L’estat espanyol haurà d’explicar què sabia de la detenció del president Puigdemont

Mentrestant es va aclarint per a la història oficial el que la majoria de la gent normal ha copsat, tal com han posat de manifest alguns periodistes forans i, que de manera precisa recull l’editorial d’ahir i d’avui.

Es tracta de començar a desfer el nus que ve de lluny i que uns quants d’allà i d’aquí volen a costa del Primer d’octubre, com havien fet abans, tornar a estrènyer: https://andreumarfull.com/2021/03/30/1945-1977-historia-duna-traicio/

A l’Estat espanyol no hi haurà cap responsable. Tothom mirarà cap a un altre costat. És molt probable que el presidente Sánchez no controle la seua policia. I que el ministre Marlaska n’estara al cas. Però en tot cas, faran tant com puguen per a no dir res. La paret bona de tot plegat és que ha quedat molt clar a tot arreu (a Espanya no) que no pinten res, a Europa. I que continuaran empitjorant. El paper d’escolanet del senyor Aragonés dient que no li consta que els de l’altre govern ho saberen és, senzillament, impagable. Ha de ser terrible nugar-se a una taula de ferro i comprovar com, en enfonsar-se el vaixell, la taula t’arrossega sense remei cap al fons on està la teua perdició.

Cap problema en subscriure al 99’99% l’editorial d’avui.

La qüestió essencial, el quid de l’assumpte és un altre. M’imagino aquell metàfora de l’elefant a l’habitació, i els presents xiulant, distraient-se, obviant-lo.

L’elefant dins l’habitació en el nostre afer és la victòria de l’exili per sobre de la presó, i conseqüentment el lideratge impolut, fenomenal del MHP Puigdemont dintre de les files independentistes. La resta, xiular.

Per tant, potser enlloc de desviar l’atenció sobre els aspectes importants però secundaris de l’incident a l’Alguer, tocaria anar al moll de l’ós.

Ens creiem o no que Carles Puigdemont és el símbol més preuat, per victoriós, per la seva confrontació intel·ligent contra l’estat espanyol?

Sí?

Doncs coherentment, si no hi ha res amagat dins les files d’ERC, les CUP, i els altaveus mediàtics sobiranistes, Vilaweb inclòs, a que s’espera per posar-se a disposició del líder amb capacitat guanyadora?

Estic esperant que Junqueras, Aragonès, Dolors Sabater, et altri, reconeguin que més enllà de les seves declaracions, qui més fa per la internacionalització del conflicte català amb mentalitat guanyadora i no “queixosa” és en Puigdemont. I de manera honesta, franca i coherent es posin a disposició del President a l’exili. Perquè ha demostrat merèixer-ho.
I podrien començar per recomanar l’afiliació al Consell x República.

Una cosa més.
La mare veritable del nadó en disputa davant Salomó, per tal de que no sigui mort, està disposada a que se la quedi l’altra reclamant. Aquesta, fraudulenta, estava disposada a que el nadó fos partit per la meitat.
Per tant, semblanment, si per tal de salvar el CxR, i llevar-li qualsevol mena de sombra partidista, el MHP Puigdemont ha de cedir el càrrec executiu de l’ens a un altre líder -que s’ho mereixi, un líder guanyador i no empresonat per l’enemic- que ho faci, per l’amor de déu!!
No baixarà un milímetre la influència, l’ascendència, el lideratge sobre tot el moviment. Però que el nadó (el CxR) que creixi fort i lliure, si és qui ens ha d’ajudar a conquerir la victòria.
Una mica de generositat per totes parts. Ja som grans, informats, i ja sabrem donar al cèsar el que és del cèsar.

El més probable és una barreja de les dues possibilitats que apuntes, Partal: la policia i els jutges estan evidentment fora de control, com a mínim del gobierno, i varen actuar segons el seu criteri; i el gobierno quan va saber això va deixar fer i no s’hi va oposar. Segueixen tots, tots, el principi o dogma sagrat del regim del 78: “avui per tu i demà per mi” o al revés, tant és. Això només fa que la cosa sigui encara més greu! L’estat España juga al conegut joc del poli bo i el poli dolent: poli dolent: els jutges , clavegueres i policies; poli bo, el gobierno. És una estratègia perfecte que alguns a Cat han comprat: “sort tenim del poli bo”! Perquè si governés la ultra dreta (PP,Cs i Vox) només hi hauria un gran poli dolent. Així obtenen la col·laboració dels ingenus i consegueixen debilitar l’enemic, que som els independentistes tots, tots, no ho oblidem. I mentre governa el PsoE-Podem, sense altre estratègia que seguir governant…de la manera més progressista de la història! Només faltaria….

