07.12.2023 - 21:40
He aprofitat aquests dies per llegir Europa, el darrer llibre de Timothy Garton Ash i el primer d’aquest escriptor a ser traduït al català (Arcàdia). Garton és un dels periodistes més coneguts del continent i, entre més coses, és professor d’estudis europeus a la Universitat d’Oxford.
El subtítol del llibre, Una història personal, explica perfectament de què va el volum. L’autor –britànic, europeista i, per tant, profundament marcat pel Brexit– repassa la història del continent a partir de la seua pròpia vida. I això fa que siga ple d’anècdotes molt interessants. No debades, car Garton ha tractat personalment bona part de les persones que han determinat el rumb del continent i del món aquests darrers decennis.
El llibre, íntim i molt personal en l’escriptura, comença i acaba amb la història de son pare, que va desembarcar el dia D amb els aliats a la platja de Ver-sur-Mer per alliberar el continent del nazisme. I és estructurat a partir de les grans dates que han marcat els períodes de la vida europea. El 1945 com l’any zero –un any zero trampós, tal com ell mateix reconeix. O el 1989 com l’any de la gran esperança. Grans moments, en definitiva, que expliquen com ens hem anat conformant, com els europeus ens hem convertit en això que efectivament som.
Durant dècades, Timothy Garton Ash ha estat al peu del canó, ha trepitjat i observat els llocs on es fan els grans canvis, i n’ha escrit reportatges en un munt de llibretes menudes que ara li han servit de fil conductor a partir del qual organitzar les més de cinc-centes pàgines del relat.
I és precisament per això que m’ha cridat molt l’atenció un detall que fins ara no he vist remarcar a ningú més: Espanya és gairebé inexistent en tot el text. L’estat espanyol simplement no pinta res en la majoria dels esdeveniments que han creat Europa d’ençà de fa un segle. Al llibre hi ha unes quantes referències tòpiques i poc argumentades sobre la transició, hi ha Ceuta i la confrontació entre el nord de l’Àfrica i Europa i poca cosa més. Parla en algun lloc de l’exòtic senyor Madariaga –si no em falla la memòria, Fuster deia que era la Conchita Bautista de la filosofia i li pronosticava èxit pels moviments “racials” de maluc– i de Lluís Llach. De “L’estaca”, en concret, que presenta com una cançó que els europeus de totes les latituds han acollit com un gran himne a la llibertat –i que conste que als Països Catalans també ens liquida de pressa, amb Llach i la inevitable referència a Orwell…
Ara diré una cosa que no és allò que ell escriu sinó allò que jo veig. En els llibres, com en els articles periodístics, escrius allò que pots i la gent després llig allò que vol. Segur que Garton Ash no ha fet en cap moment el càlcul de quantes vegades apareix aquest país o aquell altre, ni ha sentit cap necessitat d’equilibrar presències. S’ha limitat a deixar-se portar durant dècades pel vent de la història. Però el cas és que, llegint-lo ací i avui, la posició subalterna i marginal de Madrid –i de Barcelona i València per arrossegament– se’ns apareix claríssima. Es fa visible. El poder, les grans decisions, és a Berlín i a París, a Londres, a Brussel·les, a Roma, a Varsòvia, a Washington i Moscou també, a Belgrad o a Kíiv, a Istambul fins i tot. I l’esperit d’Europa, de l’ideal europeu, és allí. Madrid ja pot vantar-se i inflar els pulmons per sentir-se important, però només és perifèria. Una perifèria aliada dels perdedors quan Europa va decidir reconstruir-se sobre el terrible llegat del nazisme. Una perifèria que va arribar molt tard i malament a la construcció política.I una perifèria que no ha aportat res espiritualment –si em permeteu de fer servir l’adjectiu– a la causa comuna.
En tot cas, l’Homenatge a Catalunya d’Orwell i “L’estaca”. Però precisament hi són pel relat antifeixista –aquesta cosa que Espanya no ha estat mai–, que és clarament la base de l’europeisme. I per la clarividència orwel·liana i la capacitat extraordinària de Llach a l’hora de tocar la fibra dels polonesos, o dels bielorussos, de tots els qui estimen la llibertat i combaten contra qui hagen de combatre. En tot cas, no és la cançó d’un espanyol…
PS1. Com que ahir era dijous, hi ha haver La tertúlia proscrita. M’hi van convidar una estona per explicar el polèmic editorial sobre les negociacions a Ginebra. Que Costa i Fachin rebateren amb el seu estil directe i precís. La podeu veure en vídeo.
PS2. Hem demanat a una colla de mestres i educadors referents de tot arreu dels Països Catalans l’opinió sobre els resultats de l’informe PISA i com caldria reaccionar. En trobareu les opinions ací.
PS3. A VilaWeb us necessitem. Fem un esforç molt gran per oferir aquests continguts amb accés obert, perquè arriben a tothom i els llegiu, sense els murs de pagament que tants altres diaris alcen. És gràcies als subscriptors, però en necessitem més. Si us plau, penseu si ens podeu ajudar, i si podeu, si no us és una càrrega, feu-vos-en subscriptors o feu una donació única.
