Roser Corella: ‘A Albània l’esperit del kanun era de prevenir i resoldre conflictes, no pas de promoure la violència’

De l’escriptor albanès Ismail Kadare, només n’he llegit una novel·la, ‘L’abril trencat‘ (1978). Ja fa molts anys que me la va recomanar un bon amic i quan vaig acabar-ne l’última pàgina es va convertir, automàticament, en un dels llibres dels quals més em recordo. La descripció que s’hi fa de la vida a les terres altes d’Albània, regulada des del segle XV pel ‘kanun‘ o codi de lleis tradicionals, em va resultar tan fascinant com sobretot inquietant, per l’enorme pes que hi tenien les revenges de sang entre clans familiars justificades a través d’aquest cànon ancestral.

Un pes que sempre havia cregut que quedava circumscrit al passat, però que ara un documentari que es pot veure en obert al portal Aeon, ‘Prisoners of Kanun‘ (2013), m’ha descobert que es manté ben viu, en ple segle XXI. El reportatge, rodat per la directora catalana Roser Corella, relata la pervivència actual del codi de ‘sang per sang’ en alguns racons d’Albània –malgrat que quasi va desaparèixer durant el règim comunista d’Enver Hoxha, entre el 1946 i el 1991– i, especialment, els devastadors efectes per a les famílies afectades. Així, apel·lant al kanun, s’han comptabilitzat aquests últims vint anys centenars de morts, i milers d’homes i dones s’han trobat obligats a recloure’s a casa seva per por de la venjança d’un clan rival amb dret de restituir l’honor d’un familiar assassinat.

Del documentari i de les conseqüències del kanun en l’Albània actual, en parlem en aquesta entrevista amb Roser Corella.

—Una curiositat personal: també vau tenir coneixement del kanun a través del llibre d’Ismail Kadare?
—No, va ser arran d’un article en un diari, que vaig començar a fer recerca sobre la qüestió. La ‘vendetta’ del sud d’Itàlia, com a codi d’honor i de venjança, és coneguda a tot arreu, però de les venjances de sang d’Albània no n’havia sentit parlar mai. D’entrada em va cridar l’atenció que hagués sobreviscut un codi de ‘justícia popular’ tan antic com el kanun. Sempre m’han semblat molt interessants les formes d’autogovern en una societat, entendre què les genera i què les manté vives, al marge de l’autoritat oficial. D’alguna manera, també demostra el poder del poble, tant en un sentit positiu, en alguns casos, com en sentit negatiu, en el cas del kanun actualment.

—Com el definiríeu, el kanun?
—El kanun és el conjunt de lleis consuetudinàries que regulaven tots els aspectes de la vida social a Albània; des del matrimoni, les propietats, l’herència… fins a qualsevol classe de conflicte dins la comunitat que anés contra els quatre pilars bàsics: honor, hospitalitat, rectitud i lleialtat. Aquestes lleis (transmeses oralment fins al segle XX) s’aplicaven a través del Consell dels Ancians, creat al segle XV per resoldre conflictes i defensar els drets dels individus, atès que al país no hi havia cap altra autoritat que governés la vida. Contràriament a allò que pot semblar, les lleis referents a les venjances de sang tenien per objectiu de protegir la vida de l’individu, oferir les bases de reconciliació entre famílies involucrades i evitar l’escalada d’assassinats. Amb la llei del talió que atorgava a les famílies el dret de venjar la mort d’un parent, matant-ne el culpable, es pretenia d’alertar la societat de la proporcionalitat de la pena si es cometia un crim, i alhora d’evitar una resposta desproporcionada en la venjança. Però, evidentment, aquest sentit ha arribat als nostres dies desvirtuat i les venjances s’apliquen a famílies senceres i no sols al culpable, com dictava l’antic kanun.

—On se segueix aquest codi?
—El nord d’Albània és la zona on continua més vigent el codi del kanun quant a les disputes de sang, potser perquè és la zona més muntanyosa i més aïllada del país. Hi ha unes altres zones de l’Europa de l’Est on també continuen vigents les venjances de sang, com per exemple a Kossove.

—Pensava que era una cosa del passat, però veig que no: el comunisme només va fer-lo hibernar, el kanun?
—Durant l’època comunista, el kanun pràcticament va desaparèixer, segurament perquè les lleis eren molt més estrictes i el concepte de ‘propietat’ (una de les principals causes de disputa entre famílies a les zones rurals eren les terres) no existia. Amb la caiguda del sistema comunista, la corrupció va prendre el poder (fins avui) i la profunda desconfiança de la població respecte del govern i el sistema judicial va fer reviure ràpidament l’antic codi del kanun. Un dels motius principals dels conflictes entre famílies va ser la repartició desigual de les terres en el procés de privatització: així, doncs, el kanun es va convertir per a molts en l’única via de fer ‘justícia’.

