L’esperit de vi de Joan Rendé, l’autoficció de cultura i agricultura

“La memòria, a més a més de ser selectiva i totes aquestes coses que se’n diuen, sovint és capritxosa i fa que els infants que han arribat a vells no puguin mantenir una idea prou clara de quan ni com van començar els esdeveniments que els han restat impresos: fets que deuen ser prou importants per a no haver estat oblidats, episodis que fins i tot deuen haver marcat d’alguna manera la personalitat d’aquell que els va viure de nen. La nostàlgia és el remordiment que resta després del record.” Són paraules de l’escriptor Joan Rendé Masdéu (Barcelona, 1943), que semblen justificar la tria de l’autoficció per encarar-se a la qüestió de la memòria. No pas a les memòries, com a gènere literari. Ja ho va fer amb Ballaven el black-bottom, en què novel·lava l’esquinçament que la guerra del 36-39 havia causat en la seva família materna, i ara ho torna a fer amb els records de la seva infantesa a la Conca de Barberà, on va ser trasplantat com un cep a poca edat, un volumet deliciós titulat Esperit de vi, que forma part de la col·lecció Envinats, de l’editorial Vibop. “La fantasia uneix trossos d’experiències en un llibre que conté una part important de les memòries. Allò que humilment sé, que no és gran cosa”, confessa Rendé sobre aquesta autoficció de cultura i agricultura.

D’ençà dels seus primers llibres publicats –i aquest és el número vint-i-u–, Envinats vincula el vi i l’univers vinícola amb les arts i la creació, d’una manera natural, gens artificiosa ni esnob. Ho escriu la seva ànima i fundadora, la periodista cultural Montserrat Serra: “Sense entendre el vi i el seu món (paisatge, pagesia, experiència dels sentits…) com un fet cultural, és impossible entendre que el vi sigui la beguda més intel·lectual que tenim i que sigui un element imprescindible de la nostra mediterraneïtat, que neix amb els grecs i llatins.”

El vi com a fil conductor

Articulista d’opinió, en una bona part amb el pseudònim de Doctor Scòpius, guionista de ràdio i televisió, narrador premiat amb el Víctor Català, el Mercè Rodoreda o el Crítica Serra d’Or, membre distingit de la generació dels setanta i del col·lectiu Ofèlia Dracs, fundador i primer director de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu… Rendé ha fet tot els papers de l’auca en la literatura i el periodisme i, alhora, es va convertir en vinyater-vinater, quan va fundar el celler Rendé-Masdéu amb el seu germà Josep Maria. Ell encarna personalment com cap altre autor l’esperit d’Envinats. A més, la col·lecció és prou versàtil per a acollir sessions del millor sommelier del món, Josep Roca, contes a la manera peruchiana escrits per Julià Guillamon, traduccions d’Epicur, a càrrec de Jordi Cornudella, i clàssics com El llibre dels vins d’Arnau de Vilanova.

Amb el fil conductor de la memòria i el vi, Rendé ha teixit un text de ficció ple de records d’un món delimitat al voltant de l’Espluga de Francolí, Montblanc i Cabra del Camp. Però l’origen de tot plegat està en un fet dramàtic que clou tant el llibre com, d’alguna manera, la biografia vitivinícola de Rendé: el desbordament del riu Francolí, que va negar l’antiga fassina convertida en celler per la família de l’escriptor. Segur que el lector es recorda d’aquella llevantada del 22 d’octubre de 2019. La neboda de l’escriptor, Mariona Rendé, ho va explicar en directe al programa Més 324 de Xavier Graset. En deu minuts les aigües del riu Francolí van destruir un edifici que s’havia mantingut ferm aquests darrers segles i ja havia suportat aiguats com els de Santa Tecla del 1888.

Un llibre que tenia un final apoteòsic abans d’escriure’s

Montserrat Serra va parlar amb Rendé de seguida, i el va trobar abatut. “S’han perdut els béns materials, sí, però el món del vi té uns efectes intangibles que van més enllà dels materials: hem perdut la collita d’enguany i d’alguns anys anteriors. Hem perdut tot el vi i totes les ampolles que dormien al celler: bótes plenes, que feia anys que anaven guanyant un temps preciós, perquè la gràcia dels vins és el seu envelliment. I aquest temps no hi ha cap possibilitat que se’ns retorni”, deia llavors Rendé, en una conversa que començava a precipitar el llibre. Potser l’editora se’n va guardar prou, de descobrir-li, a un home tan profundament afectat per la desgràcia, que aquella història podia ser un llibre, perquè tenia, malgrat tot, un final apoteòsic, al qual calia anar enrere resseguint la història prèvia. La història del Nen (indeterminat, però amb majúscula) en què podem veure la infantesa, joventut i maduresa i vellesa de Rendé, i una geografia.

