25.03.2018 - 22:00
Aquesta setmana, el congrés espanyol ha refusat de reformar la llei d’amnistia amb els vots del PP, PSOE i Ciutadans. Una reforma que hauria permès d’investigar els crims del franquisme i posar fi a la impunitat de la dictadura, tal com defensaven els partidaris de la iniciativa. Els qui s’hi oposaven consideraven que la reforma crearia inseguretat jurídica, perquè no es podria aplicar amb retroactivitat, i comportaria demolir un dels pilars de la transició.
Quatre mecanismes de l’ONU han criticat l’actual legalitat espanyola i han instat a investigar les violacions de drets humans en un estat que, sota la proclama de no reobrir velles ferides, ha optat per la desmemòria, sense haver dut a terme ni judicis ni comissions de la veritat, i amb centenars de milers de cadàvers a les cunetes.
L’ONU, en contra la llei d’amnistia
El 2009, el Comitè dels Drets Humans de l’ONU va recomanar de revocar la llei d’amnistia, perquè considerava que era contrària a la legislació internacional en drets humans. Des d’aleshores, diversos informes de l’ONU han demanat que s’investiguin les greus violacions de drets humans comeses, com ara les tortures, el robatori de nadons, les execucions extrajudicials i, especialment, la desaparició forçada, el delicte més greu del dret penal.
Les xifres actuals són esfereïdores. Encara hi ha 114.226 persones desaparegudes, soterrades en fosses comunes, i més de 30.000 casos de nadons robats, la majoria dels quals no ho saben.
El 2015, el Comitè de Drets Humans va tornar a demanar que es derogués la llei d’amnistia o, si més no, que s’esmenés per fer-la compatible amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i, d’aquesta manera, permetre que s’investiguessin els crims del franquisme.
En realitat, considera que la llei no impedeix pas d’obrir causes i que entendre-ho així és fer-ne una interpretació restrictiva: per amnistiar algú cal, com a mínim, que s’investiguin els fets, perquè si no se sap què va passar, no és possible extingir o suspendre cap responsabilitat.
Un cementiri als nostres peus
El 2013, el grup de treball de desaparicions forçades i involuntàries de l’ONU va visitar l’estat espanyol i, des de llavors, ha instat el govern a assumir la seva responsabilitat i encapçalar la recerca dels desapareguts.
La realitat és que, durant aquests cinc anys, el govern espanyol ha fet cas omís de les recomanacions i, encara més, fins i tot ha anat enrere. Quan va arribar al poder, Rajoy va eliminar l’Oficina de Víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura, i fa cinc anys que la partida per a la memòria històrica és de zero euros.
El grup de treball s’ha mostrat consternat i preocupat moltes vegades –l’última, en l’informe del 7 de setembre de 2017–, i ha demanat un pla urgent per a implementar les recomanacions per a garantir el dret a la veritat, la justícia i la reparació de les víctimes de desaparicions forçades. Però el cas és que hi ha 2.457 fosses comunes, de les quals 1.221 no s’han obert encara i, encara més preocupant si és possible, 250 han desaparegut per plans urbanístics.
La recerca de la justícia a l’Argentina i Mèxic
Veient el blocatge de la justícia espanyola, un grup de víctimes del franquisme va interposar, l’any 2010, una querella a l’Argentina, aplicant el principi de jurisdicció universal.
Des d’aleshores, l’estat espanyol no solament ha faltat a la seva obligació d’investigar, sinó que boicota el procediment judicial obert. La jutgessa argentina ha sol·licitat dues vegades l’extradició de dinou ciutadans espanyols acusats de crims de dret internacional, i totes dues vegades la justícia espanyola ha rebutjat d’extradir-los i, fins i tot, ha posat entrebancs als interrogatoris.
Fa poc més d’un any, es va obrir un segon front internacional a Mèxic quan va començar la investigació, impulsada per Amnistia Internacional, del cas d’un nadó robat el 1968 i que va ser lliurat a un matrimoni mexicà prèvia mediació dels arquebisbes de Madrid i de Yucatán.
En contraposició, a l’estat espanyol, de les 2.083 diligències obertes per robatoris de nadons, no n’hi ha cap que hagi arribat a judici. La interlocutòria del jutge de l’Audiència espanyola, Baltasar Garzón, va trobar indicis de 30.000 desaparicions infantils forçades entre 1937 i 1950, però les associacions xifren en 300.000 el nombre de casos fins arribada la democràcia.
Paradoxalment, l’únic cas jutjat d’un nadó robat és el de María Ascensión López, que havia acusat la monja Dolores Baena d’haver organitzat la seva adopció il·legal i que va ser condemnada a una multa de 3.000 euros i una indemnització de 40.000€ per un delicte de calúmnies.
