L’espurna que encén la flama, la vigília del referèndum

La multitud va esclatar amb crits d’independència. ‘In-inde-independència, in-inde-independència…’ Quina bogeria. Quina cridòria. Acabaven d’acompanyar el ‘si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà’, amb Llach enfilat a l’escenari recuperant el fil de quaranta anys enrere. Desenes de milers d’ànimes volien tancar la campanya del referèndum a l’acte unitari a la republicana avinguda de la Reina Maria Cristina, a Barcelona. Els joves que es volien fotografia amb la presidenta Forcadell, els que aprofitaven per fer un bon àpat equipats amb banderoles del sí a prop de l’acte, i els centenars de periodistes de tot el món acreditats, tots plegats donaven un aire de diada especial a l’esdeveniment.

Quan tot semblava lluny
Fa dues setmanes o tres, quan tot plegat encara semblava lluny i amb tota una campanya per fer, la consigna independentista era molt clara: cal arribar al dia 1 amb opcions de votar. Ara, quan milers de catalans han decidit ocupar els col·legis electorals per defensar les urnes, les opcions de votar s’han fet més reals que mai i l’esperança és més real que mai. Aquesta idea seria present en moltes de les intervencions de l’acte final de la campanya del sí.

L’entrada dels comuns
Les primeres intervencions polítiques van ser les dels partits. Magda Casamitjana (Moviment d’Esquerres) afirmava que la llibertat no era negociable. Antoni Castellà (Demòcrates de Catalunya) demanava als agents de la Guàrdia Civil i la policia espanyola –alguns encara en diuen ‘nacional’– que s’imposés el sentit ètic i moral en cas de rebre ordres de carregar contra els participants del referèndum. Joan Josep Nuet (EUiA) recordava que havia calgut tornar a lluitar per la democràcia, que defensarien amb ungles i dents. Jaume Asens (Barcelona en Comú) recordava aquella frase: res no té tanta força com un somni a qui li ha arribat l’hora. Asens s’enduia una gran ovació quan convidava Rajoy a endur-se els vaixells plens de guàrdies civils del port i els enviés a rescatar immigrants al Mediterrani. Albano-Dante Fachin (Podem) insistia que això que fa el poble de Catalunya no va contra ningú, sinó que és un regal al món. I afegia: ‘Aquí hi ha un poble que no té por i que votarà.’

L’advertiment de la CUP
També Mireia Boya (CUP) demanava als policies destinats a Catalunya que se’n tornessin a casa perquè aquí no tenien res a fer. I recordava que diumenge es faria un referèndum d’autodeterminació vinculant i no cap mobilització, ni cap procés participatiu ni cap repic d’atuells. I amb contundència es dirigia directament als comuns: ‘No ens robeu el referèndum. Prengueu partit. Roma no paga traïdors. Tenim memòria i no us ho perdonarem mai.’ Marta Rovira (ERC) explicava que havien passat aquests quinze dies que havien semblat tres mesos. Però que s’havia aguantat. ‘Què es pensaven? Què es pensaven? Que ens deixaríem vèncer?’ També dedicava un minut a recordar els qui ja no podran viure aquest moment i demanava fer-ne memòria aquests dies. Finalment, Marta Pascal (PDECat) es mostrava confiada que diumenge ompliríem les urnes de vots, d’esperança i d’il·lusió. I afirmava que cap jutge, cap president ni cap fiscal no podrien impedir la llibertat dels catalans.

‘Catalunya té molt poder’
Sopa de Cabra, acompanyats de Cris Juanico, Pemi Fortuny i Nacho Tarrés, entonaven un ‘Camins’ molt ben acollit per la gentada que seguia atentament l’acte. ‘Mai no és massa tard per tornar a començar’, deia la lletra, com si parlés d’aquests tres-cents anys viscuts. La cançó donava pas a un fotimer de representants de col·lectius diversos. Bombers, impressors, investigadors i científics, mestres, informàtics, pagesos, periodistes, advocats… que acabaven donant pas a uns divertits Òscar Dalmau i Òscar Andreu. I a continuació, Los Manolos que animaven la festa com pocs ho saben fer amb ‘El meu avi’ i ‘Catalunya té molt poder’. Era el moment que els polítics i els assistents es deixaven anar amb més desimboltura. Tan sols hi faltava un Iceta que, per no ser independentista, s’està perdent moltes festes.

Els quatre genets
Missatges i suports internacionals, el discurs d’una ex-presidenta del parlament escocès, l’actuació de Mazoni i Judit Nedermann, donaven pas als quatre genets de l’independentisme. Els quatre presidents d’entitats sobiranistes: Miquel Buch (ACM), que recordava que els batlles no havien fet ‘ni un pas enrere’; Neus Lloveras (AMI), que demanava que s’omplissin les urnes aquest diumenge; Jordi Cuixart (Òmnium), que cridava a anar als col·legis a defensar-los davant l’amenaça constant i brandava una butlleta de votació dient que era ‘una arma de construcció massiva’; i Jordi Sànchez (ANC), que explicava que s’havia ensenyat al món el compromís dels catalans amb la llibertat i que s’havia arribat al moment decisiu ‘més vius que mai’.

L’espurna que encén la flama
El moment més emotiu de l’acte el posaven Miquel Gironès, Xavi Sarrià i Miquel Ramos, que es tornaven a reunir dalt d’un escenari tres anys després de l’adéu d’Obrint Pas per entonar ‘Som’ i ‘La flama’. ‘Som l’espurna que encén la flama’, diu la primera en un vers que podria aplicar-se a la tasca feta per la banda de València durant vint anys de trajectòria, en un ‘combat contra l’oblit’ que els portava a recordar Guillem Agulló en un moment tan decisiu com l’actual.

‘Persistiu, catalans, persistiu’
L’acte, que s’havia allargat més del previst, arribava al punt culminant. El vice-president Oriol Junqueras engaltava un discurs ple d’èpica i sentit històric, que apel·lava als demòcrates, als antifeixistes i als defensors del dret de vot. ‘Tenim la consciència profunda de no ser res si no som poble’, deia el cap dels republicans versionant Estellés. Després de tenir un record pels detinguts durant el cop del 20 de setembre –’el dia que tot va canviar’–, afirmava que ‘en la superació de la por comença el camí de la llibertat’. I acabava: ‘Som la llavor de totes les victòries. Persistiu, catalans, persistiu!’

‘Ja hem guanyat’
El president Carles Puigdemont va cloure les intervencions de la nit, just abans d’una interpretació extraordinària de ‘El cant de l’Alegria’ a càrrec de la Coral Sant Jordi, el Cor Lieder Càmera i Arnau Tordera. L’entrada a l’escenari de Puigdemont fou rebuda amb una cridòria completa. ‘President, president, president…’, clamava la gent. ‘Avui, veient-vos a tots vosaltres, reconeixent tot el que heu fet, avui ja hem guanyat! Hem vençut les pors, les amenaces, les mentides i les intimidacions.’ Puigdemont convidava a acabar el procés diumenge i començar ‘el progrés’. Un progrés econòmic i social, deia, per a un país que, quan els ciutadans s’emmirallessin, es reconeguessin sense passar vergonya. ‘Aquests dies de vigília, percebem que allò que era un somni ja ho tenim a tocar. Dilluns començarem a caminar amb pas ferm i decidit vestits de sobirania.’ I quin ‘visca Catalunya’… o quin ‘lliure!’ més real.

Ací us oferim una selecció de moments de l’acte: