L’ètnia vietnamita on les dones són les qui manen

Era l’enèsim poble que travessava de l’altiplà central del Vietnam. Ho feia sobre una moto que havia llogat amb un únic objectiu: trobar els ede, una minoria ètnica que poblava aquelles muntanyes d’ençà del segle XIII. En principi, identificar-los no havia de ser gaire complicat, perquè vivien en unes cases elevades de fusta particularment allargades. Ara bé, la investigació, de moment, no era fructífera.

Ja era el segon dia que donava voltes per la província de Dak Lak, on es troben la majoria d’ede. Les plantacions de cafè i les terrasses d’arròs transformaven l’orografia d’aquesta particular zona del Vietnam, allunyada de les selves tropicals i les platges paradisíaques que imperen a les xarxes socials. Ací la temperatura era més fresca i els grans de cafè s’assecaven als porxos de les cases, tot creant monticles que sovint arribaven fins a la carretera. Però no aconseguia de trobar les cases allargades dels ede. Obtenir informació precisa d’on vivien aquestes comunitats era molt complicat, i seguia algunes indicacions que m’havien donat unes quantes persones locals, però sense èxit.

Finalment, i sense esperar-m’ho, van aparèixer. Cada parcel·la tenia un d’aquests curiosos edificis que s’allargaven fins a cinquanta metres. Tot i que en gairebé tots els casos al costat hi havia cases com les que es poden veure a la resta del país, aquella barriada que m’havia trobat era clarament diferent del que havia vist fins aleshores. No hi havia dubte, era amb els ede.

La particularitat probablement més gran d’aquesta petita comunitat de 200.000 persones és que, tradicionalment, s’han organitzat en una societat matriarcal. Ací, la dona més gran és la cap de família, les dones són les qui prenen la iniciativa en les relacions maritals, tot proposant matrimoni i organitzant els casaments, i també són les encarregades de preservar i mantenir les tradicions i els coneixements culturals. A més, són una comunitat matrilineal. És a dir, l’herència es transmet a les filles, o si més no la major part. Concretament, és la filla petita qui rep aquest llegat, perquè es considera que són elles les qui han de tenir cura dels pares quan siguin vells.

Quan em vaig aturar per passejar per aquells carrers de terra i pols, ràpidament em van envoltar un eixam de criatures. De seguida es van convertir en els encarregats d’acompanyar-me durant la meva visita, em feien milers de preguntes i m’ensenyaven casa seva.

Les famílies amb menys recursos –que, per sort, no eren gaires– vivien exclusivament en les tradicionals cases allargades. La resta, les combinaven amb cases més modernes.

Segons alguns registres, aquestes curioses edificacions poden arribar a fer cent metres de llargada. El fet més curiós de tot plegat és que són cases dinàmiques, que es poden anar allargant amb el pas del temps, una particularitat que s’explica també per les seves arrels matriarcals. Quan una de les filles es casa, és el sou nou marit que es trasllada a casa de la família d’ella, al revés del que passa en la majoria de les societats asiàtiques i a la resta de Vietnam. Amb la mudança, se’ls habilita un espai per a ells, cosa que sovint comporta haver d’ampliar la casa i allargar-la.

En el meu pas per aquella petita comunitat em sorprenia, a part de l’arquitectura tradicional, el fet que les meves interaccions amb els veïns era d’allò més diferent. Tot viatjant per països com el Vietnam, m’havia trobat que, pel simple fet de caminar per un lloc com aquell, ràpidament algú em començava a parlar o em convidava a prendre un cafè o un te. Més enllà de les interaccions amb els nens, això no m’ho trobava pas, allà. I l’explicació em semblava simple. Les persones que a la resta del país em convidaven a casa seva eren sempre homes o, a tot estirar, dones d’edat molt avançada. És a dir, gent que en aquestes societats no podia ser malvista pel fet de portar un home a casa. Però allà era diferent. Eren les dones, les caps de les famílies i, per tant, les responsables de convidar algú o no.

Tot i això, vaig conèixer una família que va accedir molt amablement a ensenyar-me l’interior d’una de les seves cases. Eren un grup de dones que destriaven els grans de cafè i cuidaven les criatures. La casa, elevada sobre uns pilons de fusta, s’allargava uns trenta metres. L’interior era minimalista, sense gaires mobles ni decoracions. Si bé hi havia alguna paret i algun marc sense porta, veia com utilitzaven el poc mobiliari que hi havia per crear divisions imaginàries que separaven l’espai.

La veritat era que la majoria d’aquells edificis tradicionals ja no s’usaven tant per viure com per passar-hi l’estona o guardar-hi coses de menys valor. La vida real de famílies com aquella es feia a la casa de formigó del costat. Allà era on veritablement dormien, cuinaven o es rentaven les dents. Si bé no tothom es podia permetre el luxe de construir-se un nou habitatge.

