23.11.2021 - 05:00
Durant més de 30.000 anys els éssers humans hem explicat històries. Conscientment o inconscientment, transitem el nostre dia a dia embolicats en elles. Contem històries personals i xafardegem sobre les dels altres amb col·legues, amics i familiars. Acompanyem els nostres quefers quotidians amb històries de la ràdio o de la televisió, esguitades al seu torn per narratives manipulatives de polítics i publicistes. Quan arribem a casa després d’un llarg dia, res millor que una història, en forma de llibre, sèrie o pel·lícula, abans d’anar a dormir i teixir els nostres somnis amb més i més històries. Les històries són, valga la redundància, un fil conductor de la nostra història com a éssers humans. Per què?
Investigacions recents suggereixen que les històries estimulen de manera extraordinàriament eficaç el nostre cervell. Quan sentim algú enumerar dades, el nostre cervell respon activant les àrees pròpies del llenguatge (és a dir, les àrees de Broca i Wernicke) i poc més. No obstant això…
«Molts anys més tard, davant l’escamot d’afusellament, el coronel Aureliano Buendía s’hauria de recordar d’aquella remota tarda que el seu pare l’havia dut a conèixer el gel…» i el nostre cervell esclata d’activitat. «Davant l’escamot d’afusellament» dispararà la nostra amígdala, on resideixen les emocions. «Aquella remota tarda», el nostre hipocamp, on resideix la memòria. I la cosa continua: «Aleshores Macondo era un poblet […] a la vora d’un riu d’aigües diàfanes que es precipitaven per un llit de pedres polides, blanques i enormes com ous prehistòrics» esculpirà una escena pristina i delicada en el nostre lòbul occipital, on es conjuren les imatges. Diversos estudis de ressonància magnètica mostren que una bona història ens situa en l’epicentre de l’acció dels seus personatges i activa les àrees del cervell que compassen aquestes accions i fets. Fins a tal punt que una bona narració arriba a sincronitzar l’activitat del cervell d’un orador i el seu públic, en una mena de vals electromagnètic.
Però, quina funció compleixen aquestes respostes neurològiques? Sembla que les històries, en simular accions, persones i escenaris reals, podrien explotar l’obsessió del nostre cervell per vincular causes amb efectes. La capacitat d’extrapolar causes a partir dels seus efectes i, per consegüent, de poder predir, replicar o evitar efectes similars en el futur, és un ingredient elemental de la nostra cognició i, possiblement, un dels secrets del nostre èxit evolutiu. En actuar com a llaç entre causa i efecte, les històries són especialment efectives a l’hora de transmetre conceptes, idees i valors.
De fet, estudis recents suggereixen que les narracions orals poden haver tingut beneficis evolutius tant de forma individual com grupal. Les històries dels agta, una població filipina de caçadors-recol·lectors, inclouen missatges rellevants per a la coordinació del comportament en una societat que depèn del farratjament col·lectiu. De fet, els poblats amb bons narradors són més cooperatius que els que no en tenen, i els bons explicadors d’històries tenen més èxit reproductiu de l’esperat. Sembla, doncs, que aquesta avidesa pels relats podria haver-nos conferit uns certs avantatges evolutius. Narrar és, en definitiva, una de les maneres més efectives de sembrar idees, pensaments i emocions en el nostre cervell. Dels contes sobre expedicions de caça a l’albor del foc en una cova del plistocè a les novel·les de García Márquez o l’últim èxit de Netflix, les narratives són un pilar central de la nostra societat i, possiblement, un element essencial de la nostra evolució com a éssers humans.
Pau Carazo és professor de Zoologia de la Universitat de València.
Aquest article ha estat publicat en la secció «Natural-ment» en la revista Mètode. Pots llegir més articles d’aquesta secció ací.
