L’estiu que es vol empassar les coalicions de govern

Al caire de les vacances, la decadència de tres grans coalicions de govern es va consolidant. A Espanya, a Catalunya i al País Valencià. La vice-presidenta espanyola, Yolanda Díaz, presenta aquest vespre a Madrid el seu nou projecte, que neix coix. Sumar –el nom dessabeït que li ha donat l’hereva tova de Pablo Iglesias– ja té fuites a València, la ciutat del país que l’esquerra espanyola i el monarquisme progressista, molt ben resumit en la publicitat vitalista que li fa La Vanguardia, miren de convertir en l’emblema de la desnacionalització. Vicent Fernàndez, coordinador de Bloc i País, digué ahir que al seu partit no rebien exactament amb il·lusió les pretensions de Díaz –contradient l’alegria de la síndica de Més Compromís, Papi Robles. “És l’enèsim rentat de cara personalista de l’esquerra espanyola, que no suposa cap al·licient més enllà del fracàs de Podem”, va dir Fernàndez.

Té un simbolisme molt evident que sigui justament el valencianisme qui comenci a esquerdar l’intent de regeneració de l’esquerra espanyola. És una conseqüència lògica de la deriva que ha tingut Compromís aquests darrers anys, sota els designis hispànics i rígids de Mónica Oltra, però alhora és també una esperança. No serà tan fàcil ni fluid el replegament uniforme de totes les forces democràtiques de l’estat, mal que Madrid ens el miri de vendre per fer front a la crisi que s’acosta. L’estat espanyol no ho tindrà tan fàcil per a fer complir el guió a tothom. En l’adeu d’Oltra ressona l’isolament de la presidenta Laura Borràs a Barcelona. No pas perquè tinguin res a veure els casos judicials que les sotgen, sinó perquè el pes polític que han tingut totes dues era un fre perquè canviessin coses als seus respectius espais.

El problema de les tres coalicions és que en el darrer cicle polític s’ha vist ben clar que, nedant a contracorrent, cap dels socis no té gaires incentius per a fer res que s’escapi del control dels socialistes. El sector més dur d’Unides Podem pressiona Díaz perquè s’encari als socialistes i eviti l’augment de la despesa militar al pressupost espanyol; una batalla que Díaz sap que té perduda perquè l’exigeixen els Estats Units i Brussel·les i Núñez Feijóo ja mira de reüll. L’acorralament del president Ximo Puig a Compromís, que amb la marxa d’Oltra s’ha tret una nosa, encara tindrà més força ara que el PP puja com l’escuma als sondatges. Esquerra Republicana, xuclada pels socialistes, s’aferra a la convocatòria d’una reunió entre Pedro Sánchez i el president Pere Aragonès –que no serà pas de la taula de diàleg, sinó per a reprendre’l en la represa. Junts ja no opta a contrarestar Esquerra, sinó a substituir-la.

A partir del setembre, els partits d’ací i d’allà centraran el nou curs polític en les eleccions municipals que s’han de fer al maig, i aprofitaran l’estiu i la campanya per passar pàgina i alterar els debats. Les coalicions de govern a Madrid, Barcelona i València, tal com les hem vistes fins ara, tenen probablement els mesos comptats.

França referma l’opció energètica

Una de les notícies més importants de la setmana. En el seu primer discurs a l’Assemblea francesa, la nova primera ministra, Élisabeth Borne, va anunciar que l’estat francès expropiaria el 17% que no controlava de la gran empresa energètica EDF –la controlava tota, però el 2005 va privatitzar-la parcialment. Segons que informa avui el Financial Times, l’opció que fa més el pes al president Emmanuel Macron és de fer una oferta d’adquisició pública als accionistes de l’empresa, perquè seria un procés molt més ràpid que no pas un projecte de llei de nacionalització. L’estat francès viu amb preocupació l’agreujament de la crisi energètica perquè va endarrerit en la preparació i el proveïment. Macron té entre cella i cella la sobirania energètica, i ja va dir abans de la guerra d’Ucraïna que volia tornar a impulsar l’energia nuclear. Abans-d’ahir mateix va aconseguir que el Parlament Europeu reconegués l’energia nuclear i el gas com a energies verdes.