06.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 06.11.2024 - 21:52
Que guanyaria Donald Trump era una possibilitat bastant més que probable –en les Pissarretes fetes les setmanes anteriors jo ho advertia sempre, que Trump estava en més bones condicions que no Kamala Harris. Però, una vegada més, fins ahir a la nit el desig s’imposava a la realitat contrastable en la ment i en les explicacions de massa gent. O potser hauria de dir que ofuscava la realitat. Sobretot de polítics i periodistes, de professors universitaris i més formes de l’elit moderna.
El meu admirat Albert Camus ja ens va advertir, amb motiu de la guerra de Franco, que pots tenir raó i ser vençut, que la força pot sotmetre l’esperit i que hi ha moments en què el coratge no obté la seua recompensa. Per tant, això de la victòria de Trump no és cap fenomen postmodern ni causat per la maldat d’Elon Musk o l’aparició de les notícies enganyoses. La cosa és molt més complexa i requeriria de l’esquerra mundial, dels progressistes, o fins i tot –tal com estan les coses, ja– simplement dels partidaris de la democràcia, una gran autocrítica i un canvi de rumb que no veig enlloc.
El Partit Demòcrata –l’esquerra americana, per dir-ho així– ha tornat a pecar de supèrbia, de prepotència, de ceguesa. I per això s’ha endut una bufetada monumental que sembla que no se sap explicar. Mao no ha estat mai sant de la meua devoció, més aviat a l’inrevés, però sempre m’he sentit identificat amb aquella frase seua que diu: “L’exèrcit revolucionari ha de viure com peix a l’aigua. L’exèrcit és el peix i el poble, l’aigua.”
El problema és que de fa dècades –en el cas del socialisme europeu d’ençà del tomb neoliberal de Mitterrand–, però especialment aquests darrers anys, l’esquerra s’ha allunyat catastròficament de la gent corrent. Ha creat una “ciutadella”, per dir-ho en la terminologia de Christophe Guilluy, on viu còmodament greixant aquesta màquina empresarial en què s’han convertit els seus partits. I enfilant-se en una espiral esbojarrada de definicions incomprensibles i de temes inconcebibles per a un ciutadà normal i corrent. Que substitueix i arracona l’aspiració centenària, tan simple i tan clara, de conciliar el progrés econòmic amb la justícia social. I que no veu la revolució ni que li la posen davant els morros. La manera, per exemple, com s’han dedicat a destruir la revolució democràtica catalana simplement perquè no la dirigien ells ni la controlaven n’és una de les evidències més impressionants.
Kamala Harris ha perdut, al capdavall, perquè no tenia gens de credibilitat de representar cap canvi real. Ha obtingut molts menys vots que Joe Biden, i això que tenia davant un autèntic monstre. Però som en un moment desesperant, hereus de les grans crisis que s’han acumulat del 2008 ençà. En un moment en què reduir l’argument a proclamar que ve el dimoni i voteu-me a mi per evitar-ho ja no impressiona ningú. Perquè no hi ha en realitat diferències clares i contundents que milloren la vida de les persones si optes pels uns o pels altres.
De l’aspiració holística de Mao, doncs, hem passat al punt exactament oposat. I la victòria de Trump, al final, s’explica responent preguntes simples: vivim millor avui que fa deu anys o vint? No. Podem aspirar a viure decentment –vida, feina, habitatge, cultura, llibertat– a curt termini? No. Tenim davant un futur il·lusionador? No. Hi ha una esquerra acostada a la població i sensible a les necessitats de la gent, que faça una proposta útil i comprensible per a resoldre això? No.
Però sabeu quina és, per mi, la part pitjor? Que mirant-los, mirant la nostra esquerra política, mediàtica o cultural, aquella que m’importa de debò, tinc la sensació que a ells no els preocupa tant com a mi tot això que passa. Perquè allà en la seua ciutadella, al capdavall, la vida és francament confortable per a aquests pocs i escollits, que dia a dia i elecció rere elecció han deixat de ser aquella shakespeariana colla de germans per convertir-se en una –pròspera, malgrat tot– gestoria de la derrota. No us enganyeu, que això encara és un negoci rodó per a alguns…
PS1. Enmig de totes aquestes notícies, ahir el president Puigdemont dimití del Consell de la República i vam saber, i vam avançar, que el representant de Poble Lliure al govern del Consell, David Caldeira, ja havia dimitit divendres, disconforme amb els escàndols que envolten Toni Comín. És un desastre que la mala gestió puga acabar de destruir un organisme que havia estat la gran esperança de fer les coses d’una manera diferent.
PS2. Núria Cadenes ens regala avui un altre article per a emmarcar: “I que paguin pel que han fet”. No us el deixeu perdre.
PS3. Les conseqüències de la gota freda assoleixen dimensions monumentals en el camp de la cultura. Si ahir us explicàvem el cas de l’Escola Gavina i abans us havíem relatat el de Camacuc, avui Montserrat Serra ens explica, en un retrat esfereïdor, fins a quin punt ha estat perjudicat el sector del llibre en català al País Valencià. Tota ajuda serà poca…
PS4. I, per a tornar al tema de l’editorial, ací teniu l’entrevista que Andreu Barnils ha fet a Carles Boix: “Trump tancarà la frontera“.