Els papers de gènere

Tot i que els ede tenen una estructura matriarcal i matrilineal, els homes també ocupen un paper important dins la societat, a diferència d’allò que ha passat històricament amb el sexe contrari en les cultures patriarcals. Per exemple, les dones són les responsables de liderar la família, amb la khoa sang, la dona més vella. Però el qui representa al nucli familiar de portes en fora sol ser l’home.

Les dones, en canvi, són les propietàries de les cases, i les encarregades de tenir-ne cura i fer les feines domèstiques necessàries. Ja de ben petites aprenen a cuinar, a tenir cura dels més petits i a teixir. També són les dones que prenen la iniciativa amb el matrimoni, informant les seves mares sobre qui volen per casar-s’hi. Les khoa sang tenen el paper de mitjanceres en els conflictes familiars i són les encarregades d’assegurar-se que es preserven les tradicions. A més a més, el cognom que passa de generació en generació és el femení.

Els homes, tot amb tot, també tenen responsabilitats. Són els encarregats d’organitzar esdeveniments importants, com ara casaments o funerals, i representen les seves dones en comunitat o políticament. Al mateix temps, són els qui solen proveir de recursos la família. Els nens entren al món laboral (no domèstic) molt abans que no les nenes.

És a dir, les dones tenen el paper de líders dins les famílies, prenent les decisions que calguin dins el nucli familiar i fora. Però aquestes resolucions, quan es porten a la comunitat, es fan gràcies a la posició social de l’home. Amb contraposició a societats patriarcals, ací no hi ha una divisió tan marcada de responsabilitats entre tasques masculines i femenines.

L’or líquid dels ede: el cafè

El cafè va arribar al Vietnam el 1857 amb els missioners francesos. Aleshores el Vietnam era protectorat de França. D’aleshores ençà, el país ha incorporat aquest producte en la rutina, en la tradició i en l’economia. Després de les reformes econòmiques anomenades doi moi, el 1986, quan el Vietnam va passar d’una economia més planificada a una de mercat, van aparèixer mig milió de petites finques cafeteres.

En tan sols trenta anys, el país va passar de produir el 0,1% de cafè del món a ser-ne el segon productor mundial, solament darrere el Brasil, amb unes xifres d’exportació que es calcula que s’acostaran a cinc mil milions d’euros enguany. I si un lloc s’ha beneficiat d’aquesta explosió econòmica, ha estat la província de Dak Lak, que internament es coneix com la capital del cafè del Vietnam.

Ací es concentra gairebé la meitat de la producció cafetera del país. A la capital de la província, Buon Ma Thuot, hi ha fins i tot un museu dedicat a aquest cultiu, i de grans de cafè se’n poden trobar pertot arreu. També als jardins de les famílies ede, que s’han beneficiat del creixement econòmic que ha acompanyat el desenvolupament d’aquest sector agrícola.

L’impacte que ha tingut a Dak Lak ha estat notable. Ha passat de ser una de les províncies més pobres del país a una de les més benestants. Segons dades del 2002, pràcticament la meitat de la població vivia en situació de pobresa. Ara aquesta xifra s’acosta al 10%. Tot amb tot, els ede es troben en situacions més marginals.

Un futur amb molts envits

Com sol passar amb les minories ètniques, preservar la cultura i les tradicions és el gran desafiament del futur. Al Vietnam ho saben bé, perquè hi ha més de cinquanta minories a tot el país, moltes concentrades a les muntanyes del centre, com els ede.

Les cases tradicionals cada vegada es fan servir menys i la llengua, d’origen malaio-polinesi, també perilla, com l’estructura social ede, tan característica. La globalització n’és una de les culpables, però també les polítiques centrals del Vietnam. O, si més no, això diuen les minories ètniques del país.

Els muntanyesos –o montagnards–, com són conegudes les ètnies que poblen històricament les muntanyes de l’altiplà central del Vietnam, fa anys que denuncien repressió i vulneració dels drets humans. Per això desenes de milers de persones d’aquestes minories han fugit a uns altres països en cerca de millors condicions. La situació va explotar amb un atemptat terrorista l’estiu del 2023, quan cinquanta homes armats van atacar dos edificis governamentals i van matar quatre policies, dos oficials i tres civils. La conseqüència va ser un judici multitudinari de cent persones que va alarmar l’ONU.

L’agost del 2024, un grup d’experts d’aquesta organització va demanar explicacions al Vietnam perquè considerava que s’havien comès vulneracions dels drets humans, com ara els d’un judici just. Deien que hi havia presumptes casos de detencions il·legals, tortures i vexacions, i també morts inexplicables de detinguts sota custòdia policial.

Tot plegat demostra el malestar d’unes comunitats que breguen per mantenir les seves particularitats culturals i lingüístiques, i la lluita amb un govern central que acusen d’intolerant i de promoure polítiques per a assimilar tot el país.