01.06.2020 - 21:50
Algú pot demanar què tenen en comú barris com el Raval de Barcelona, la Mina de Sant Adrià del Besòs, alguns de Santa Coloma, de Badalona i de Salt. A banda de ser indrets on es concentra un nombre important de famílies desfavorides, són els espais on actua el Casal dels Infants, una ONG nascuda el 1983 al Raval, quan un grup de gent vinculada al barri va començar a actuar per lluitar contra la pobresa en què vivien molts infants. Segons que expliquen a la web, aquests fundadors, van emprendre un projecte educatiu diari que facilitava l’educació dels infants i en promocionaven l’escolarització. I afegeixen: ‘Més de trenta anys després, aquest esperit es segueix encomanant a tots els barris on actuem.’ Un any normal poden atendre més de tres mil famílies vulnerables. La gent del Casal no és que toqui de primera mà l’escletxa digital, sinó que hi fica la mà fins al colze per evitar que s’eixampli més i esdevingui un esvoranc.
Agnès Pàmies, directora tècnica del Casal dels Infants, diu: ‘La situació és diferent en cada un dels municipis on treballem. No és homogènia, com tampoc no ho és la resposta dels centres educatius.’ Recorda que ja hi havia escletxa digital en el curs ordinari, especialment en els centres que opten per la plataforma Moodle o semblants, unes decisions que s’han fet sovint sense tenir en compte que molts alumnes no tenen equipament ni connexió. De manera que l’escletxa ja hi era abans del confinament.’
El Casal dels Infants mirava de suplir aquest problema a les instal·lacions. Al Raval disposen de quaranta ordinadors, una quinzena més a Badalona i a Santa Coloma i quinze més a Salt. Per torns, els alumnes disposaven d’un equip d’educadors i de voluntaris que els facilitaven l’accés als recursos digitals i que els ajudaven a interpretar la tasca encarregada i els acompanyaven. Entre aquests recursos i els de les biblioteques o telecentres, la situació s’anava compensant. Però el tancament obligatori pel coronavirus ha fet que tot això ara no sigui disponible. ‘Nosaltres provem de mantenir el contacte amb els nois i amb les famílies, però la situació és complicada.’
Agnès Pàmies posa el dit encara una mica més a la nafra. ‘Ens centrem en els problemes de connexió dels nens, però hem de tenir en compte que n’hi ha molts que ni tan sols tenen ordinador o tauleta a casa. Donem per fet que tothom en té, però sovint només es poden connectar amb un telèfon mòbil que sol ser dels pares. El mòbil et pot salvar una comunicació instantània, però no serveix per a l’aprenentatge, perquè té un límit de dades que, amb l’ús intensiu que es fa aquests dies, no arriba. A més, aquests nois no poden sortir al carrer i acostar-se a xarxes sense fils públiques, que molt sovint estan saturades.’ Pàmies demana també que hi hagi empatia per a entendre el problema. ‘Si en una classe de família mitjana ha estat complicat de poder seguir l’ensenyament digital perquè moltes vegades els dispositius s’han hagut de compartir, imagineu què ha passat amb la gent més desfavorida.’
185 tauletes i 50 connexions
L’ONG es va mobilitzar tan de pressa com va poder. ‘El departament va dir que miraria d’articular i cedir ordinadors i tauletes, però als barris on treballem alguns n’han rebut i alguns no. I no n’hi ha per a tots, això és segur. S’ha prioritzat els alumnes que són al final d’etapa, els de quart d’ESO i segon de batxillerat, però nosaltres hem intentat arribar on podíem amb donacions privades, programes pro-infància de la Caixa i fent préstecs directes. Així hem aconseguit de repartir 185 tauletes per solucionar com hem pogut el problema de l’accés, però no arribem a cobrir les necessitats ni de bon tros. Tenim una altra seixantena de casos prioritaris en llista d’espera i molts més que no són prioritaris però que serien necessaris per a seguir el curs i el contacte amb l’escola. També hem arribat a un acord amb la companyia Parlem, gràcies al qual 50 famílies han pogut tenir accés a wifi i connexió per a aquestes tauletes. És un acord per als sis mesos vinents.’