—Com se us va acudir, de fer el pas al documentari?
—Un dels aspectes que em va impressionar més mentre feia la recerca va ser que les famílies involucrades en disputes de sang viuen aïllades, tancades a casa seva per por de la venjança. L’espai de la casa és l’únic que es respecta quant al dret de venjança, segons el kanun. Vaig començar a pensar en el documentari com un retrat de la desesperança entre quatre parets, la vida perduda d’aquestes famílies que viuen tancades a casa durant anys, en una presó autoimposada. El codi del kanun és tan fort en la societat, que deriva en un càstig social a tota la família del culpable del crim; tenint en compte què representa aïllar-se completament: per als adults no poder sortir a treballar (i si algun s’atreveix a sortir, ningú no li oferirà feina), enfonsar-se en la pobresa; i per als nens, el drama de no poder anar a l’escola i créixer aïllats del món. Així que, finalment, la venjança amaga el pitjor càstig: la destrucció de la vida de la família durant anys i no pas l’assassinat del culpable, com dictava l’antic kanun.

—Us va costar, d’accedir a les famílies que hi parlen?
—Vaig arribar a les famílies a través dels mediadors, una figura que ja existia en l’antiguitat, en el codi del kanun. Com comentava abans, l’esperit del kanun era de prevenir i resoldre conflictes, no pas de promoure la violència. Així, doncs, el rol del mediador (sovint part del Consell d’Ancians) era de mitjançar entre les famílies involucrades en una disputa de sang i convèncer-les que la millor solució era reconciliar-se. El mediador solia ésser una persona respectada a la comunitat i havia de mantenir sempre una posició neutral entre les parts, intentar fer entendre els arguments dels uns i els altres, fins a aconseguir una reconciliació entre les famílies. Avui els mediadors formen part d’associacions com ara el Comitè Nacional per la Reconciliació, però com en totes les esferes del país també la corrupció s’hi ha filtrat i sovint demanen diners a les famílies per la seva mediació, cosa que va en contra de l’antic kanun.

—N’hi ha que fugen, però n’hi ha que no: com se’n surten?
—Hi ha famílies que demanen asil a uns altres països o fugen quan troben l’oportunitat de fer-ho gràcies a parents que viuen fora d’Albània. Però, tot i això, se sap de casos en què les venjances han arribat després d’unes quantes generacions i fora del país. De manera que quan hi ha un desig real de venjança, no se’n salva ningú.

—Què és allò que més us ha colpit, del seu testimoni?
—Com comentava abans, allò que més em va impressionar va ser la resignació a l’autocondemna, convertir la pròpia casa en presó en nom del kanun, un codi del segle XV. I, sobretot, el fet que tota una família sencera, especialment els nens, hagi de pagar per un crim que no ha comès. El culpable normalment ja compleix condemna a la presó, però per a la societat no n’hi ha prou per a restablir l’honor de la família de la persona assassinada.

—També colpeixen molt les xifres finals de morts que apareixen al documentari: tots els assassinats són lligats a aquests codis de conducta, o bé el kanun s’usa com a pretext per a matar per unes altres raons que no hi tenen a veure?
—Evidentment, hi ha hagut una gran distorsió en la manera d’aplicar aquest codi, començant pel fet que la venjança només podia recaure sobre el culpable i avui cau sobre famílies senceres en la majoria dels casos, cosa que crea una escalada de revenges que s’hereta de generació en generació. L’antic codi del kanun donava el dret de la venjança quan hi havia un motiu de pes en què no es respectava un dels quatre pilars de la societat: honor, hospitalitat, rectitud i lleialtat. Avui, poc es respecten aquests pilars i quasi ningú no coneix a fons el kanun original, però són molts els qui el prenen de pretext per a assassinar o cometre crims.

—Hi ha mesures estatals o locals per a desactivar les revenges de sang i les ‘condemnes’ als familiars lligades al kanun?
—De manera oficial hi ha una llei que prohibeix de fer ús del kanun, però poques vegades s’aplica i la població tampoc no confia en un sistema judicial corrupte. Són molt més efectives les associacions de mediadors, a les quals acudeixen les famílies en cerca d’ajuda per a resoldre els conflictes.