11.04.2017 - 05:01
L’estetoscopi o fonendoscopi com a instrument cientificomèdic ha estat un element clau des de la seua aparició en la segona dècada del segle XIX per al diagnòstic de múltiples malalties cardiorespiratòries. Fins l’aparició de l’estetoscopi, l’auscultació es realitzava de manera directa (orella-tòrax) o immediata, la qual cosa generava errors i irregularitats a l’hora d’interpretar allò que s’escoltava. A més d’aquesta pràctica, era habitual la inspecció i la palpació des que, a finals del XVIII, el metge austríac Leopold Auenbrugger va introduir la percussió del tòrax. Amb aquestes quatre maniobres, que continuen essent avui dia bàsiques i fonamentals en l’exploració mèdica, es tenia una idea, no sempre clara, del que li passava a la persona malalta.
Des de l’antiguitat ja es coneixien –i així apareix en textos com el papir d’Ebers, els Veda de l’Índia, els textos hipocràtics o els textos de científics medievals– els diferents sorolls cardíacs i respiratoris però sense una base científica clara. Sembla que va ser de manera casual (després de veure jugar uns xiquets transmetent-se un soroll a través d’un tronc) que al metge francès René Laënnec, a la tardor de 1816, se li va acudir de fabricar artesanalment un tub cilíndric, primer de paper i més endavant de fusta, per amplificar i escoltar amb més nitidesa el so generat pel cor i els pulmons (el que denominem auscultació mediata). Des d’aleshores ençà, ha estat un instrument utilitzat de manera general pel personal sanitari, tant en l’exploració d’adults com de nens però també, encara que amb unes mínimes modificacions, per detectar els primers batecs cardíacs en l’etapa fetal (tot i que aquesta pràctica va generar al començament un intens debat sobre l’existència real d’aquests sorolls en la panxa de la dona embarassada).
Inicialment, l’invent va rebre diversos noms com «sonòmetre», «corneta mèdica» i «pectoriloqui». El definitiu va ser estetoscopi, que, com moltes paraules de l’àmbit cientificomèdic, és format amb arrels grecollatines, en aquest cas steto (“pit”) i scop (“visió”) (Weinberg, 1993). Tot i que al començament es va considerar aquest artefacte com rialler i jocós, a poc a poc va anar guanyant adeptes, i més en veure’s les possibilitats que oferia per anar explorant i descobrint els diferents sorolls que provenien del tòrax.
L’empremta de Laënnec
René Laënnec, format a Nantes i a París, va tenir de professor el fisiòleg i anatomista Xavier Bichat i, una vegada doctorat, va ser íntim col·laborador de Jean-Nicolas Corvisart en la pràctica d’autòpsies. Gràcies precisament a la traducció que aquest va fer de l’obra d’Auenbrugger, Laënnec va arribar a conèixer el valor clínic de la percussió toràcica que tanta significació tindria –juntament amb l’auscultació mediata– per comprendre millor les malalties cardiorespiratòries (Micallef, 2005). Per tot això podem entendre el camí que va seguir el metge bretó fins a la invenció de l’estetoscopi, fet que marcaria l’inici de la utilització de determinats objectes i instruments en el diagnòstic de molts processos morbosos.
L’estetoscopi va impulsar Laënnec a realitzar múltiples observacions a l’hospital Necker, on treballava, i a fer les corresponents correlacions clíniques amb els informes patològics de les autòpsies. De resultes de totes les anotacions que prenia, en 1819 publicà el seu llibre De l’auscultation médiate, ou Traité du diagnostic des maladies des poumons et de coeur fondé principalment sur ce nouveau moyen d’exploration (“De l’auscultació mediada o Tractat de diagnòstic de les malalties dels pulmons i del cor basades principalment en aquest nou mitjà d’exploració”) (Duffin, 2010). Aquesta obra va començar a ser coneguda i la popularitat del metge francès provocà que molts estudiants de medicina de França i d’arreu d’Europa acudiren a l’hospital Necker a rebre ensenyament i pràctica sobre el nou instrument de diagnòstic.
Llegiu l’article complet en la web de Mètode.
Joan Lloret Pastor. Pediatra i col·laborador científic a l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència Lópz Piñero de la Universitat de València.
