L’estrany regionalisme de Sí al País Català

La notícia va passar bastant desapercebuda: el moviment polític nord-català anomenat Sí al País Català (en realitat gairebé només fan servir el nom francès, Oui au Pays Catalan, i les sigles OPC) va publicar un comunicat amb el qual condemnava la visita oficial que el president de la Generalitat va realitzar a Narbona i Tolosa els 19 i 20 de febrer passats, on va trobar-se amb la presidenta de la regió Occitània, Carole Delga. El comunicat és molt violent, en particular envers Carles Puigdemont: ‘Pel fet de no citar-nos, el senyor Puigdemont ha fet palès que Catalunya Sud ens abandona. De manera egoista, els nostres veïns independentistes desitgen donar garanties a la República [francesa] amb l’eliminació de l’existència de la Catalunya francesa! Amb aquesta renúncia, la Generalitat s’està comprometent amb Occitània fins a un punt que supera el menyspreu i ja només és indiferència’ (traduït del francès). I continua, amb el mateix to: ‘Junts, Catalunya Sud i Occitània s’eixuguen [els peus, suposo] damunt del País Català, transformat en estora política per interessos que no el concerneixen. En aquestes condicions, sense rompre amb Barcelona, prenem les nostres responsabilitats. Més que mai es planteja la qüestió del futur institucional del nostre territori, negat tant per Barcelona com per Tolosa’ (de nou, traduït del francès). Una tal violència a Catalunya Nord dirigida contra el Principat només l’havia sentida, aquests darrers anys, en boca de dirigents del Front National en les seves diatribes més demagògiques.

L’objectiu polític primer de Sí al País Català, partit creat el 2016, és que l’actual departament dels Pirineus Orientals esdevingui una Col·lectivitat Territorial Única. Es tracta d’un estatus reservat fins ara a la Martinica, la Guaiana i Mayotte (antigues colònies d’ultramar) i, a partir del 2018, a Còrsega. Em sembla una reivindicació justa i necessària, però, ara per ara, més aviat utòpica, perquè cap dels partits que tenen el poder a Perpinyà i a París no en volen sentir a parlar. Per tal d’atreure la població nord-catalana cap a les seves tesis, OPC va fer seva la reivindicació que el nom de la regió en la qual es troba immergida, i ofegada, Catalunya Nord, es digués Occitanie-Pays Catalan. La no-acceptació final d’aquest nom després d’una consulta va provocar una frustració visible en la població nord-catalana, frustració que, efectivament, pot provocar alguns canvis de mentalitat i desitjos d’evolució. OPC intenta accelerar aquests canvis amb atacs virulents contra tot el que representa Carole Delga i la nova regió.

Per què els polítics nord-catalans de gairebé tots els partits van callar quan des de París es van dissenyar les regions però van manifestar-se amb banderoles contra el fet que la regió no es digués Occitanie-Pays Catalan? Perquè criticar Montpeller, quan era la capital del Llenguadoc-Rosselló, o Tolosa, quan és la capital d’Occitània, és relativament fàcil i barat. Els riscos són mínims. En canvi, criticar el govern francès i l’estat demana més valentia i abnegació. Per això, Carole Delga, que tan sols és l’executant d’una operació de redimensionament territorial, sembla avui una encarnació del dimoni. És el parallamps que atreu els atacs que molt pocs tenen el coratge d’adreçar a París.

I és perquè els dirigents d’OPC també semblen considerar Carole Delga com el dimoni que han criticat el president de la Generalitat, acusat gairebé explícitament de traïció. Un fet desmenteix categòricament aquestes acusacions: durant el seu viatge oficial a Occitània el president va ser acompanyat permanentment pel director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, la qual cosa evidencia que no oblidava Catalunya Nord, i menys la traïa.

Però, més enllà d’aquest fet, m’estranya bastant la duresa de l’atac d’OPC. Si entenem que Catalunya Nord i Catalunya formen la mateixa nació, és normal i necessari d’establir prioritats d’objectius comuns. I, avui, quina cosa és més important, per al conjunt de la nació catalana, que la independència del Principat? Parlem de realpolitik, és clar, però també de sentit comú. Perquè si el responsable principal de la integració de Catalunya Nord en una macroregió és el govern francès, caldria, doncs, que el president de Catalunya es negués també a parlar amb els seus representants? En definitiva, caldria fer perillar el teixit diplomàtic català per una solidaritat toponímica amb els catalans del nord? Els mateixos catalans del nord que, quan el govern francès va imposar sense consultar ningú el disseny de les noves regions, van acceptar-lo amb una absència gairebé total de reacció?

Sembla prou clar, doncs, que OPC no s’interessa per la nació catalana sinó només per Catalunya Nord o, més aviat, per la seva versió edulcorada, és a dir al País Català o, més aviat, per la versió francesa, és a dir el Pays Catalan. Hi té dret, és clar, i potser és també una manera de fer realpolitik, però una realpolitik que condueix directament als abismes del regionalisme. Del regionalisme francòfon al servei, diuen els estatuts del partit, de la ‘promoció  de la identitat catalana’ i del ‘reconeixement dels valors portats per la catalanitat’, dos conceptes prou vagues per a poder acontentar tothom, i sense que es mencioni la promoció de la llengua catalana (s’hi fa un esment al final de la ‘Carta dels valors’ del partit). És evident que una part notable de la població nord-catalana serà més sensible a arguments regionalistes que a qualsevol ideal independentista. Molt més. Deu ser per això que la ‘Carta dels valors’ d’OPC també esmenta la promoció de la gastronomia catalana.

Des d’aquest punt de vista, OPC sembla que sàpiga ensumar i adaptar-se a les mentalitats locals. Em temo molt, però, que en certs casos, més que adaptar-se a aquests canvis, els imagina. Per exemple, el refús d’usar la llengua catalana en la comunicació va més enllà del que sol voler la majoria de la població, que es mostra sovint indiferent a la presència de la llengua però mai hostil. I, sobretot, la violenta crítica d’OPC envers el president de la Generalitat evidencia que els seus dirigents han perdut de vista que, sense Catalunya, Catalunya Nord ja mai no podrà ser sinó una vaga entitat regional distingible d’altres entitats regionals només per uns paisatges, unes receptes de cuina, alguns monuments i un accent en el parlar francès cada vegada més discret. Oblidar això és condemnar-se a voler recollir deixalles i dir que són l’àpat sencer.

Sí al País Català és liderat per Jordi Vera (ex-PSAN, ex-Front d’Alliberament de Catalunya, ex-Terra Lliure, ex-ERC, ex-Partit per la Independència, ex-Bloc Català, ex-CDC). Vera anunciava, fa poques setmanes, que el seu moviment tenia set-cents adherents i que la seva ambició era que esdevingués ‘la primera força política dels Pirineus Orientals en quatre anys’. Aquest objectiu sembla rotundament inaccessible, però coses més estranyes hem viscut. En tot cas, la primera etapa d’aquesta ascensió autoproclamada es veurà aviat: OPC es presentarà a les eleccions legislatives del mes de juny. Així sabrem si atacar el president de la Generalitat haurà estat electoralment rendible. Si ho fos, seria una paradoxa molt penosa: vet aquí que uns catalanistes haurien concebut i alimentat una hostilitat cap a Catalunya per poder créixer en un territori en què l’hostilitat cap a Catalunya no existeix.