13.07.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.08.2018 - 11:14
Com ha quedat demostrat aquests dies, el problema principal d’Espanya és la seua excentricitat. Els països democràtics tenen unes regles, uns comportaments, unes pràctiques que Espanya simplement no comparteix i que, per aquest motiu, no resisteixen el contrast amb un altre estat europeu –no sé si hauria de dir europeu occidental.
El perquè és claríssim. La democràcia espanyola és una evolució de la dictadura i, per això mateix, no solament no va posar fi als pitjors vicis de la dictadura sinó que els va trasplantar a una situació de teòrica democràcia, aprofundint encara més en l’excentricitat del país i les seues institucions.
La sentència alemanya sobre Puigdemont és paradigmàtica i farà història. No és tan sols que Espanya tinga un codi penal incompatible amb una democràcia plena, un codi que inclou delictes polítics. Sobretot passa que Espanya, en les qüestions relacionades amb el poder, no respecta la norma més elemental de la democràcia, que és la separació de poders. Per això els judicis polítics no queden sota la responsabilitat del tribunal natural sinó que van a parar sempre a dos tribunals absolutament excepcionals. L’un, l’Audiència Nacional espanyola, excepcional del tot en qualsevol democràcia i hereva directa del TOP franquista. L’altre, el Tribunal Suprem, excepcional pels casos que hi van a parar però sobretot per la manera com se’n tria la composició.
El Tribunal Suprem, no crec que calga explicar-ho, és una institució política, controlada directament pels partits, un cas democràticament aberrant. Els jutges que hi arriben ho fan en funció dels seus mèrits polítics i no pas dels tècnics, i per això, perquè són el braç armat del govern, es reserven per a ells les qüestions políticament sensibles, aquelles que qüestionen el règim. Si causes com la dels dirigents independentistes anassen a parar a un tribunal natural, de Barcelona o fins i tot al Tribunal Superior de Justícia català, els podria estudiar un jutge qualsevol poc sotmès per definició a pressions externes –com ara el jutge Castro, per posar un exemple que tot reconeixerem. Però traient el cas de la circumscripció natural i enviant-la per força als tribunals polítics de Madrid s’aconsegueix l’efecte contrari: els fets no tenen gens d’importància, perquè tot és política. Per què a Alemanya el tribunal competent és el Suprem de Slesvig-Holstein? Perquè és on van detenir Puigdemont. A ningú no se li ocorreria cap altra possibilitat. Tan fàcil d’explicar i tan incomprensible que és per al règim espanyol.
La constatació que la classe política, sobretot el govern, controla els tribunals excèntrics i pot decidir en tot moment i a conveniència de les necessitats polítiques què fan o què deixen de fer és en la base de tot plegat. Davant un problema polític, el govern d’un estat democràtic reacciona procurant una solució política i dialogada. Però quin incentiu té per a dialogar un estat que pot alterar la voluntat popular mitjançant un jutge? Dialogar implica cedir, i per quina raó has de cedir si saps que pots decidir qui és diputat i qui no, qui és president i qui no, quin sentit té el vot? Per què hauries de dialogar si pots aixafar, a més, amb aparença de legalitat?
És per això que la temptació autoritària és així de gran a Espanya. L’estat maquillat de la dictadura no té al·licients per a practicar la democràcia i, en canvi, en té molts per a continuar les pitjors pràctiques del franquisme. Per aquesta raó consideren que la llei és més important que la voluntat popular. Per això els partits són màquines controlades sense democràcia interna. Per això la corona pot robar a mans plenes i amb plena impunitat. Per això els jutges no estan obligats a pensar en termes de la llei sinó en termes polítics. Per això hi ha qüestions que la ciutadania no té dret de presentar ni com a debat.
I per això, també, quan reben una bufetada tan forta com la que han rebut aquesta setmana des d’Alemanya, els polítics espanyols reaccionen com ho va fer el franquisme quan deien allò de ‘si ellos tienen ONU, los españoles tenemos dos’. Elemental, amics, elemental.
[Si no en sou encara, de subscriptors de VilaWeb, us demanem que us en feu. Si ja en sou, moltes gràcies. És molt difícil sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.]
