19.09.2023 - 21:40
A hores d’ara, no sabem com anirà la votació per a incloure el català com a llengua oficial a la Unió Europea, però, en cas que s’ajorni, la qüestió ja s’ha fet internacional i cal posar-la al sarró del camí cap a la independència. Hi afegiré que haurà estat el resultat d’una combinació feliç, també pel que fa a l’ús del català al congrés espanyol, entre mobilització social, activitat de les entitats en defensa de la llengua i aprofitament d’una conjuntura política favorable. Breument, allò que sempre hauria de funcionar en l’engranatge polític de l’independentisme. El momentum ha d’arribar per la summa de moments.
I és de moments que caldrà parlar tants cops com calgui. El problema central a partir dels mesos nefastos de finals del 2017 va ser, i continua essent, l’escissió entre el moviment i les institucions –també esmicolats, de retruc. Les conteses electorals, les mobilitzacions, les giragonses tàctiques i les iniciatives de part, o la creació de nous organismes, no han servit, els darrers sis anys, per a tornar a compondre la unió entre carrer i institucions. El carrer no ha tingut prou capacitat per a imposar el seu poder a les institucions (i.e., la inutilitat de la majoria del 52% el 2021) i aquestes institucions han ignorat olímpicament un moviment que els feia nosa (i.e., Diada del 2022) o que no sabien com revifar.
La marea que va portar al Primer d’Octubre no ens va permetre adonar-nos que, un cop minvés, calia fer peu, és a dir, tenir fonamentat un poder per dalt i per baix. Per dalt, l’experiment de Junts pel Sí es va dissoldre com un terròs amb les primeres exigències d’un exercici diferent del poder i les subsegüents onades repressives de l’estat; per baix, els dirigents de les entitats no van saber llegir el moment històric del poder de la gent al carrer i van dimitir en la creació d’uns contrapoders indispensables per contenir la marea repressora. La doble fallida ens va deixar sense rumb, però no sense esperit de combat (v. l’ocupació de l’aeroport, les marxes, el Pertús, l’estació de Girona, la manifestació de Marina, o la batalla d’Urquinaona…), més necessitat que mai, en cruel paradoxa, d’una direcció política clara, ferma i decidida per a continuar l’enfrontament directe amb Espanya.
L’actual moviment independentista de masses va néixer negant el principi fonamental de l’independentisme minoritari dels anys setanta i vuitanta, a saber, l’afirmació que la democràcia liberal no era el motlle dins el qual podríem assolir l’alliberament nacional: sense una transformació social profunda, que donés pas a una democràcia social(ista), no hi havia possibilitats de sortir d’Espanya. En conseqüència, la premissa de la pionera Plataforma pel Dret de Decidir va ser reivindicar la democràcia sense adjectius com a pedra basilar del moviment alliberador (“Som una nació i tenim el dret de decidir”). No naixia del no res, aquell moment fundacional: la campanya contra l’estatut del 2006 no havia estat en va, igual que la manifestació per les infrastructures del 2007 va posar la qüestió social a l’ordre del dia. Però l’aparició d’un moviment massiu al carrer, continuador i superador de la PDD, va tenir lloc en la manifestació del 2010 contra la sentència del TC, promoguda per Òmnium, en plena dinàmica de les Consultes per la Independència i mentre s’estava cuinant l’ANC, amb el bloqueig públic i manifest del president de la Generalitat i el crit unànime d’independència que va retrunyir entre el passeig de Gràcia i la Gran Via de les Corts Catalanes. La crisi política al si del socialisme i entre les institucions de l’estat va ser el moment oportunament aprofitat per a generar una crisi interna que va fer el tret de sortida cap a la Diada del 2012 promoguda per l’ANC. La Generalitat no podia sinó seguir el pas del carrer, els partits havien d’ajustar les seves estratègies a la dinàmica del moviment, i les entitats havien esdevingut autèntiques direccions de masses que podien tractar les institucions de tu a tu. Però l’espurna havia sorgit d’un frec a frec institucional i va ser intel·ligentment alimentada per calar foc entre el 2015 i el 2017 per “incendiaris” de raça. El problema és que no va arrasar prou el sistema de poder autonòmic. No vam fer foc nou: la democràcia sense adjectius tampoc no era capaç de generar un nou paradigma de poder propi.
Ara som davant un nou frec a frec institucional, amb un carrer encara dinàmic, però sense direcció política capaç d’aprofitar oportunament l’espurna que cal fer saltar si governem bé la situació. És d’importància menor què faci o deixi de fer el govern de l’estat, perquè, amb una estratègia ferma, es pot sortir del racó on som tant si les negociacions donen algun guany com si cal anar a unes noves eleccions espanyoles: el pes de Catalunya en l’escena espanyola i europea no haurà minvat en cap cas i el moviment es pot rearmar per fer de contrapès a les institucions sempre que la posició sigui clara: no hi pot haver renúncia a les posicions estratègiques per molts guanys conjunturals que traiem. Però les directrius emanades de les entitats no entenen el moment actual, ens mostren el bosc però no veuen que ara ens cal tallar arbre a arbre, moment a moment, no per fer fogueres disperses, sinó per alçar una sola pira on pegar foc a l’opressió. Els manca, paradoxalment, la convicció ferma que, al final, serà la pròpia gent que bufarà per mantenir la flama viva. Sempre, és clar, que no l’entretinguin meteoròlegs aficionats.
Per tocar també una mica de realitat, cal tenir clar la mena de gent amb qui ens les havem. Per si ens calien més exemples, la mesella alta burgesia barcelonina es va reunir la nit d’ahir amb els feixistes espanyols atiadors del colpisme, Aznar i Ayuso, en un “brindis per la convivència” (mira que fer-ho als sons del “Libiamo…” de La traviata, vull dir, en nom de l’esgarriada Catalunya que representen sense que els caigui la cara de vergonya!), sota el mateix rei que va cridar a la persecució dels catalans i a la fugida d’empreses. Entretant, La Vanguardia, organitzador de la vetllada d’autoexaltació, recomana cada dia a Carles Puigdemont que renunciï a la unilateralitat, o sigui, al dret de la nació catalana a ser lliure, per evitar una repetició electoral que podria fer arribar al poder… els mateixos feixistes a qui conviden a un MNAC dirigit pel nebot de Narcís Serra, encarregat, oh, casualitat, de pronunciar el panegíric del franquista Samaranch… Tot en nom d’una “Catalunya oberta” (amb un dèficit fiscal proper als 22.000 milions d’euros) i una “Espanya plural” (mentre no li desbaratis la unitat nacional) dins una “Europa de trobada” (sempre que tinguis bitllet reservat). Tot en ordre dins el caos: abans que els feixistes arribin al poder per la via electoral, donem-los la benvinguda a la “societat civil” que es posa la bena abans de la ferida per culpa de… l’independentisme.