El dret de saber, una pràctica normalitzada
Una altra recomanació de l’ONU és formar una comissió de la veritat que permeti localitzar persones desaparegudes, i esbrinar les circumstàncies de la desaparició i la identitat dels autors. Sense que això vulgui dir oblidar els judicis o la recerca de la justícia i la reparació.
Les comissions de la veritat i la reconciliació són habituals per a resoldre els conflictes i afavorir la conciliació de societats dividides després d’un conflicte. Del 1975 al 2010, hi ha hagut 45 comissions de la veritat a tot el món, però cap a l’estat espanyol.
S’han obert en la majoria de conflicte del món, amb motius diversos i en societats molt diferents. Una de les més conegudes és la de Sud-àfrica (1995), després de l’apartheid, però també en altres països africans, com Uganda (1986) i en grans acords de paus dels noranta com el Congo i Sierra Leone.
A Sud-amèrica, l’última la trobem el 2017 amb el conflicte entre les FARC i el govern de Colòmbia, però ha estat una pràctica habitual després de dictadures i conflictes armats. És el cas, per exemple, de l’Argentina (1983), en què es va emetre l’informe Nunca Más, que va permetre de portar els culpables a judici; Xile (1990), El Salvador (1992) o Guatemala (1994).
També s’han fet servir per a mandats específics, com el cas del Canadà amb la població indígena o el de la separació dels infants d’origen aborigen a Austràlia. Les comissions també han abastat grans períodes de temps. A Corea del Sud, el 2005, es va tractar el període comprès des de l’ocupació japonesa fins a la fi dels governs autoritaris (1910-1993). I als Estats Units, trobem la comissió dels esdeveniments de Greensboro, en què van ser assassinats cinc manifestants comunistes el 1979: a més del Ku Klux Klan i el Partit Nazi, van ser condemnats com a responsables el Departament de Policia i la mateixa ciutat de Greensboro.
La memòria congelada
El relator especial de l’ONU, Pablo de Greiff, va establir com a prioritats les exhumacions i la nul·litat de les sentències arbitràries adoptades durant la guerra del 36-39 i el franquisme, i també va recomanar de retirar les restes de Franco i convertir el Valle de los Caídos en un museu de memòria. Però no li han fet cas, tot i que el recinte comporta una pèrdua de 750.000€ Cada any i sigui la fossa comuna més gran, amb 33.833 cadàvers, dels quals 12.410 són desconeguts.
La memòria també continua lluny de la normalitat democràtica. Un exemple el tenim en l’accés a la informació i la quantitat de documents secrets, especialment els militars. Hi ha documents vetats des de fa cinc segles i es calcula que hi ha uns deu mil documents de Defensa entre 1936 i 1968 que encara no són accessibles.
Un altre indicador és el del nomenclàtor. Actualment, 637 municipis (un 8% de tot l’estat) tenen com a mínim un carrer o una plaça amb el nom d’un dels principals dirigents del franquisme. En total, 1.171 carrers.
Cal destacar que un recurs de la Fundación Francisco Franco ha aconseguit que s’aturi la retirada de rètols franquistes de cinquanta-dues places i carrers a la ciutat de Madrid, on encara hi ha noms com el del general Millán Astray. En consonància, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va declarar el passat 1 de desembre que no entenia per què havien canviat el nom del carrer de Salvador Moreno, almirall franquista, pel de Rosalía Castro i que ell el continuaria anomenant d’aquella manera.
Els governs autonòmics salvant els obstacles de l’estat
El blocatge estatal ha estat salvat per uns pocs governs autonòmics. El govern de Catalunya, per exemple, ha estat capdavanter amb la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, que anul·la els procediments judicials per causes polítiques sobre 66.590 persones a Catalunya. A més, s’ha afegit a la querella Argentina. També va ser aprovat el Pla de fosses 2017-2018 i el Programa d’Identificació Genètica, que compta amb un cens de 5.297 persones desaparegudes i 1.023 familiars. Com va assenyalar l’informe elaboratper ServidorsCAT, la intervenció del govern espanyol ha fet que s’hagin suspès els pagaments de les indemnitzacions als ex-presos polítics de la guerra civil i el franquisme.
En la mateixa línia, el 2016, el Parlament de les Illes Balears va aprovar la llei per a la recuperació de persones desaparegudes durant la guerra civil i el franquisme. El govern valencià també té una recent llei de la memòria democràtica i per la convivència, que va entrar en vigor el desembre i que ha de permetre de fer un cens de víctimes i recuperar les restes de 299 fosses localitzades.
Per la seva banda, el govern basc ha fet el Pla 2015-2020 d’investigació i localització de fosses comunes, i l’any passat Andalusia va aprovar una llei de memòria històrica.
Els governs de les diferents nacions i regions, amb les limitacions econòmiques i en l’àmbit judicial, han assumit les responsabilitats d’un estat en contra, que es gira d’esquena a una part de la seva història.
