21.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 22.02.2023 - 10:07
No conec cap diari del món, entre els que es reclamen de la premsa de qualitat, que no tinga veneració per la llengua en què es publica. Els llibres d’estil dels mitjans anglosaxons són una veritable meravella. Els bons diaris italians excel·leixen en el nivell literari, fins al punt que han arribat a incorporar a la llengua quotidiana dels lectors elements poc habituals de la sintaxi com el –precisament anomenat així– imperfetto cronistico. Hi ha l’exemple dels alemanys, que es preocupen tant per la llengua que van ser actors principals en el debat sobre la reforma ortogràfica del 1996. I de fet encara avui el Frankfurter Allgemeine Zeitung, el millor diari, i més respectat, del país, continua sense acceptar una part d’aquesta normativa i escriu seguint les regles anteriors –com fa el Diário de Notícias lisboeta respecte de la reforma del portuguès, o com fem ací, a VilaWeb, respecte d’algunes de les noves regles instaurades pel IEC.
La llengua és l’element imprescindible de la comunicació i, per tant, si vols comunicar –en aquest cas, si vols comunicar periodísticament–, n’has de tenir una gran cura. Per interès propi, en primer lloc: si no se t’entén, difícilment et podràs explicar; i si no et saps explicar, difícilment et llegiran. Però també pel plaer literari, pel plaer d’escriure, de parlar, d’escriure bé, de parlar bé. I per l’amor a la llengua. Recorde haver llegit que Hubert Beuve-Méry, el llegendari patró de Le Monde, demanava als periodistes que escrivien de manera poc endreçada si el títol professional l’havien aconseguit en un restaurant. “Sembla que serviu plats a taula en compte d’escriure en francès.”
Però, sobretot, el bon ús de la llengua és una mostra de respecte al lector. Una llengua descurada, relliscosa, de plàstic, estrafeta, és una invitació a abandonar-ne la lectura i deixar-ho estar. Per això un mitjà que es reclama de qualitat simplement no pot escriure malament.
Tot això es pot aplicar a tots els mitjans, en totes les llengües del món. Però, en el cas de les llengües en perill i minoritzades per l’acció política d’una o dues llengües veïnes, com és el nostre, la responsabilitat és encara més alta. Això que en diuen el bilingüisme és tan sols el període de temps que precedeix la desaparició d’una de les llengües, generalment la que es vol minoritzar. I, per tant, els diaris que publiquem en llengües amenaçades tenim una responsabilitat afegida, que és demostrar a la pràctica, cada dia, que són llengües igualment vàlides per a entendre el món. I que la lluita continua.
El meu admirat Martxelo Otamendi, per exemple, és famós a Berria per la frase “Joan etxera, plantxatu kuleorak!” (que ho podríem traduir, fent-ho refinat, per alguna cosa com ara: “Planxa’t una mica de roba interior i arranca a córrer!”), frase que ha fet servir unes quantes voltes per enviar periodistes seus a cobrir esdeveniments com ara la revolta egípcia o, a Londres, a aclarir aspectes essencials dels atemptats de Madrid de l’11-M. I m’han contat que ha donat ordres explícites a periodistes seus perquè vagen a una conferència de premsa internacional, es posen a primera fila “al costat del New York Times i Le Monde” i siguen els primers de preguntar. Que un diari en èuscar també pot ser perfectament el millor del món, què caram.
En el cas del català vivim en una situació estranya, d’una lamentable incoherència en general. Ací no cal que un sol diari, com li passa a Berria, tinga la responsabilitat de demostrar que la nostra llengua encaixa perfectament en la globalització i serveix per a tot. És una sort que tenim. És una sort, però, que implica una desgràcia immediata. Que hi ha mitjans en català que no tenen ni el mínim respecte per la llengua i per allò que significa, que no hi donen ni la mínima importància. No tan sols privats, públics també –i, sobre això, la deriva de TV3 és especialment il·lustrativa.
La crisi recent de les cerques de Google ha afegit encara més complexitat i perillositat a l’afer, perquè ha fet palès que les edicions bilingües en espanyol que la Generalitat va demanar als diaris en català –i que va finançar i no sé si encara finança– s’han girat perillosament contra la llengua del país. Escriviu a Google una paraula i probablement us trobareu amb un article de la versió en espanyol d’un diari que teòricament s’escriu i es publica en català. VilaWeb es va negar aleshores, amb uns pocs més com El Punt Avui, a participar en aquesta maniobra nefasta d’incorporar una versió en espanyol del diari. I la veritat és que avui, en veient què passa, ens refermem en la nostra decisió.
Dilluns al vespre la Plataforma per la Llengua va atorgar a VilaWeb el premi Martí Gasull, fruit d’una votació popular. Amb aquest article voldria agrair el premi a la gent que va votar, als treballadors de VilaWeb, als subscriptors que fan possible aquest diari i molt especialment el nostre equip d’edició, encapçalat durant els anys primer per Jem Cabanes i ara per Jordi Badia. Però, sobretot, amb aquest article volia explicar per què per a VilaWeb el català, la nostra llengua, no és una cosa més.
El català ens defineix i, com que ens defineix, el respectem i l’enaltim. I som conscients de les obligacions que ens imposa i acceptem a plaer, però també dels perills que implicaria reduir-lo a un simple instrument, un més. Pensem en català, escrivim en català, però a més no deixem ni deixarem mai que el català, per a parlar de res ni enlloc, siga una llengua subalterna.
PS. Els subscriptors de VilaWeb van rebre ahir, com cada dia a les deu del vespre, aquest editorial i la resta de continguts del diari. Tinc molta sort de viure aquesta època, perquè un subscriptor es va posar en contacte amb mi per explicar-me que el títol original, que parlava de l’esquizofrènia dels mitjans en català, li semblava poc afortunat, per respecte a la gent que té malalties mentals. I com que vaig trobar que tenia raó, vaig poder canviar el titular. Demane excuses per la meua insensibilitat.
