09.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 09.01.2022 - 21:52
D’ençà de fa uns dies, tot un seguit d’episodis han provocat unes reaccions molt exagerades i nervioses en les files de l’autonomisme republicà. Parle de fets com ara la polèmica arran d’una piulada del professor López Bofill o la que envolta l’article no publicat de Xavier Roig. Però també d’aquesta estranya i inusual campanya d’adhesió incondicional al diputat Gabriel Rufián que vam viure a les xarxes per Cap d’Any; o bé d’aquesta altra tan recent, en què alguns han visualitzat una tríada particular de partit polític – organització cultural – diari.
En tots els casos, allò que crida l’atenció no és pas el fet en si, sinó fins a quin punt és exagerada la reacció. És el to, que sobta. És cert que algunes xarxes, i Twitter especialment, són una mena de camp de batalla permanent on ens hem acostumat a veure i sentir, al costat de moltíssimes aportacions sensates i interessants, també tot de grolleries i desmesures. Però fins i tot en un lloc com Twitter la sobreactuació crida l’atenció quan s’hi fa palesa.
La campanya aquesta de suport a Rufián, per exemple, va arrencar del no-res. Vull dir sense cap excusa prèvia. Les lloances que els militants d’Esquerra li han prodigat aquests dies a la xarxa no eren respostes a ningú en concret –si més no, jo no he sabut veure a qui responien. Hom ha de suposar, doncs, que indirectament la campanya pretenia posar la bena abans que la ferida, en vista dels seus repetits i estridents fracassos negociadors a Madrid, que susciten molts dubtes sobre la idoneïtat de la seua faena. Però l’efecte aconseguit és que molta gent es pregunte si passa res amb ell. Per l’exageració hagiogràfica. Quant a la piulada i l’article a què feia referència al començament, ha passat si fa no fa igual. La reacció, en aquest cas, no és de partit, però sí d’allò que qualsevol culer en diria “l’entorn”. I ha estat també tan exagerada que no pots deixar de demanar-te a què caram respon.
El fons de tots aquests episodis no el sé, encara, però estic segur que ja el veurem. Ara, que hi ha nervis perquè les coses no els van com esperaven, als autonomistes republicans, això és evident. I encara és més evident que hi ha nervis, significatius, pels episodis –cada dia més freqüents– de qüestionament del nou mantra autonòmic. De manera que s’eixampla significativament la llista de gent insultada i assenyalada pels neoautonomistes. Els darrers, si no m’he perdut pel camí, Jordi Borràs i Xavier Roig, als quals proven d’anatematitzar amb els adjectius tronats i gastats, ineficaços per tant, de sempre –que si són convergents, que si són etnicistes, que si són boigs, que si ballen amb l’extrema dreta, que si no saben com és el país, que si volen dividir-nos, que sí…
Tanmateix, el problema que tenen és que la llista aquesta de gent que els critica creix, jo diria que creix cada dia. I per això els seus assenyalaments ja no caben en una sola piulada. Comença a haver-hi massa gent a assenyalar i a insultar, a provar de desqualificar. I, cosa que és pitjor per a ells: els arguments per a dissentir són sòlids, s’acumulen l’un sobre l’altre i comencen a fer un forat visible.
No sé si ja és un forat amenaçador per a la paradeta o no. Em sembla que no. Jo diria que no. Però és visible, molt visible, creix i es va definint com més va més. Quan López Bofill parla obertament del paper de la violència en la situació actual, quan Xavier Roig denuncia on porta el bilingüisme o quan Jordi Borràs diu que Rufián no negocia bé, per esmentar els tres darrers episodis, toquem os en tots els casos. I amb això els dubtes d’alguna gent, i per tant el forat, es fa un poc més gran. Exactament perquè es posen sobre la taula debats incòmodes però imprescindibles, que –mireu on hem arribat–, per si mateixos, sols d’exposar-se, ja obstaculitzen l’ordre de retirada efectuada per la classe política catalana.
I al final, si això és així, si coses tan elementals causen tanta tensió, és perquè el gran problema dels autonomistes republicans és la inconsistència flagrant del discurs que sostenen i la buidor política de les seues propostes. El canvi que van fer d’avui per demà, després de la proclamació de la independència els uns i després de formar el darrer govern els altres, es podria explicar i defensar. És clar que sí. I es podria justificar i tot. Però saben que si l’expliquen la retòrica que han de menester per a guanyar les eleccions comença a fallar i qui sap com se’n ressentirien els seus resultats. Pitjor i tot: temen, temen molt, que la gent, cansada i encara amb memòria d’allò que va fer el Primer d’Octubre, opte per seguir la via a què ells han renunciat. I per això els resulta imperatiu tapar qualsevol veu que recorde a la nostra societat on som i qui som. I com hem arribat fins ací. I és d’ací, de veure que no poden aconseguir-ho del tot, per més que ho intenten, que els vénen tots aquests nervis.
PS. El 2022 serà un any molt important per a VilaWeb. El creixement del nombre de subscriptors d’aquests darrers anys ens ha permès d’invertir fortament en el producte per oferir-vos a tots una gran publicació, que volem millor de dia en dia. Després d’estrenar continguts com ara les “Històries de VilaWeb” i el “Debat global“, aquest gener hem incorporat el Paraulògic a la nostra oferta i els subscriptors ja han començat a poder veure en el Diari de la Nit –que reben cada dia per correu a les 22.00– la nova maqueta i la nova imatge del diari, que aviat començarem a aplicar pertot arreu. En aquest context de fort creixement i consolidació, avui podem explicar-vos també que incorporem Carme Junyent com a columnista habitual. D’ara endavant, la trobareu cada dilluns a les pàgines del nostre diari, fent tàndem amb Joan Ramon Resina.
