L’esquerra acomodada, quina ganga

Cada vegada que s’acosta un moment clau del procés d’autodeterminació català, els fantasmes surten de les clavegueres a atiar la por. Però és una classe de por que no entra igual a totes les cases. A dos mesos del referèndum, anar amb l’equip de l’estat és poder agombolar-se dins dels llençols després de veure Goldfinger, alhora que els de l’equip contrari es mosseguen les ungles amb el malson de Les clavegueres d’Interior. Anar contra el referèndum és poder aclucar els ulls bressolat per un estat totpoderós que vetlla el teu son, les teues idees, l’idioma que t’estimes, la cultura del teu país, ans deslliureu-nos dels dissidents, amén.

Davant de la desigualtat de condicions d’un xiquet bressolat amb amor i el nano castigat al quarto de les rates, encara hi ha qui pretén que el segon, a força d’esporuguir-lo, es convenci de quedar-se a viure al quarto fosc. I home: no. Un estat que només coneix el càstig per a retenir un sector de la seua població, ja l’ha perduda per sempre. Això ja ho tenim. Però en aquesta columna no ens espanta tant l’estratègia de l’estat conegut, com l’estratègia de qui se’ns volia presentar com a alternativa i, a l’hora de la veritat, s’hi acaba posant al costat. Amb aquesta alternativa de mè, si no us fa re, naltros continuem tirant.

L’estratègia de la por no tracta només d’intimidar la població amb l’amenaça de deixar-los sense salaris, o sense pensions, o d’enviar-los a judici per col·laborar amb una votació. No tracta només de mantenir a ratlla les empreses rebels amb l’amenaça d’inspeccions fiscals arbitràries i advertiments d’arruïnar-los, també, la reputació. No tracta només de fer arronsar un govern escollit democràticament enviant-li la Guàrdia Civil per un parell de fotocòpies, o de dedicar-los portades ‘avisant-los’ del patrimoni que es ‘juguen’ l’1-O, o d’obligar-los a presentar totes les factures a l’amo cada setmana i enterrar-los de burocràcia i paralitzar-los administrativament sota l’amenaça de no retornar-los, ja, ni les engrunes dels impostos de la seua gent. L’estratègia de la por també tracta d’infondre en el dissident una sensació d’indefensió absoluta. Que, donada la repressió més flagrant, cap espectador no es mullarà per defensar els teus drets, sinó que canviarà de canal. I quina sensació d’indefensió no fa descobrir tants espectadors de Goldfinger que, alhora que es venen com a oposició a l’estat autoritari, quan aquest estat juga brut, et diuen sense complexos que trien mirar cap a un altre costat.

L’independentisme no és perfecte, que no me’n descuidi de dir-ho. Els ‘indepes’ cometem molts errors, bla-bla, perquè hem de ser els campions olímpics de l’autocrítica, i hem de demanar perdó quan ens amenacen per les nostres idees, i hem d’aguantar les burles quan temem que ens enfonsin la vida i la de la nostra família. Perquè ‘què esperàveu, ja ho sabíeu, un estat es defensa’, ha-ha, riuen els espectadors, devorant crispetes a mans plenes. Prou que ho esperàvem, i prou que ho sabíem, i és justament per aquest motiu que fotem el camp. Però una cosa que molts ‘indepes’ equivocats no ens esperàvem, una cosa que molts no sabíem que havíem de témer —hi ha ‘indepes’ que ho saben tot, no és el meu cas— era la descarada complicitat de certa esquerra amb l’estratègia estatal per tombar el referèndum. Les excuses fan riure, perquè un referèndum és un referèndum, i no fa sentir interpel·lat tothom, ni acontenta tothom, ni hi vota tothom, així que no perdrem més ratlles amb la ximpleria.

Quan algú d’esquerres justifica la repressió amb un ‘ja ho sabíeu’, ve a dir-te això tan de dretes que abandonis tota esperança i sucumbeixis preventivament a la força de l’estat ‘que es defensa’, pobret. Que et rendeixis en tot cas i t’esperis tan putejat com calgui fins que governin ells, ‘els bons’, els qui avui ajuden l’estat a boicotar el referèndum, però que ho fan pels vots dels catalans, ai, pel bé dels catalans. Perquè d’això viu l’esquerra acomodada: de la comoditat de la queixa eterna, de l’etern ‘contra el PP i contra cunveryència’, de la frustració que al final condueix a votar ‘el mal menor’ a les eleccions espanyoles, que són les que importen. Sense el malestar català, els vots al ‘mal menor’ espanyol se’n van volant. Doncs que visqui la por que frena els anhels dels pobles i fa les persones per sempre vulnerables.

La simbiosi funciona: l’esquerra acomodada també és còmoda per a l’estat, perquè no li és cap amenaça. Al marge de les estratègies dels partits, molts innocents ens demanàvem on eren les ‘personalitats’ i les ‘intel·lectualitats’ que es consideren d’esquerres —‘aliances fraternaaals’, cantaven les sirenes— durant tots aquests anys de greuges contra l’autogovern català; doncs ja els tenim aquí, a última hora treuen el cap, i és ni més ni menys per empènyer en l’ofensiva de l’estat contra el dret d’autodeterminació. Dels catalans, que per als drets dels altres pobles sempre són a primera fila. Amb aquesta ganga, l’estat deu dir aquella antigalla de Dios nos los guarde muchos años, mentre deixa que s’esbravin de tant en tant en alguna manifestació o en un lliurament de premis i canvia de canal.