Però, però….Hi ha un problema que avui manifestava la presidenta Botrràs: que la gent torni a l’esperit i mètode de l’1-O, l’autèntica alternativa a l’autonomisme.2 vigent. I aleshores s’acabarà el teatre banal i grotesc dels dos polis. I començarà la batalla de veritat.

@Jaume Vall:

Amic Sr. Vall, no em puc estar de rebatre el seu comentari (i em poso a la seva disposició per debatre-ho).

La seva posició reflexa un seguit de maximalismes que neguen la realitat dels matisos. I això és de totes totes erroni.

El paper del President Puigdemont confrontant judicialment la persecució judicial de l’estat espanyol no s’ha de confondre amb el paper del President Puigdemont i el Consell per la República. El primer està fortament determinat per la feina incommensurable i impagable del Sr. Gonzalo Boye (vostè mateix ho diu: “al Cèsar el que és del Cèsar”). El segon en canvi no para de donar pals de cec. Tot allò que té de precisió i clarividència el primer, ho té de confusió i desencert el segon.

Per tant, aquest maximalisme amb que anuncia que com que l’exili està aconseguint victòria rere victòria en el camp judicial, llavors s’ha de recolzar sense embuts tot allò que faci l’exili (sense cap altre anàlisi crític) és profundament equivocat. I més equivocat encara és expressar-ho de manera tant soberbia.

Però encara diria més. Una altra idea profundament equivocada és que la resolució del conflicte català depèn de líders. Com si el conflicte d’una societat amb un estat, es resolgués triant cadascú un líder i que entre ells s’estomaquin. I que de qui hagi triat el lider guanyador en sortirà la part vencedora del conflicte.

Tinc el ferm convenciment de que no ha nascut encara l’ésser humà capaç de resoldre tot solet (ni que sigui en el paper de líder) un conflicte com el català. I que, de néixer, seria sobrehumà. De fet, el conflicte és de la societat i és la societat la que l’ha de resoldre. Podem discutir si la societat catalana és prou madura com per resoldre el conflicte que té entre mans. Per mi la resposta a aquesta pregunta depèn de com de majoritàriament compartida sigui la seva posició per part del gruix de la societat catalana; i de com de predisposada estigui aquesta part de la societat de permetre explorar una via d’empoderament col·lectiu basat en el coneixement i la co-responsabilització.

Si no existeix una predisposició prou ampla a empoderar-se imbuint-se de coneixement i co-responsabilitzant-se massivament; primer per elaborar i consensuar un full de ruta amb cap i peus (no qualsevol nyap), i segon per executar-lo amb diligència i compromís, llavors afirmo rotundament que:
i) la societat catalana no està preparada per resoldre el conflicte en què està immersa, i
ii) segurament ni tan sols té clara la naturalesa del conflicte en què està immersa.

Aquest conflicte, en realitat no és el de la independència. Aquells que s’ho creguin és que han confós l’objectiu amb l’instrument. I confondre l’objectiu amb l’instrument condueix indefectiblement al fracàs envers a assolir els objectius. L’autodeterminació en realitat no és res més que una instanciació (una concreció, un exemple) del Dret a Decidir; del dret a autogovernar-se. Qui no vegi que l’estat espanyol (per corrupte i demofòbic) és un càncer no només per als Països Catalans, sinó també per al conjunt dels pobles de l’estat, serà incapaç d’entendre que la mera fita d’assolir la independència no és cap garantia de bona governança ni de prosperitat col·lectiva. I en conseqüència tampoc tindrà la capacitat de comprendre que el conflicte que té plantejada la societat catalana no és sobre la independència; sinó essencialment i sobretot sobre una redefinició del paper d’un estat en plè segle XXI i l’oportunitat (i responsabilitat històrica) d’encapçalar la revolució democràtica dels nostres temps. Aquesta revolució té el grandiós repte de fer possible una autèntica democràcia gràcies a l’existència de les tecnologies de la informació. Una tecnologia amb la que els pensadors de les revolucions americana i francesa ni tan sols podien somiar de tenir a l’hora de dissenyar les democràcies del s. XIX, I que són encara la base de les democràcies del s. XX. ¿Dos segles després encara hem de mantenir els mateixos dissenys decimonònics? Quan és justament la manca d’adaptació als nous temps allò que condueix les societats del s. XXI (Hong-Kong, Taiwan, Xile, Catalunya) a plantejar un envit democratitzant als estats en què s’emmarquen? Les 3 grans crisis que ja portem en el poc que portem de s. XXI (la crisi del deute, la crisi climàtica i la crisi de la COVID), a les quals aviat s’hi afegirà la crisi energètica que deixarà empetitides les altres tres plegades, no són més que l’evidència de l’esgotament d’un model global de gestió dels poders. Si la humanitat vol sobreviure i seguir prosperant en aquest món anomenat planeta Terra, no té més remei que adoptar una revolució envers la gestió dels poders. I en això Catalunya té l’oportunitat (i la responsabilitat històrica) de dir-hi la seva. ¿Estem preparats?

