de poblacions i la discriminació racial sistemàtica són compresos en aquesta categoria.” Ni hi ha cap esment al terrorisme ni cap d’aquests actes que no poden ser amnistiats no s’ha esdevingut a Catalunya durant els anys del procés.

Una bona part de la definició del dret humanitari sobre les amnisties emana de les Convencions de Ginebra del 1949, relatives a la protecció dels civils en conflictes armats, que amb el pas dels anys ha anat prenent forma i s’ha anat definint amb els tractats internacionals signats pels estats i la jurisprudència dels tribunals de drets humans d’arreu del món. De manera que algunes de les disposicions pensades inicialment per a conflictes armats s’han anat aplicant també i s’han considerat vàlides per a conflictes no armats. I un dels aspectes que recull la normativa aplegada per les Nacions Unides és que, en un context de guerra, els actes considerats de rebel·lió, de sedició i de traïció són amnistiables. I aquesta disposició topa amb una altra de les línies vermelles del PSOE en la llei d’amnistia, que és que hi constin, com a exclusió, els investigats per delictes de traïció, que en aquest moment podrien ser els perseguits en la causa Vólkhov que instrueix el jutge Joaquín Aguirre.

Però de la interpretació d’aquesta normativa internacional també se n’extreuen més conclusions que tenen a veure amb la llei d’amnistia sobre el procés català en tramitació a les corts espanyoles: que l’amnistia dels policies agressors del Primer d’Octubre, especialment aquells investigats per possibles delictes de tortura o contra la integritat moral (que seria l’equivalent espanyol al tracte degradant) és contrària a les normes del dret internacional recollides per la Comissió Internacional de la Creu Roja i que són, segons aquest organisme, aplicables tant a conflictes armats com a conflictes no armats, i quan els qui infligeixen el sofriment són “funcionaris públics o persones en l’exercici de les seves funcions públiques.”

A més, segons el criteri de les Nacions Unides, una amnistia que impedeixi o limiti el dret de les víctimes –en aquest cas de la violència policíaca– a un recurs efectiu i a la reparació seria contrària al Pacte Internacional de Drets Civils o Polítics, que el Regne d’Espanya té subscrit.