04.11.2018 - 21:50
D’ençà que vaig llegir la frase d’Unamuno ‘Catalans, us perd l’estètica’ que em persegueix el dubte si tenia raó. Al costat de l’esplendor modernista, que engavanyava Unamuno, la doctrina de Prat i de Cambó era poc consistent. Cap al final de La nacionalitat catalana, Prat fantasiava i imaginava un imperialisme estrafolari, que en el món real sols podia ser un rebrot del colonialisme espanyol. Cambó, a qui un cop retragueren voler ser alhora Bolívar a Catalunya i Bismarck a Espanya, malgrat el mecenatge de la Bernat Metge, no aprengué mai que la virtut sosté les repúbliques i desapareix amb l’imperi.
Cambó té mala premsa a Catalunya, però el cambonisme orienta la política catalana fins ara mateix. Per la concòrdia, l’assaig que va publicar a Buenos Aires durant la dictadura de Primo de Rivera, feia un repàs del conflicte secular entre Catalunya i Espanya, distingint tres úniques sortides. Una, la dissolució de Catalunya dins Espanya. Aquesta via, diguem-ne tradicional, ja s’havia demostrat inútil, però Espanya encara hi tornaria pocs anys després, cercant la solució definitiva. I ara, incapaç de treure la conseqüència lògica del fracàs, hi reincideix embogida. L’altra sortida seria la independència de Catalunya. Espanya es reduiria geogràficament i guanyaria coherència i tranquil·litat. Però, afligida per deliris de grandesa, i sense aprendre de la història, Espanya rebutja aquesta sortida i Catalunya no té prou força per a imposar-la. La solució de Cambó i de tots els ‘realistes’ és la tercera: la concòrdia i el pacte. És una proposta bonica, dialogant, harmònica amb el tarannà d’un país de comerciants. Però té un defecte, que Cambó descobrí arran del seu pacte fàustic amb el feixisme: ser intransitable per a gent que ignora les regles del bescanvi, perquè fa massa segles que viu del tribut.
En vista del que ha succeït del 21-D ençà, és lògic de preguntar-se si la temptació estètica que voreja el procés incidirà també en el Consell per la República. L’enginy tot just comença a caminar, i encara és aviat per a saber si les polítiques que pugui articular tindran cap corol·lari d’acció per part del govern autonòmic, o si serà un satèl·lit fora d’òrbita, descoordinat i, en el pitjor dels casos, desautoritzat pel Departament d’Acció Exterior. Hi ha el dubte raonable si aquest ens, fundat pel nucli de l’exili i que eventualment caldria fer-lo electiu, rebrà la consideració i puntual subordinació dels partits. Breu, si orientarà la política del país disciplinadament i efectiva, o serà un ornament tolerat però no escoltat. I si sols és un consell, on serà llavors el govern de la República el qual es proposa d’aconsellar?
Entenc l’esperança que suscita aquesta novetat després d’un any d’apocament i paràlisi, però el trajecte seguit justifica la cautela. El primer d’octubre l’estètica cedí a l’ètica. Hi hagué espectacle, però d’una enorme gravetat. Després vingué la declaració epilèptica del dia 10, la república avortada del 27 i l’acatament del cop d’estat amb renúncia a l’habeas corpus per una part del govern. Llavors, contra pronòstic, la restitució de la legitimitat el 21 de desembre, impedida, també inesperadament, el 30 de gener, i l’esterilitat resultant d’aquell cop d’efecte. Tot el que ha passat i ha deixat de passar des d’aquell 27 d’octubre bipolar conspira contra el primer d’octubre, la fita inexpugnable que alguns, malgrat tot, voldrien desdibuixar. D’allò que ha arribat després, de fidelitats i traïcions, de les raons i estratègies de cadascú, podem discutir-ne, interpretar-ho, arriscar-ne la valoració, però el primer d’octubre és clar i lluminós com un migdia de juny. Una victòria a prova d’agnosticismes. Aquell dia els catalans vam superar l’estètica en el moment de la veritat. D’una veritat que no es deixa masegar, per molt que ho intentin els Dastis i Borrells de torn. I d’una brillantor que amb la seva hiperrealitat revela no sols les tenebres de l’espanyolitat sinó també les ombres i foscors de l’independentisme.
Com més va, més gent hi ha que diu que l’independentisme es va equivocar. No pot negar-se que els polítics van estirar més el braç que la màniga, però no és just acusar-los de voler enganyar la gent. Qui digui que era imprevisible que tard o d’hora l’estat desplegués la violència no mereix ni el benefici del dubte. Però tot i acceptar la lògica autoritària de l’estat, em sembla difícil de rebatre la tesi que, un cop decidits a desafiar-lo, calia anar més lluny. El relat d’un poble en lluita sols era creïble si es posaven fets darrere les paraules. I sols si el relat inspirava credibilitat es podia recaptar suport internacional.