TÀCTICA POLÍTICA
La pressió internacional sobre l’estat espanyol pot ser cada cop més insuportable per a una monarquia franquista i desprestigiada, un sistema judicial sense credibilitat, un deute financer impossible d’eixugar i, sobretot, pot ser insuportable haver de governar quan s’ha demostrat tanta incompetència tècnica per satisfer les necessitats i les expectatives socials
Naturalment, en aquestes condicions no ens podem imaginar una taula de diàleg per negociar la independència de Catalunya.
Quina és doncs, la tàctica política?

Molt d’acord amb en Jaume Vall.

Hem normalitzat i assumit que ens arrebassessin un govern els mateixos que ens neguen drets i llibertats i ens rebaixen a ciutadania de segona o tercera categoria, ens imposen trets culturals foranis i en fi, són molts els greuges i tots els coneixem, no cal aprofundir en la llista.

Però el més greu és que hem normalitzat que el president legítim, exiliat, desprotegit, sigui menystingut pels mitjans nostrats, sense excepció tret que es doni un cas com el del passat cap de setmana en què resulta impossible ignorar-lo.

Diu el sr. Vall:

‘ Cap problema en subscriure al 99’99% l’editorial d’avui.

La qüestió essencial, el quid de l’assumpte és un altre. M’imagino aquell metàfora de l’elefant a l’habitació, i els presents xiulant, distraient-se, obviant-lo.

L’elefant dins l’habitació en el nostre afer és la victòria de l’exili per sobre de la presó, i conseqüentment el lideratge impolut, fenomenal del MHP Puigdemont dintre de les files independentistes. La resta, xiular.

Per tant, potser enlloc de desviar l’atenció sobre els aspectes importants però secundaris de l’incident a l’Alguer, tocaria anar al moll de l’ós.

Ens creiem o no que Carles Puigdemont és el símbol més preuat, per victoriós, per la seva confrontació intel·ligent contra l’estat espanyol?’

Sí, ens ho creiem. Encara que sempre sorgiran els qui necessitaran aigualir aquest valor. O els qui diran que abans els catalans hem de salvar el món, començant pels altres pobles de l’Estat, i acabant pel canvi climàtic, per esmentar el que es pot llegir no gaire lluny. Com si tenir la bota al coll de qui en prou feines ens deixa oxígen i té el poder de liquidar-nos no fos cap impediment i ens poguéssim deslliurar com qui espanta una mosca, com si la nostra lluita no fos prou titànica.

Per a mi la independència era un instrument però ha esdevingut un objectiu, i desconfio de qui m’explica que si ‘hem de ser una espanya en petit’ no val la pena, o que si no estan garantits uns valors no val la pena, o si… o si…

Per a mi és un objectiu INCONDICIONAL, i indiscutible; les civilitzacions i els valors no sorgeixen per generació espontània sinó que es cultiven, haurem de lluitar allò que vulguem ser, la nostra diversitat. Però sense la possibilitat de triar ni tant sols podem fer cap plantejament, ni podem aspirar a cap grandesa ni a cap èxit ni fracàs, la possibilitatvd’aquesta digna lluita no existeix. Només les baralles entre nosaltres per un futur hipotètic que mai arriba mentre ens anem embrutint i desgastant.

Per això tampoc posaria cap condició al president. Com podria si els meus conciutadans fallen tan estrepitosament a l’hora de donar-li suport?

