05.01.2018 - 21:00
El Consell de la Generalitat Valenciana va anunciar dimarts que el govern espanyol retallava 353 milions del finançament valencià. L’endemà se sabia que també es veurien afectades Catalunya (780 milions d’euros) i les Illes Balears (67,3 milions). Una retallada que s’afegeix a un dèficit fiscal i a un infrafinançament crònic als Països Catalans.
El Ministeri d’Hisenda espanyol havia anunciat al juliol els diners que es lliurarien segons la previsió de quantitat recaptada, cosa que va permetre d’aprovar els pressupostos autonòmics, però ara ha rebaixat la xifra justificant-ho amb la pròrroga dels pressupostos d’enguany. La rebaixa serà extensible, previsiblement, a totes les comunitats de l’estat.
En el cas valencià, ens trobem que l’increment del pressupost (+0,83) ja era molt inferior a la resta d’autonomies (+3,89 de mitjana), tot i que el País Valencià té un creixement econòmic superior al del conjunt. Però resulta que amb aquesta retallada el pressupost es redueix en 269 milions (-2,69%) en relació amb el 2017, fet que pot portar a noves retallades o bé a un descontrol del dèficit. La situació és similar a les Illes Balears, on el pressupost s’ha reduït un 2,6% respecte de la previsió del juliol, i a Catalunya, on es rebran 125 milions menys que el 2017.
La justificació és que la pròrroga dels pressupostos no permet de gastar més, però no sembla tenir sentit quan la transferència és, fins i tot, inferior a l’any anterior i la previsió és que hi hagi creixement econòmic i més recaptació amb les mateixes condicions.
El govern espanyol ha assenyalat que l’import pot variar a mesura que avanci la tramitació del projecte de pressupostos, fet que ha estat considerat com un xantatge a les autonomies perquè s’aprovi un pressupost que actualment no té el suport necessari.
El finançament com a arma política
Al País Valencià s’ha anunciat un enduriment del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), imprescindible atès l’infrafinançament, fet que han denunciat com un 155 encobert de les finances, similar al que es va començar a aplicar a Catalunya el setembre, amb accés als registres de factures i a la despesa feta. Això pot portar a un control absolut en el qual no es pugui fer cap pagament sense l’autorització de Madrid.
A aquest control cal afegir que tretze lleis valencianes han estat recorregudes al Tribunal Constitucional. Algunes d’aquestes lleis són vitals per a l’autogovern i el benestar social, com ara la de pobresa energètica, la llei d’accés universal a la sanitat o el decret de plurilingüisme. A més, el govern espanyol va advertir per carta la possibilitat d’intervenir els comptes si no es corregia la desviació de despesa, fet al qual s’ha negat la Generalitat a causa de l’infrafinançament.
El control de les finances ja es va aplicar a un altre adversari polític, el govern de Madrid de Manuela Carmena: en van fiscalitzar els comptes setmana a setmana, els van obligar a reduir en 173 milions el pressupost de l’ajuntament i van retirar-los gran part de la inversió. Tot plegat representa 95 milions menys que el pressupostat l’any passat.
La situació ha portat a una crisi a la capital de l’estat, on sis regidors d’Ahora Madrid (els tres d’IU i els tres de Ganemos Madrid) es van absentar per no donar suport al pla pactat entre Carmena i el PP. Això ha comportat la destitució del regidor responsable d’Economia i Hisenda, Carlos Sánchez Mato, l’artífex de les finances madrilenyes que havien reduït substanciosament el deute de la ciutat.
L’ombra del 155 ha servit per a amenaçar tots els governs que s’allunyen dels executius que són estrictament del PP o del PSOE. Més enllà de Catalunya, i del País Valencià i les Illes, que governen amb Compromís i MÉS per Mallorca, el delegat del govern espanyol a Castella – la Manxa va amenaçar d’activar l’article 155 per a corregir el govern autonòmic de PSOE i Podemos, i també s’ha pronunciat de manera similar el PP al País Basc i a Navarra, on consideren que hi ha una situació que pot portar a la que viu Catalunya.
Un sistema que no funciona…
L’actual sistema de finançament representa un poder absolut sobre les autonomies, ja que el govern espanyol recapta i reparteix els diners, té la clau de caixa i, a més, no hi ha cap mecanisme per a protegir-se dels incompliments més enllà de portar-ho als tribunals, i fins i tot en aquestes circumstàncies, no hi ha cap òrgan que obligui el govern espanyol a complir les sentències.
El govern català va quantificar en 10.000 milions d’euros els incompliments de l’estat en l’actual sistema de finançament, sumat a trenta-quatre sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional favorables a Catalunya que l’estat incompleix. Entre aquestes lleis, hi ha la concessió de subvencions a càrrec del 0,7% de l’IRPF, de la qual hi ha vint-i-quatre sentències, i que fa que les entitats catalanes que atenen la gent més vulnerable deixin d’ingressar vint milions d’euros; les beques a l’estudi, que l’estat espanyol fa més de vint anys que incompleix i que la Generalitat calcula que es podrien ampliar en 150 milions; o bé en l’àmbit cultural, en què s’incompleixen quatre sentències del TC: de museus a espais escènics o comunicació cultural.
