27.06.2016 - 22:00
|
Actualització: 28.06.2016 - 02:13
Avui fa un any que el govern bipartit de PSPV i Compromís començà a caminar. Avui fa un any que el president Ximo Puig va rebre l’encàrrec de presidir la Generalitat, després de signar l’Acord del Botànic, amb Compromís però també amb Podem, que s’estimà més quedar-se fora del govern.
L’aniversari arriba en un moment complicat. Ha passat un any, la tensió creada pel PP al govern s’ha alliberat, hi ha escàndols que ja no es produeixen perquè els valencians ara tenim un govern de gent honrada, però hi ha un cert malestar latent que, en part, podria haver-se traduït en els resultats de diumenge, tan inesperats com perillosos.
Diumenge les enquestes anunciaven la possibilitat d’una victòria de la coalició de Compromís, Podem i Esquerra Unida. Aquesta coalició, de nom ‘A la Valenciana’, s’havia format malgrat que a les eleccions anteriors s’havia trencat tot just d’arribar al congrés, precisament perquè s’havia incomplert la promesa d’un grup valencià propi. Molta gent ja no havia entès aleshores com era que Compromís es posava tant al servei de Podem, després d’haver-los derrotat clarament a les eleccions valencianes. Ara la sensació era creixent. I en campanya els símptomes d’incomoditat es van fer encara més evidents a mesura que Podem, i en concret Pablo Iglesias, accentuava el seu perfil espanyol. La poca entesa entre Podem i Esquerra Unida sembla que ho va acabar de rematar, amb un resultat difícil d’esquivar i que pesa com una llosa. Els 785.512 vots que Compromís-Podem i Esquerra Unida, separats, havien aconseguit al desembre es van transformar en 655.895 vots despús-ahir. Una pèrdua de poc menys de 130.000 vots, gens negligible.
Alguns presentaven aquestes eleccions com una prova de força dins el govern i arribaren a parlar de la possibilitat que Ximo Puig fos qüestionat si el resultat d’A la Valenciana era molt millor que el del PSOE. Efectivament, va ser millor, però la caiguda tan gran ha frustrat qualsevol possibilitat de cop d’estat intern. I el PSOE pot dir que encara n’ha guanyat 6.000 respecte del desembre. Ximo Puig ahir va moure fitxa anunciant que hi hauria canvis de consellers. Algun dia. Si jugues amb foc, a voltes t’acabes cremant…
Però, en l’explicació d’això que ha passat, crec que hi té un paper important el desencís d’una bona part del nacionalisme. Que no entén que el govern on hi ha Compromís no resolga qüestions importants com el requisit lingüístic o el retorn de RTVV i la reciprocitat amb TV3. O que resta desconcertat per alguns gests de la vice-presidenta, que es podrien considerar hostils a allò que el nacionalisme ha significat al País Valencià. O que veu amb sorpresa que a ciutats com València tots els partits estiguen d’acord a dedicar un carrer a Guillem Agulló i siga precisament Compromís qui no acabe de fer el pas.
Siga com siga, aquestes eleccions demostren, al País Valencià i als Països Catalans en general, que reformar Espanya és una tasca ingent que sembla gairebé impossible. La cosa més important aconseguida amb el Pacte del Botànic és que per primera vegada el País Valencià és un subjecte polític propi, amb un president conscient del càrrec que ocupa i disposat a defensar els qui l’han votat, amb un govern amb perfil diferenciat dins l’estat espanyol i amb un sistema de partits propi i no sucursalista.
Tot això és molt, és clar. Però amb quatre anys de govern del PP al davant i amb el fracàs de Podem com a alternativa potser ha arribat l’hora de preguntar-se, també des del País Valencià, si la via federalista porta enlloc o si la força que ha sabut acumular el valencianisme aquests darrers anys no hauria de ser emprada en favor d’una estratègia més nacionalista, més valencianista i, per tant, menys dependent dels vaivens de l’esquerra espanyola, sempre evanescent.