Quant al govern que tenim i qui ocupa el despatx presidencial només puc dir VERGONYA. Com pot dir ‘no em consta’ com un Rajoy vulgar i corrent quan li demanen sobre la implicació del gobierno en la persecució del president? Ni et consta ni t’interessa saber, sr. Aragonès. Com es poden afanyar a dir que la TAULA ‘més que mai’ quan ni tant sols es pot parlar del que ens interessa parlar amb aquests xorissos mafiosos tan il.lustrats en el joc brut? Parlem del que ells volen, i per tant és una taula de monòleg, no de diàleg, i a sobre desfà la feina de l’exili perquè blanqueja el gobierno espanyol davant la comunitat internacional, que únicament ens donarà suport si es comet abusos contra nosaltres, i aquests abusos únicament són evidents en la confrontació i no en la taula de diàleg. La taula tindria sentit com ja s’ha dit si s’imposés d’entrada i com a condició l’amnistia i l’autodeterminació. Poder parlar de tot vol dir poder parlar d’això. Que siguin ells quebabandonin el diàleg si no b’estan disposats. Però no, els aprovarem els pressupostos, seguirem facilitant el nostre ofec.

Pelmque fa a nosaltres, sempre sorgiran els dels condicionants, els de les abstencions, els de les propostes intermitges o alternatives, els excloents…els idealistes en la seva bombolla… i mentre des de la Moncloa van estrenyent, emmerdant, xuclant.

Cadascú de nosaltres hauríem de fer activisme despiatat cada dia, lingüístic, econòmic, mediàtic, i de tota mena, amb perseverància i determinació. i comprmetre’ns en aquesta lluita, la nostra lluita nacional, incondicionalment.

Sé que no dic res que no s’hagi dit ja. Disculpeu l’extensió.

Ara que a europa judicialment tenim el suport(gracies sr.Boye) els independentistes de veritat tenim que lluitar amb los autonomistas,quina feinada,llegir titulars i fins i tot enquestas imaginarias,el nostre president Carles Puigdemont ha esdevenit un autentic estadista,a europa ho veuen com una persona gens incendaria,que parla trànquil,que no diu vejenadas,i que tè al cap fer de catalunya una naciò i això es massa per els autonomistas i el ranger Pedro Sanchez. La batalla dels medis la tenim magra,han segrestat tv3,catalunya radio i han comprat capseleras que avants eran clarament independentistes. I fan relats de la veritat per llogar-hi cadiras.
I perdoneu però Aragonès es una titella en mans de…..

Em costa molt de creure que sigui un cop d’estat. Responent a la pregunta de sempre: “qui en sortiria beneficiat si els hagués sortit bé”?, la resposta és clara i definitiva: En tot el món, només el Pedo Sánchez y sus muchachos són capaços de fotre cagades d’aquesta envergadura. Com que -per no perdre el costum-, els ha sortit com un gra als coll… (la potineria espanyola no va mai sola), ara ha intentat aprofitar el desastre el PP amb el seu Casado, que no s’arriba a la boca. Però només són xuts a porteria que van a parar al cap de l’àrbitre. És claríssim que és una jugada del gobierno español, i que per això, la UE calla mentre prova de blanquejar-los l’enèsima pífia per a poder continuar protegint-los encara que sigui contra tota lògica. Per què? Perquè ha estat tan gran la burrada d’anar-los ampliant el dèficit gegant fins a l’infinit, que qualsevol retrocés o exigència per part de la UE podria significar la fugida d’espanya amb el botí i acabar amb la poquíssima credibilitat de la UE al Món. És com allò que li explicava un lladre al seu fill: “Si vols robar, roba molts milions d’euros, perquè si en robes pocs et tancaran a la presó, però si en robes molts, el faran ministre”.

En pedró del 155 va dir que se’n encarregarà personalment de que Puigdemont comparegues durant la justícia, també creia que el 1 d’octubre hi havia hagut rebelio i que s’havia de reformar el redactat del delicte per que si tornes a passar la condemna fos rebelio. Això ho deia perquè no te principis i si havia de treure vots a ciutadans doncs els treia . Per molt que ERC el vulgui defensar i blanquejar el PSOE és tant nacionalista com el PP, i de fet la de votacions que s’ajunten pp, PSOE i vox. Al Pere això no li consta perquè creu que si tanca molt fort els ulls no ho veurà.