En el cas dels valencians, mentre hi ha comunitats suprafinançades, trobem que només s’ha transferit l’equivalent al 80% del que es gasta en sanitat i educació, fet que fa inviable l’autogovern. L’estat també incompleix en altres matèries, com la inversió, on només es va executar el 59% de la inversió pressupostada en infrastructures (la mitjana estatal és del 72%). Va rebre solament un 6,4% de la inversió del govern espanyol, tot i tenir el 10,7% de la població i el 9,8% del PIB.
Aquest problema és comú a tots els territoris dels Països Catalans, que, entre el 2009 i el 2011, només van rebre el 15% de la inversió de l’estat, tot i representar el 31% del PIB. En el cas valencià, la inversió rebuda en aquest període fou del 4,87%.
El sistema pendent de revisió des del 2014, més enllà de la desprotecció, comporta un dèficit fiscal desmesurat per a Catalunya, el País Valencià i les Illes –i també per a Madrid, tot i que aquí entraria l’efecte capitalitat–, fet que representa un infrafinançament dels Països Catalans que obliga a endeutar-se i estar controlats pel govern espanyol.
… i sense solució?
A començament de l’any passat, Rajoy es va comprometre a tenir un sistema de finançament el mateix 2017, però el compromís no s’ha complert.
El principal assenyalat ha estat Catalunya, però, tal com recordava el president valencià, Ximo Puig, Catalunya ja no va participar en la primera Conferència de Presidents, i tot i això, Rajoy es va comprometre igualment a aprovar-lo, de manera que ‘s’ha incomplert la paraula del president’.
La portaveu de Castella i Lleó, Milagros Marcos, ha culpat ‘la inestabilitat’ a Catalunya d’alentir la negociació del nou model de finançament. Per la seva banda, el president gallec, Alberto Núñez Feijóo, veu ‘pràcticament impossible’ un nou finançament amb un executiu independentista, i el coordinador general del PP, Fernando Martínez-Maillo, ha dit que era ‘imprescindible’ que Catalunya fos en el nou model.
El president Puigdemont ja va al·legar que la Conferència era ‘una posada en escena sense resultat’, d’un model caducat l’1 de gener del 2014 i el govern espanyol ja assumeix que el nou finançament s’aplicaria com a molt d’hora el 2019.
Un acord en què surtin beneficiades totes les autonomies i l’estat espanyol sembla impossible. El PP d’Extremadura va dir, el 2014, que un sistema propi per a Catalunya comportaria que la seva comunitat perdés 400 milions d’euros, un 12% dels ingressos actuals i fins a 16.000 en el conjunt de les autonomies. En el mateix sentit es pronunciavaun estudi del Foro Económico Gallego, que preveia que un concert per a Catalunya faria perdre entre 560 i 784 milions d’euros a Galícia i entre 7.119 i 9.846 al conjunt de l’estat.
En el discurs de Nadal, el president de Castella – la Manxa, Emiliano García-Page, va criticar l’independentisme, tot argumentant: ‘Estan en joc els nostres drets, la nostra sanitat, la nostra educació, el nostre finançament.’
La proposta dels experts, un de cada comunitat excepte de Catalunya, no qüestiona la caixa única ni defensa el principi d’ordinalitat, i cal destacar que el 40% de l’informe eren vots particulars. Per tant, no sembla haver-hi cap consens, ni de bon tros, i sembla molt llunyà cap canvi substancial en què la clau de la caixa deixi de tenir-la el govern espanyol.
Les propostes alternatives no convencen la majoria
L’expert designat per les Illes, Guillem López-Casasnovas, i interlocutor dels catalans, defensava dues vies de finançament, amb els qui estiguessin satisfets i els qui no, els quals optarien per més capacitat fiscal. La proposta va en línia amb la postura defensada pel govern balear, que defensa un sistema de finançament autonòmic basat en el ‘federalisme asimètric’ que posi fi al ‘cafè para todos’.
En una direcció similar, el president basc, Iñigo Urkullu, proposava el concert basc com a referència, un model que comportés una responsabilitat fiscal, en què es descentralitzés la recaptació dels impostos i que les autonomies administressin els recursos, i qui vulgui gasta més en serveis, apugi impostos o retalli despesa pròpia.
Però les propostes ja han estat rebutjades per la majoria de comunitats, ja que es veuen beneficiades per l’actual sistema i un nou model podria fer-los perdre part dels ingressos actuals.
La qüestió és que, tal com va desgranar el doctor Ferran Requejo, la reforma de l’estatut de Catalunya del 2003 tenia quatre grans objectius que encara són l’arrel del problema actual. La protecció de l’autogovern contra les ingerències de l’estat; la fixació de les bases d’un finançament equitatiu i racional que posés fi a l’enorme dèficit fiscal; la institucionalització de les relacions bilaterals amb l’estat que no diluís la posició catalana en constant minoria entre disset comunitats més; i un reconeixement nacional que remarqués que no era pas una comunitat autònoma més entre disset.
En quinze anys no s’ha assolit cap canvi en aquests quatre grans objectius, i el País Valencià i les Illes tenen els mateixos problemes. Tot i el consens, amb massives manifestacions, la tendència és més de collar que no pas de resoldre, en una reivindicació que va més enllà del nacionalisme i que pot anar creixent a mesura que no arribi una solució que com més va sembla menys possible i llunyana.