L’autor d’Esperit de vi és nét de l’impulsor del cooperativisme agrari Josep Maria Rendé Ventosa, l’apòstol de la pagesia, com diu el monument que té dedicat al seu poble, definit per Josep Pla com “un gran funcionari”, en tant que cap d’Acció Social Agrària de la Mancomunitat de Catalunya, a més de professor de l’Escola d’Agricultura d’aquest primerenc ens autònom del país. De Rendé, se’n podria dir, si volguéssim caure en el tòpic més absolut, que li corre el vi per les venes. I ben segur que, malgrat ser tòpics, l’encertaríem. No tan sols perquè de petit en va beure a balquena –com, d’altra banda, era habitual en els infants, encara que el vi fos de dinou graus–, sinó perquè des de xic es va fixar en els oficis del camp, en les diades de verema, en les maneres de beure’l, en les maneres d’apreciar-lo. I va veure com aquell negoci determinava la vida familiar d’uns pagesos benestants, el benestar teòric dels quals, “s’ensorrava en una dignitat una mica arnada”. “La memòria dels adults és plena de petites experiències com aquestes, que constitueixen les universitats elementals amb què es va formant la sensibilitat peculiar de cadascú; després ho anomenaran caràcter, personalitat i fins i tot geni, però les potes de l’escambell són tan senzilles com això. És a partir d’aquí que la cosa es complica i l’edifici pot anar fent-se substanciós, envitricollat, o bé tan simple i mesell que ni sabrà tastar els plaers de la vida ni sentirà el dolor dels cops”, escriu en una de les poc més de cinquanta pàgines del seu darrer llibre.

Un petit capítol de la història del vi a Catalunya

Bona part dels records transiten pels anys de formació, tot observant els consells paterns, la magnificència culinària de les ties de Bellmunt, la vinassa dels jornalers i parcers i la taula familiar amb el porró de vi en fresc i batejat. Perquè, en un moment determinat, “els pares del Nen, que el veien créixer, van voler allunyar-lo de l’eixutesa austera del terròs i el van enviar a estudiar a fora.” Va ser lluny de casa, en un moment de professió literària, compromís per la llengua i la cultura –el seu paper va ser clau en la reconstrucció del PEN Català, que es va refundar en un trajecte entre Barcelona i l’Espluga de Francolí, justament–, i també de refinament culinari, seguint la moda gormanda que s’havia estès entre la gent jove i, diguem-ne, d’idees avançades, quan va reviure el gust pel vi.

Per això, el llibret de Rendé també és un petit capítol de la història del vi a Catalunya. Una història que, tot i allò que ens pugui semblar ara, té capítols ben galdosos. “La gran majoria de vins catalans en aquella època reumàtica del darrer terç del segle XX encara vivien aturats a la humilitat negativa d’ignorar els beneficis del ‘marketing’, i per això la majoria eren venuts a doll, sense ampolla i sense marca. Tampoc, si hem de dir la veritat, millorar-ne gaire la qualitat no era pas cap objectiu, i, per tant, blancs i negres es mantenien en una discreció tirant a vulgar, llevat dels meritoris pioners a què ja ens hem referit. Els pagesos productors d’aquells vins corrents practicaven una resignació rutinària, que determinava el propòsit de vendre’ls a les destil·leries o fassines per a l’obtenció d’alcohols; actitud del tot contrària a la possibilitat dels beneficis corresponents a l’esforç del cultiu i l’elaboració; si de cas, aquests beneficis eren obtinguts per comerciants intermediaris, astuts i atents a l’oportunitat.”

Les ampolles recuperades

Va ser la generació de Rendé i son germà els qui van maldar per fer un altre tipus de vi, amb sortida comercial i bona tirada entre els entesos. I ho van fer a partir d’una decisió tan insòlita com literària. I és que arran del dubte sobre què fer de les terres familiars quan el pare es va morir, van optar per la solució més complicada: replantar-les de ceps i tornar a fer vi. Una operació que volia dir reaprendre i retornar a uns orígens que s’havien perdut. Tot plegat sense deixar la literatura i per acabar esdevenint “el pagès intel·lectual de Cabra del Camp”, com el coneixien per la contrada. La història dels Rendé, però, no és només la del pas dels vins de doll als triomfs en els tasts a cegues, sinó també el del pas de les varietats afrancesades –cabernet i merlot– cap a la recuperació de les locals: garnatxa, trepat, sumoll, etc. I tot plegat amb l’edifici de l’antiga fassina familiar, on els seus avantpassats destil·laven el vi per fer-ne els aiguardents que van donar prosperitat a la Catalunya vuitcentista –la de Reus, París, Londres. La que va ser engolida el dia de Sant Marc.

A la conversa que va tenir amb Montserrat Serra tot just esdevingut l’aiguat, Rendé es mostrava pessimista sobre el futur, car pensava que no els havia quedat ni una ampolla. El fet és que no va anar ben bé així. Un noi va trobar una ampolla sencera entre la runa i el fang. I una altra, i una altra, fins a un centenar –o uns quants. Ampolles com a símbol d’una recuperació possible, perquè “els símbols són lleugers, incorporis, indemnes al puny de ferro i, per tant, perdurables, com els somnis i els ideals; únicament els veu qui els té, i són els models indestructibles que en qualsevol moment poden reeixir”. Com ha reeixit el Celler Rendé-Masdéu.