L’esquerra i Ucraïna

Al llibre À la première personne, Alain Finkielkraut va retratar fa uns anys d’una manera magnífica el comportament d’una certa esquerra europea que no suporta això que ell anomena “l’aversió als fets inclassificables”. Finkielkraut explicava i raonava l’existència d’una esquerra mandrosa, en el sentit de poc treballadora intel·lectualment. D’una esquerra que quan passa alguna cosa que no encaixa amb el marc mental en què està acostumada a viure i a través del qual sol mirar el món, simplement, la nega, al preu de mostrar unes incoherències més que notables i, moltes vegades, també al preu de perdre la raó moral.

Això passa ara mateix amb la guerra d’Ucraïna i sorprèn molt de veure com una certa esquerra europea es refugia en els tòpics més antics per evitar de posar-se al costat del poble ucraïnès. Recorrent a les velles picabaralles de la guerra freda com si Rússia encara fos l’URSS i l’OTAN no s’hagués mogut un mil·límetre d’on era. O jugant perillosament amb l’etiqueta “nazi” per a referir-se a un país, Ucraïna, atacat avui de manera injustificable per un poder imperialista.

La comoditat, el confort intel·lectual, és sempre molt perillós. Però és especialment indigne –i aquesta és la meva opinió personal i res més– si un es diu i es creu d’esquerres, com és el meu cas i, possiblement, el de tants lectors dels nostres tres diaris, Maria i Martxelo.

No gosar qüestionar allò que vam ser, allò que vam creure o allò que va ser el nostre món en el passat és una actitud profundament conservadora. Molt còmoda, això és veritat, però gens revolucionària. I funcionar a còpia d’etiquetes i eslògans és, precisament, el que va fer possible la destrucció de societats nascudes revolucionàries i populars però que van morir perquè s’havien desconnectat fins a tal punt de la realitat que no era possible que servissen per a oferir el mínim de dignitat necessària als seus propis ciutadans.