Leticia Asenjo: “S’han de fer tallers de llepar conys”

Leticia Asenjo (1978) és una psicòloga de Barcelona que ha fundat una empresa de trenta treballadors i que, després d’una separació, ha escrit un llibre d’autoficció sobre les relacions esporàdiques que va començar amb uns quants homes. Divorci i aventura (la Segona Perifèria) és un llibre que no parla tan sols de sexe de manera oberta i explícita, sinó també de psicologia. L’autora fa servir l’humor de manera intel·ligent, defuig el drama i posa un mirall davant els homes per veure, en el fons, el món de les dones. VilaWeb va entrevistar ahir Leticia Asenjo al centre de Barcelona.

—Vau néixer a Granada.
—Tota la meva família és d’allà. El meu pare, aleshores treballador de Renfe, va demanar un trasllat a Catalunya, on van decidir de quedar-se. Jo tenia tres anys. Filla única. Vaig aprendre el català a l’escola. Sóc filla de la immersió. La meva mare ha fet mil coses: i aleshores cosia. Ara estant tots dos jubilats.

—Per què vau fer psicologia?
—Vaig començar comunicació audiovisual, perquè volia fer guions per a programes infantils. Però no em veia tampoc treballant a la televisió. I vaig deixar la carrera. Era una nena d’excel·lents i quan vaig deixar la carrera va haver-hi un catacrec, a casa. Vaig fer teràpia, aleshores, i de la teràpia vaig passar a estudiar psicologia. Em vaig sentir molt ajudada i vaig pensar: potser aquest és el meu fort.

—I heu acabat fundant una empresa amb trenta treballadors i treballant amb nens.
—Sí. Vam fundar EDAI, i atenem nens de menys de sis anys amb autisme, paràlisi cerebral, síndrome de Down.

—De què tracta aquest llibre?
—Són les desventures amoroses d’una dona que se separa quan ja no és tan jove, i té fills. És un llibre d’autoficció. Llibre en què no tenia cap ganes de fer més drama. Jo ja havia plorat molt com a pacient en la psicoanàlisi per la meva separació. I és evident que s’han de plorar els drames. Però has de fer alguna cosa més que rebolcar-t’hi. Al llibre faig servir el sentit de l’humor com a eina terapèutica. Em resulta terapèutica

—Frases del llibre: “Això era el sexe femení a la meva família: cosa de putots.”
—Hi ha coses de les quals no ets prou conscient fins que no et surten de manera més dramàtica. Jo havia fet com les dones de la meva família: unir-te amb la primera parella. Disset anys tenia quan el vaig conèixer.

—He reconegut fàcilment un dels amants que surten al llibre: Bernat Dedéu.
—Vaig demanar-li si li feia res, i vaig passar-l’hi el capítol abans. Som molt amics, ara. Si volia parlar de la candidatura Ordre i Aventura de l’Ateneu Barcelonès, on vaig estar, no tenia sentit fer-ne ficció. I en Bernat té prou sentit de l’humor.

—Expliqueu i narreu aventures fora de Tinder. Per què no, Tinder? Quin problema hi ha?
—Potser perquè per dins sóc més antiga que no voldria. O perquè provinc d’una família de l’Andalusia profunda. O perquè les xarxes socials ja em va agafar gran i no m’hi sento gaire de gust. I a Tinder s’han perdut tant les formes!

—Frase: “Potser és que la influència catòlica de la meva família i de la societat masclista en què vivim ha tingut més pes del que m’agradaria reconèixer i tinc una necessitat irrefrenable de justificar el sexe.”
—Aquí es barreja la meva família, cas personal, però com a dones alguna cosa semblant ens passa a unes quantes. No tothom, i no tinc cap ànim de generalitzar, però ens han donat menys permís per a fotre un clau sense haver-nos d’enamorar. O per a tenir mala llet, i no només en la qüestió romàntica. A veure: per què no puc tenir mala hòstia? Fins fa poc no hi havia dolentes, a les pel·lícules. Es veu que les dones no tenim ni el dret de ser dolentes. Doncs potser sí. O que se’ns pressuposa sororitat, que és un tema que ens ha fet una mica de mal. Evidentment, com a col·lectiu hi ha coses que ens agermanen, però no tinc l’obligació d’estimar totes les dones del món.

—En els contes, als homes els costa que se’ls aixequi.
—Això és una cosa que m’interessava que pogués sortir, perquè no se’n parla. Les dones tenim els nostres encotillaments, i se’ns demana unes coses; a vosaltres se us n’han demanat unes altres: virilitat, potència, força física. Em trobava homes joves que els passava, i no n’havien parlat mai amb ningú. I com a psicòloga m’interessava. No ho has consultat mai? Hi veia la vergonya. Els problemes d’erecció i el vaginisme s’han de consultar. Vaig treballar molts anys en adopcions internacionals. I ens trobàvem força gent que volia adoptar perquè tenien problemes i no podien fer el coit. No eren problemes de fertilitat. Eren ereccions o vaginisme. Volien fills igualment. Però no feien la consulta on tocava.

—Que bèstia.
—I vaig començar a veure el tema. Passa molt més que no es diu.