D’acord amb el Sr. Alfons Tur 08:18.
No tenim proust exemples de com actua els governs d’espaÑa.
Si ahir en un acte a Barcelona en un enaltiment en el franquisme varen dir que a la comissaria de la Via Laietana era un exemple de democràcia, ep!!! tenim en el mateix acta representants d’això que li diuen govern de Catalunya, en Trapero i companyia.
Si en Xirinacs i fós, el sentir aquestes declaracions tornaria sol a la muntanya per fer els traspàs, debant d’uns polítics catalans que ja denunciava fins quedar extenuat, així com la societat d’aquest nivell de valors i indecència

A ESPANYA RES ÉS GREU SI VA CONTRA L’INDEPENDENTISME…

Llegint alguns comentaris m’he perdut de què anava l’editorial…

Totes les institucions de l’Estat, des de la corona fins al govern Sánchez actuen estratègicament de forma coordinada per destruir l’independentisme. A partir d’aquesta premissa…

L’afebliment del govern Sánchez per part dels sectors més feixistes (policia, togats) és un afer secundari. I si fos així, fins i tot el “perjudicat” Sánchez, reafirma la voluntat de que Puigdemont sigui empresonat. Un desafiament a la “taula” (o una tàctica de divisió ) sense cap por que no li votin els pressupostos que és l’únic que vol. Van segurs de qui tenen davant…

Els intents per desactivar Puigdemont van a més. No fora estrany que al final optessin pels mètodes més propis d’en Putin.

Cal llegir el deliri d’aquest Estat i del PSOE, en els precedents dels GAL. Ho tornaran a fer?

A Espanya les clavegueres de l’Estat contra Catalunya funcionen a ple rendiment, ja sigui amb el PP o el PSOE, no hi ha cap diferència.
Veient les declaracions de polítics importants del PSOE (Sánchez, Àbalos, García Page…), exigint que Puigdemont s’entregui a la justícia espanyola, són significatives. A això cal afegir-hi la coneguda opinió dels barons espanyolistes (González, Guerra, Bono…) ja prou coneguda.
La política del MHP Puigdemont de confrontació posa a Espanya davant del mirall de tot el món i a l’Estat, contra les cordes. Per contra la política de claudicació d’Oriol Junqueras i ERC, fan tot el contrari, donar-li aire i suport a canvi de res.

És evident i indubtable que aquesta operació estava planificada des de i per l’estat espanyol. L’estat espanyol controla tots els moviments del president Puigdemont, l’hi té els telèfons intervinguts i sap, de vell antuvi, el seu destí quan agafa un avió. El que està fora de tota lògica i costa de creure, encara que no es podrà demostrar, és que el màxim responsable de la policia -Grande Marlaska- i el seu superior -Pedro Sánchez-, a través del “mèdium” -Pablo Llarena- no estiguessin en el quadre de comandament de tota l’operació. Estimats companys, oi que no ens xumem el dit?. L’estat espanyol, històricament i ara també, sempre actua sota un lema que el defineix molt bé: “por mis huevos”. Carles Puigdemont és una peça de caça major que se li ha esmunyit massa vegades i això del “por mis huevos” fa mal.

Personalment crec que a Espanya, qui mana no es qui governa, hi ha uns poders franquistes que són els mateixos que amb Franco, que varen seguir en el poder quan la Reforma i durant tot el règim del 78, que pesen molt, tant com per tenir espantat al gobierno de torn, si no es dels seus… PP, Vox i qualcun altre….la mateixa repressió que fan al poble català, fan pressió i xantatge, amb l’amanaça que tenen las armes, i qui no estigui d’acord amb ells, pot provocar, per que en tot per a ells, qui provoca sempre són els altres, doncs un altre guerra civil, i davant això, els gobiernos i govern, s’arronsen, no fos cas que fos veritat… Espanya està segrestada per el franquisme, ven aquí, el preu de fer una falsa reforma i no una ruptura com a Xile o Argentina….

La pregunta que planteja aquesta editorial (i altres) s’ha d’esclarir, però el resultat serà el mateix. Suposant que la detenció de Puigdemont partís dels poders judicials i policials, Sánchez sempre acata aquests poders.
En general, estic d’acord amb Jaume Vall. Potser és cert que el conflicte entre un estat i una societat no el resolen els líders, però no sé de cap que s’hagi resolt sense líders: King, Mandela, Ghandi, Walessa, i altres de menys visibles però igualment efectius. Les mobilitzacions i la resistència són més organitzades que espontànies.