08.10.2017 - 22:00
Escric aquest article voluntàriament abans que tingui lloc la manifestació unionista a Barcelona. No tinc cap dubte que quan hagi tingut lloc molts dels titulars de la premsa unionista seran variacions sobre el concepte del «despertar de la majoria silenciosa». Un concepte en si mateix contradictori: quan una entitat silenciosa s’expressa, ja no és silenciosa. El titular, per tant, hauria de ser més breu: «El despertar de la majoria», però també seria fals ja que una majoria, en democràcia, només es pot mesurar en eleccions o referèndums i que l’unionisme no va obtenir la majoria de vots ni a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya ni al referèndum d’independència. Quedaria doncs, «El despertar», com un títol de novel·la. Però, és clar, un titular periodístic ha de precisar qui s’ha despertat i hauria de ser, doncs: «El despertar unionista». Però el terme «unionista» indica una preferència ideològica, política o nacional i, per tant, deixa un espai lliure, l’espai dels que tenen una altra preferència, l’espai de l’altre camp. Com que no és tolerable que un titular de premsa unionista deixi entendre que reconeix l’existència d’un altre camp –això seria reconèixer que aquest altre camp té el dret d’existir i, sobretot, de guanyar eleccions i referèndums– llavors només els queda, per reblar la seva superioritat, «El despertar de la majoria silenciosa». Ja hi tornem a ser. Així pensen dominar, així pensen haver guanyat sense necessitat de passar per enutjosos comicis que es poden perdre.
El concepte de «majoria silenciosa» és un concepte pràctic i mai ingenu. És, molt sovint, el marcador d’un desig de manipulació de l’opinió pública, a la qual es vol fer creure que de res no serveix manifestar-se ni organitzar-se, ja que, escampats per pobles i ciutats, vetllen els que estan privats de veu per la minoria activa i que, algun dia, a l’hora justa, es despertaran. I tornaran a posar ordre. Si, en segles passats, la «majoria silenciosa» designava els morts, sempre més nombrosos que els vius, és sobretot a partir dels anys seixanta que aquest concepte va ser emprat en l’espai polític. Richard Nixon, durant la guerra del Vietnam, en va fer un ús sovintejat per justificar la seva política com, a França, ho van fer els conservadors després del Maig del 68. I com ara ho fa Marine Le Pen, per exemple. Emprar el concepte de «majoria silenciosa» equival a titllar els adversaris de «minoria sorollosa», és a dir a desqualificar-los, a menystenir-los, tant per la seva quantitat com per les seves característiques. Ja fa anys que, a Catalunya, aquest concepte serveix a condemnar els independentistes als destins més funestos, a predir grans canvis sobtats el dia que aquesta majoria surti del seu silenci. I a no fer cas dels resultats de les eleccions o dels referèndums.
Ahir, a Barcelona, els manifestants van deixar de ser silenciosos i això és una bona notícia per la democràcia, però una bona notícia només relativa: nombrosos o no, els manifestants no podien substituir-se en cap cas al sufragi universal, com tampoc, i ho sabem bé prou, no pot substituir-s’hi cap manifestació de la Diada. Però el virus de la demagògia que fa estralls en els rangs unionistes els impulsarà a pretendre que el carrer unionista substitueix de sobres un referèndum. Perquè la majoria silenciosa, per definició impalpable, incomptable tant com no s’expressa, pot servir sempre i en qualsevol circumstància i és l’aliada indefectible de qualsevol discurs de mala fe. Voreja el grau zero de l’argumentació política. Per això trobo molt preocupant que alguns diaris, com per exemple el prestigiós Le Monde, hagin emprat aquest concepte, sovint sense cometes, per anunciar la manifestació unionista. Pensar, des del complex de superioritat francès, que la independència de Catalunya és nefasta és una opció legítima, acceptar sense filtre deontològic el vocabulari ideològic d’un dels camps és una falta professional. Però suposo, és clar, que ja no ve d’aquí. Molts intel·lectuals i polítics de les capitals d’imperi realitzen esforços evidents per a esborrar de la seva memòria les imatges de violència d’estat de l’1 d’octubre: qualsevol cosa ajuda per tornar a una situació normal de solidaritat espontània entre estats constituïts i consolidats, fins i tot l’assumpció de conceptes vagues, potencialment mentiders i intel·lectualment deshonestos.
