06.01.2025 - 21:40
Una volta Oriol Junqueras ha aconseguit de guanyar la presidència d’Esquerra Republicana, i encara esperant la batalla congressual que resta, l’esquerda que divideix el partit per la meitat ha començat a eixamplar-se d’una manera explosiva. Les bones paraules a banda i banda, en la línia que tots continuarien units i fent pinya, eren d’esperar, però la realitat és la que és: ERC és un partit partit, esquerdat. I segurament de manera irremeiable.
L’encarregat de fer saltar els ploms, com tantes vegades més, ha estat Joan Tardà. Ho ha fet reclamant que ERC deixàs de definir-se com a independentista, que és allò que en realitat significa no declarar-se “exclusivament independentista”. Segons el seu parer, Esquerra solament hauria de reclamar l’establiment d’una forma de govern republicana a Catalunya i deixar que dins el partit de Macià, Companys i Tarradellas coexistissen els partidaris de la independència de Catalunya i els partidaris d’una hipotètica Espanya federal dins la qual Catalunya pogués ser nominalment una república.
En realitat, si mirem la història, no és una gran novetat. Oriol Junqueras ha estat molt hàbil inventant-se consignes sobre el seu partit. Com aquella cosa falsa de la no-corrupció –que amaga, per exemple, que els primers regidors d’Esquerra a Barcelona van haver de plegar tots per corruptes. O com allò que ells ja eren independentistes i són tots els altres que se n’han fet –quan Esquerra no es va declarar independentista fins que Àngel Colom i Josep Lluís Carod-Rovira van guanyar el congrés de Lleida en un no tan llunyà novembre del 1989. No ho era als anys trenta –quan sí que ho eren, en canvi, Estat Català o Nosaltres Sols!. No ho era durant el franquisme –quan sí que ho eren el Front Nacional o els diversos PSAN. No ho era durant la transició –quan ho van ser l’MDT o Catalunya Lliure.
D’alguna manera, i en vista de tot això, es podria dir que si ERC deixa de ser independentista ara, si torna a l’ambigüitat calculada, en realitat –si ho mirem amb una línia del temps freda– tan sols tancarà un parèntesi de trenta-sis anys.
Però la cosa és més complicada.
I és més complicada perquè en realitat a partir de la maniobra de Colom i Carod molts independentistes que havien militat en unes altres formacions polítiques o militars –com ara Terra Lliure– s’hi van integrar i van aportar bona part de la saba nova que ha revifat el partit. I més tard molts independentistes van entrar a Esquerra, més que perquè fos d’esquerres, perquè era clarament –perquè ho va ser clarament durant uns quants anys– l’únic partit independentista. La pregunta és quin sentit tindrà per ells continuar-hi.
Quin sentit tindrà continuar-hi en vista que la trampa és molt òbvia.
No ser “exclusivament independentista” significa que hi pot haver independentistes dins el partit –com n’hi ha, o n’hi havia, als Comuns o a Unió Democràtica–, però que la independència de Catalunya deixa de ser l’objectiu assumit per tots, l’objectiu comú, que passa a ser, en canvi, una república que podria ser perfectament federal espanyola. Dit cruament: de defensar que “no volem ser Espanya” es passa a defensar que “podríem voler ser Espanya”. Vet ací el resultat de l’embolic mental monumental que s’ha fet aquesta gent amb les teories ridícules sobre l’etnicisme o l’essencialisme. Ací teniu la cirereta de l’absurditat aquella de ser “independentistes no nacionalistes”.
A curt termini tot això és una mala notícia, és obvi. Som davant una deserció en tota regla, en el sentit que Antonio Gramsci feia servir per explicar com funcionava el “reformisme oportunista”. Una mala notícia per a tot l’independentisme –tant si ho entenen els altres independentistes com si no. Però a mitjà termini i a llarg ja no ho tinc tan clar. Però si de cas –perquè em sembla que hauria d’invocar seriosament i llargament el pensador sard– és millor que en parlem un altre dia…
PS1. Avui fa deu anys de l’atemptat gihadista contra la redacció de Charlie Hebdo. I avui, precisament, la revista publicarà un especial fet per humoristes de tot el món contra tots els déus i contra totes les religions. Deu anys després, amb això, es demostra que assassinant dotze persones els autors de l’atemptat no van poder matar la revista ni la llibertat, si cal, la llibertat de blasfemar. Ho expliquem tot en aquest article, que vol ser també una salutació fraternal i emocionada a la redacció del setmanari humorístic francès.
PS2. Ricard Chulià ha sorprès publicant en un temps rècord un llibre sobre els efectes polítics de la gota freda al País Valencià, llibre que és com un cas aplicat a la teoria independentista sostinguda en el seu País Valencià. Eixida d’emergència. La descripció del tracte colonial per part d’Espanya passa en aquest segon llibre de ser teoria a ser el reconeixement d’una realitat que ha viscut tothom i que Chulià mateix explica en aquesta entrevista amb Esperança Camps: “La classe política colonial de la Generalitat ens condemna, però la de Madrid ens abandona”.
