L’etiqueta és llibre

Fa una mica més d’una setmana, al hall del CCCB, amb Mercè Ibarz i Adrià Pujol, parlàvem, entre altres coses, de la mescla de gèneres que hi ha en tota l’obra de la primera, aprofitant que presentàvem el seu Tríptic de la terra, i ella de seguida que va poder ens va renyar afectuosament: “Ai, deixeu això dels gèneres, a qui li interessa? Al lector no li interessa, el lector llegeix i prou.” Va estar a punt de convèncer-me, vaig estar a punt de dir: és veritat, tant és, que pesats que som tots amb les etiquetes i les ganes de definir l’escriure dels altres, però Pujol va ser ràpid i va dir: “Als escriptors, ens interessa!”, i sort que fins llavors jo havia callat, perquè sí, perquè a mi m’agrada remenar l’assumpte dels gèneres, encara que sempre arribi a la mateixa conclusió, que és la d’engegar les classificacions a parir panteres.

En una entrevista que li fèiem el 2006 a la llavors revista cultural Paper de Vidre, Ibarz ja s’emparava en Calders per dir: “La divisa ‘Tot s’aprofita’ m’ha servit també per evitar de fer-me un moble de calaixos on col·locar ben separats els mons que m’interessen.” I fa poc, en una entrevista aquí mateix a VilaWeb, feta per Assumpció Maresma, podíem llegir:

—Escriviu a cavall de la crònica, la novel·la i la poètica del real. Per a què us serveix cada gènere? En quin us sentiu més còmoda?
—En la combinació dels tres registres, o quatre, perquè ara hi he afegit el fotogràfic. La meva manera d’escriure s’ha anat forjant així, i ara, que hi estic més entrenada que no fa trenta anys, no m’hi oposo gens. Els temps acompanyen, la mescla de gèneres és una opció literària més.

Jo diria que és l’opció. Que el que no és possible ara és la puresa, que tot és mescla i ha de ser així. I ho vull lligar amb una resposta-estirabot que deixava anar també fa més d’una setmana l’escriptor xilè Gonzalo Maier al diari El País:

—Quin atractiu li trobes al fet de mesclar gèneres literaris a la teva obra?
—En la puresa només hi ha feixisme. O una fantasia que porta al feixisme. Mesclar gèneres és una forma de realisme i rebel·lió, en el sentit que la realitat pren moltes formes simultànies i contradictòries i no cal quedar-se només amb una. Barallar-se amb els gèneres és acceptar el mestissatge com una estètica. D’altra banda, aquest és l’únic camí que tinc per escriure el que m’agradaria escriure, que sempre s’assembla al que escric, és clar.

El mestissatge com una estètica, després hi voldré tornar. Però no vull trigar més a lligar amb el concepte de la mescla de gèneres el que per a mi és la seva principal raó de ser: la llibertat creativa. Crec que Ibarz parla d’això quan diu “no m’hi oposo gens”, és a dir: em dono llibertat per fer el que l’escriure em demani. Escriure és això. Maier també ho diu en la mateixa entrevista, quan li demanen per què escriu com escriu, amb formes discontínues, trames narratives no lineals, hipertextualitat, etcètera: “L’única resposta sincera, si més no avui, és que m’ho passo bé amb aquesta llibertat que dóna aquest món despreocupat pels gèneres.”

El problema és que quan escrius n’has de dir d’alguna manera, d’allò que escrius, ho has d’anomenar. I el més fàcil és dir-ne novel·la. Però hi ha moltes maneres d’escriure una novel·la, la pots escriure tenint sempre present que escrius una novel·la, o, en l’altre extrem, pots escriure i pensar que després ja sabràs, ja decidiràs, o algú ja decidirà, què has escrit. Ho decideixes tu o el lector? Ho decideix algú? S’ha de decidir? Els editors, els llibreters, els bibliotecaris necessiten una etiqueta per classificar-te, però tu ets escriptor i pots fer el que et sembli, la teva feina no és etiquetar-te, que ho facin els altres si els cal, i si l’erren, que l’errin, perquè segur que hi ha una única resposta correcta? Hi ha respostes úniques quan parlem de literatura? Hi ha respostes?

Potser seria més fàcil si parléssim de llibres i no de novel·les. Què escrius ara? Un llibre. Que no vol dir que tinguis editor, és clar, sinó que estàs pensant en una cosa que serà publicada, res més. Quina mena de llibre? Ho sabré, potser!, quan l’acabi, o ho sabràs tu quan el llegeixis, o ni això. El llegiràs i prou, lector, com deia Ibarz. Això també ho diu Maier a l’entrevista: “El llibre com a gènere, sí. Pot ser que a vegades no s’escriguin novel·les, ni contes ni assaigs, sinó només llibres i prou”, i proposa de llegir també així, “la possibilitat de llegir fora dels gèneres, de fer servir un mateix horitzó d’expectatives per a qualsevol text”, idea que ve d’una xerrada que va fer l’escriptor xilè a Barcelona amb el crític Carlos Acevedo (“Llegir llibres com si fossin, precisament, llibres”).

Podem fer això, doncs, el que deia al principi de tot, engegar les classificacions a parir panteres, escriure un llibre i que la llibertat sigui l’única guia de la nostra creació, per dir-ho estupendament. O podem fer el que van fer als anys seixanta escriptores xicanes com Anna Castillo, Sandra Cisneros, Denise Chávez, Sylvia Lizárraga, Pat Mora, Mary Helen Ponce, Alma Villanueva i Helena María Viramontes, totes elles publicades en català al llibre Veus xicanes, editat per Pilar Godayol el 2001. Què van fer? Per poder fer-se visibles com a grup, com a escriptores xicanes, Godayol ens explica al prefaci que van haver de respondre’s un munt de preguntes sobre qui eren, conèixer-se tant col·lectivament com de forma individual per després poder definir-se, donar-se nom, identitat, perquè elles sense etiqueta no tenien lloc on ser escriptores. Tot i això, “en aquesta recerca s’adonen que són múltiples, camaleòniques, un mirall trencat ple d’ombres socials i ecos històrics. Per això celebren els espais d’entremig. Potencien la figura de la mestissa, migrant de personalitat híbrida. Aprenen a ser índies en la cultura mexicana i mexicanes en la cultura angloamericana. No desestimen res, no malveuen res, no abandonen res. Es resisteixen a ser reduïdes”. Es resisteixen a ser reduïdes, vull repetir aquesta última frase de Godayol.

Sé que el cas de les xicanes no té res a veure amb la mescla de gèneres amb què ha arrencat aquest article, però em torna a passar allò que em passa quan llegeixo: se m’encadenen les paraules d’Ibarz, Maier i Godayol i hi veig fils comuns en teixits diferents. La llibertat i el mestissatge, no voler ser reduït, no voler ser etiquetat, poder ser qui vols ser, amb tota la barreja que calgui, poder escriure el que vols escriure, amb tota la barreja que calgui, i ser i escriure sense haver de dir qui s’és i què s’escriu cada vegada. Les xicanes necessiten definir-se però no reduir-se. Els lectors potser no necessiten que ens definim. I els escriptors no hem de necessitar mai reduir-nos a cap etiqueta, a cap classificació, a cap calaix que ens encotilli. Ser mestissos com les xicanes, ens cal, però entenent el mestissatge com una estètica, que deia Maier. L’etiqueta és llibre.