Tanmateix, oferir equipaments i connexions és tan sols posar un pegat al problema. El Casal té clar que continuaran oferint aquest material als infants necessitats el curs que ve si continua el sistema de classes mig presencial. En canvi, la cosa complicada és oferir l’acompanyament necessari. ‘S’ha d’explicar als nois com ho han de fer servir, com s’han de descarregar els programes, com es fa la feina, com s’omple i com s’envia… Amb els equipaments i la connexió només resols una part del problema. No hi ha hagut l’ajut necessari per a resoldre la manca de coneixement i en molts casos aquestes famílies no poden acompanyar els joves. A més, les rutines i els hàbits s’han descontrolat bastant i hi ha un abús de les pantalles. Nosaltres mirem de compensar-ho amb el contacte telefònic i les videoconferències i amb voluntaris que fan classes en línia de les matèries que més els preocupen. Però això no és sostenible, molts adolescents s’aturaran a mig camí.’
Per a moltes famílies aconseguir que els fills tinguin un ordinador o una connexió a internet per continuar les classes és un problema secundari. La primera cosa és que hi hagi menjar a taula tres cops el dia i pagar l’habitatge. Això també ha obligat el Casal a fer accions d’emergència social que no estaven acostumats a fer. ‘Hi ha situacions molt precàries que s’han complicat més. Els qui han tingut sort han acabat amb un ERTO o amb el pagament d’una quitança i un subsidi, però moltes d’aquestes famílies treballen en l’economia submergida i si s’acaba la feina no hi ha cap prestació. A tots els barris on actuem estem pendents de l’arribada de la renda mínima garantida. Hi ha moltes famílies que fa mesos que no tenen ingressos. Han cessat l’activitat de recollir ferralla, de fer venda ambulant o de fer neteja sense contracte. Nosaltres, com a entitat, no tenim aquests programes, però també els hem hagut de fer.’
Per sort, la crisi també ha fet veure la millor cara de la societat en barris com el Raval, on la xarxa de solidaritat ha intentat cobrir moltes de les mancances i arribar allà on no arriben els serveis socials. Una de les dificultats afegides és que moltes de les famílies que atén aquesta ONG es troba en situacions de subarrendament –situació força comuna a tots els barris on actuen– i en molts casos ni tan sols han pogut fer l’empadronament. ‘Això impedeix d’accedir a qualsevol mena de prestació’, explica Pàmies. Només les xarxes solidàries veïnals han funcionat bé en el repartiment generalitzat d’aliments. Fins i tot per al repartiment de beques menjador hi ha hagut problemes, en aquest cas perquè les famílies molt sovint no han actualitzat les seves dades. ‘La pandèmia ha demostrat que en una situació d’estrès el sistema falla i sobretot que la feina transversal entre departaments és molt complicada. Per això les ONG hem estat importants en el contacte quotidià amb les famílies.’
Ara el Casal ha començat una fase de reflexió per analitzar la situació i també el futur més immediat. ‘Pensem que quan torni la normalitat això no s’haurà acabat perquè s’hauran destruït molts de llocs de feina i tot plegat afectarà molt especialment aquestes famílies que ja són en una situació molt precària. Per això la renda garantida és molt important i una prestació per a fills a càrrec seria també molt necessària. Demanem, però, que tant aquest estiu com el curs vinent es posin a disposició dels infants i joves tots els recursos i els equipaments perquè no hàgim de triar quins segueixen els estudis i quins no i que puguin tenir una atenció com cal. Hi haurà més dificultats afegides per les mancances d’aquests mesos i els dèficits d’aquest curs s’hauran de compensar amb molt més suport.’ Hem de tenir en compte que cada vegada hi haurà una escletxa més ampla i fonda entre aquells que puguin estar connectats i els que no i que els adolescents i joves que no puguin continuar els estudis normalment tindran una desmotivació molt gran afegida. ‘Hem de fer mans i mànigues per no abandonar-los. Ens preocupen molt sobretot els de quart d’ESO que no sempre tenen una família darrere que els pugui acompanyar i motivar per continuar estudiant, cosa que segurament haurien fet si el curs hagués estat normal.’