—També dieu que si l’amant llepa bé el cony, potser no se li aixeca.
—No, no! La idea és: ai, alerta, que no sigui compensatori. Que això pot passar. Però n’hi ha que tenen un talent. I si no, reivindico que se n’aprengui. És important. S’han de fer tallers.

—Tallers de llepar conys?
—I tant. S’han de fer tallers de llepar conys. A totes ens interessa. El sexe són moltes coses, i no tan sols la penetració, cosa que ens encotilla. Tots hem d’aprendre a donar plaer i a rebre’n. Rebre’n també. Les dones hem estat molt més centrades a llepar cigales i el nostre cony ha estat totalment oblidat. Si ni nosaltres no ens l’hem pogut veure. Les dones hauríem de posar-nos un mirall i veure com és el nostre cony. Com hem de poder reivindicar el nostre plaer, i que ens el llepin, que ho facin bé, si ni sabem com és?

—A mi ningú no m’ha ensenyat com es fa l’amor abans de començar. Un drama.
—Ni a mi tampoc. Es viu sol.

—En molts dels contes, els homes són els romàntics. Va anar així?
—Sí, i em va sorprendre. I veure com ens han enganyat les dones, a vegades amb el discurs que som nosaltres les que hem de ser les amoroses. I sí, m’ho vaig trobar. En el moment que deia que no volia una relació estable, perquè no em venia de gust, ja l’havia tingut durant molts anys, la reacció d’ells era que sí. Contra la negativa, volien. No sé si era tant romanticisme com voler allò que et diuen que no. I al revés també ho veus. Davant el cigalaire, que no es compromet, hi ha una corrua de noies amb la fantasia de “ja el canviaré”. Quin mal hi ha, si no enganyes, a no voler una relació estable? Estem encotillats en una mena de relació. I, com a dona, encara més.

—Frase: “M’agrada enamorar-me en català i follar en castellà.”
—Metàfora del bloqueig sobre la llengua en què havia d’escriure, que vaig barrejar amb el bloqueig en les relacions. En un moment determinat, després de molts anys amb una persona, no tenia gaire clar què volia en l’àmbit sentimental.

—Què vol dir el bloqueig sobre la llengua en què escriure?
—La meva llengua és el castellà, i així està configurat el meu cervell. Però la meva vida passa en català: amb els meus fills, a la feina, amb els amics. Només parlo en castellà amb els pares i uns cosins. Vaig decidir passar-me al català, també com una decisió política. La meva família també. Vaig veure que havia de tenir una llengua de pensament més clara. Realment era una despesa d’energia i emocional. I triar llengua literària. Em posava a escriure en castellà i em sentia molt ortopèdica. I en català em falten totes les generacions darrere, i el cervell configurat. Però al final també és donar-se permís: jo sóc catalana? Doncs escolta.

—Veieu els besavis criticant-vos per haver deixat el castellà?
—Una mica. Vulgues que no. A mi al poble de Granada m’havien dit “polaca”. O veia la mirada estranya dels meus avis: la nena parla català? La meva mare ara s’ha fet independentista. Molt. Després del referèndum.

—Frase: “Ara penso que potser vaig aguantar dues setmanes més per poder tenir més material per al llibre.”
—No és cap metàfora. El mateix llibre em forçava a viure coses. I vaig dir: “Això s’ha d’aturar”. Implicava que en l’àmbit personal havia d’anar empitjorant cada vegada més. No, gràcies.

—Es nota que el llibre us ha anat bé. Per què?
—Fonamentalment, perquè em va desbloquejar l’escriptura. Gràcies a l’humor, i les experiències, vaig començar a escriure molt més que no havia fet. Li estic molt agraïda. I a l’escola d’escriptura vaig conèixer gent, grup d’amigues molt amigues, he fet una xarxa, un espai on tens amor –no cal que sigui de parella. I si en tens, no voldràs suplir mancances. I et podràs tornar més exigent en el bon sentit, i evitar de caure en relacions tòxiques.

—Reaccions al llibre?
—Em sorprèn que tothom se sorprengui de les escenes de sexe. Són explicites i obertes. Però com costa! I aleshores hi ha uns altres missatges que no arriben tant, i queda el “Ui, com folla, aquesta.”

—Per exemple?
—La importància de l’amistat, que dèiem.

—La família està contenta amb aquest llibre?
—Vaig dir a la meva mare que, si fos ella, no el llegiria. No sé si ho ha fet. Va venir a la presentació a la llibreria Finestres. Els fills, adolescents, també van venir. A casa els ho vaig dir: no hi ha llibres prohibits, però passareu vergonya. A ningú no li agrada pensar en els pares així. A la presentació vam llegir l’escena del pèl de cony que li queda a la boca. També hi havia l’ex-sogra. I ens vam fer un fart de riure: jo veia la meva filla, la Lola, tapant-se. I el meu fill em va dir: “Mama, ha estat interessant, divertit… i estic una mica traumatitzat!” Hem rigut molt a casa, aquests dies, realment. Jo a la filla li explicava que s’agafés un mirall i es mirés què tenia. “Com et vols masturbar, un dia?” “Mare, les amigues no tenen mares que els diguin això!”

—I que vau respondre?
—Doncs que així anem.