En vista de la indecisió al darrer moment, no és raonable de queixar-se de la passivitat del món. Esperar reconeixements de franc per una declaració retòrica era una autèntica fantasia. No sabrem mai si el govern va fer la feina de teixir complicitats a consciència. El suport dels estats a un pas tan greu com la separació d’un territori no s’improvisa. Parlant amb el conseller Romeva un any abans dels esdeveniments, vaig insistir en la necessitat de tenir molt en compte els interessos dels països determinants, d’oferir en lloc de pidolar; en definitiva, de prendre cura d’allò que García-Margallo anomena ‘favors’, i que és el codi de les relacions internacionals. Però em fa l’efecte que, com a la facècia de Francesc Pujols, els catalans creiem que podem anar pel món amb els ‘gastos pagats’. Si és cert el que explica Diana Coromines d’una oferta de Bill Clinton per a parlar amb Romeva i d’un vice-secretari general de l’ONU disposat a mitjançar amb l’estat, més val que ens traguem la son de les orelles i mirem bé amb qui ens les havem abans de dipositar el futur del país dins una urna i anar-nos-en a casa amb la consciència de la feina feta.
Fins fa un any, l’originalitat de l’independentisme consistí a provocar l’estat, excitant-lo i desorientant-lo, invitant l’envestida i burlant-lo per portar-lo a poc a poc al col·lapse. L’independentisme guanyà mentre tenia la iniciativa, decidia els temps i l’acció, constrenyent l’estat a la reacció. Massa feble per a resistir una topada frontal, l’independentisme sols pot vèncer encoratjant la tendència de l’estat a la repressió, avivant la seva pulsió de mort i animant-lo en la seva dèria autodestructiva.
Algú potser em retraurà la facilitat del radicalisme a distància. Li ho concedeixo, a condició que em reconegui, per la mateixa regla del relativisme emotiu, que els altaveus de la por parlen des del confort d’un ‘processisme’ emmotllat i sovint amb un ‘realisme’ de sentit inconfessable. Al cap i a la fi, l’anàlisi dels fets no depèn de si hom ha fet guàrdia a les portes d’un col·legi electoral. I els qui ens judiquen als qui encara pensem que calia defensar les institucions de la República, tampoc no ens expliquen per què l’amenaça no contrastada de vessament de sang justifica la claudicació instantània, mentre que la certesa de desenes de morts a les carreteres no els priva de sortir els cap de setmana a caçar rovellons. El colofó d’aquesta doble vara de mesurar el risc és que, tot i no ésser veritat que cap revolució s’hagi fet mai amb gent que tenia alguna cosa a perdre-hi, sí que ho és que no se n’ha feta cap sense arriscar allò que hom podia perdre. La llibertat té un preu, i el destí d’un poble sovint consisteix a saber calcular la relació risc-benefici.
L’ètica és la zona de perill d’una decisió existencial. I en la cruïlla on es troba l’independentisme, és raonable de demanar-se si el Consell per la República serà la continuació ètica del primer d’octubre o una manifestació estètica més entre les moltes que han empedrat el procés. Seria això darrer si es limités a invocar una república virtual en el núvol per a compensar la república nonada i si, en lloc de lluitar per transformar la realitat al territori, desviés l’atenció cap a una realitat paral·lela. En aquest sentit, és inquietant que Puigdemont demani mediació per a pactar un referèndum amb Madrid. No havia declarat una república sota la mirada del món? No és per això que viu a l’exili i altres, a la presó des de fa un any, seran jutjats per rebel·lió amb peticions de penes com no s’havia vist mai d’ençà de la ‘justícia’ de Franco?
Aquella declaració feta sense esma, ja sols la pot defensar la gent. I malgrat la falta de convicció i haver estat desactivada des del primer minut, no fou inútil. També la guerra civil era perduda a mitjan 1937, però els republicans continuaren combatent un any i mig llarg. Uns anys després, George Orwell es preguntava si havia estat ètic que les esquerres d’altres països animessin els espanyols a continuar lluitant quan la derrota ja era inevitable. I responia que sí, perquè fins i tot des del punt de vista de la supervivència sempre és millor lluitar i ser vençut que no pas lliurar-se sense lluita. I aquesta és, a parer meu, la lliçó que hauria de guiar l’independentisme. Perquè, per a sobreviure i aspirar a guanyar algun dia, importa molt si hom disposa de referents dignes i coratjosos o sols en té de covards i submisos.
