05.10.2019 - 21:50
Aquesta setmana Enciclopèdia Catalana i la Fundació Tàpies han presentat a la premsa el volum de gran format Tàpies. Biografia d’un compromís, que forma part de la sèrie de grans monografies dedicades als referents de la pintura catalana (Picasso, Miró, Brossa i ara Tàpies). La conversa va tenir lloc a la Fundació Tàpies, amb el president, el filòsof Xavier Antich, i el director, Carles Guerra. I per part d’Enciclopèdia Catalana Joan Ricart va explicar les condicions més tècniques. Ens hi vam estar tres quarts d’hora que ara us resumim. La conversa, rica, i la complementarietat entre Xavier Antich i Carles Guerra va ser de gran interès, pel coneixement que ens ofereixen de Tàpies i la manera com les circumstàncies polítiques van amarar les seves obres, d’una manera tant explícita com implícita, i per la manera com avui en podem fer una lectura nova i contemporània.
El volum Tàpies. Biografia d’un compromís ha estat una obra de col·laboració i s’ha produït en un moment en què han confluït interessos diferents. Explica el president de la Fundació Tàpies, Xavier Antich: ‘Hi havia el treball de recerca fet el 2018 per Carles Guerra al voltant de l’exposició Antoni Tàpies. Biografia política; hi havia la voluntat de fer una cosa important; hi havia la consciència que era el moment de repensar Tàpies; hi havia l’oportunitat de fer una cosa nova.’
Carles Guerra, el director de la fundació, explica: ‘És un llibre que s’ha beneficiat d’una sèrie de circumstàncies molt positives i intenses. Allò que fa Tàpies. Biografia d’un compromís és rendibilitzar la recerca per a l’exposició del 2018’Tàpies. Biografia política’, el nou enfocament, i alhora estén el marc cronològic a tota la trajectòria de l’artista. El resultat és aquest llibre.’
Continua Carles Guerra: ‘Aquesta recerca arriba en un moment molt particular: Antoni Tàpies es va morir el 2012 i just ara podem començar a dir que el corpus d’aquesta obra és relativament tancat, tot i que això és un miratge, perquè sempre apareixen nous documents que ens obren noves vies de treball. Precisament la via política és la que ha demostrat ser més fèrtil, no solament perquè necessitem reivindicar-la obertament, perquè és un autor modern i polític, sinó també perquè transforma la concepció de què és fer política des de l’art, sense excloure les altres formes de fer política. I el llibre ha fet això, ha canalitzat noves temptatives, noves perspectives d’una manera molt contundent, aplegant de molts articles, integrant-hi gent jove. Ja no escriuen Raillard, Gimferrer o Cirlot, que és un coneixement acumulat en l’obra, ara comencem a parlar de Tàpies des del present.’
Xavier Antich: ‘Tàpies s’aborda després d’uns anys en què no hi ha hagut monografies sobre Tàpies. Aquests últims vint anys les aportacions d’una certa consistència a l’obra de Tàpies han estat gràcies als pròlegs de les obres completes. La historiografia de Tàpies, la de Cirlot, Gimferrer, Cirici Pellicer, etc., anava seguint en directe l’obra de Tàpies. Era crítica d’art amb pretensions d’historiografia, perquè se’n parlava en el moment en què es desplegava. Avui que l’obra ja no es mou, podem fer pròpiament historiografia, analitzant la manera com Tàpies va ser llegit els anys cinquanta, seixanta, setanta… i podem veure’n les deficiències, les parcialitats de les mirades i com aquesta distància ens permet de tornar-lo a abordar d’una altra manera.’
—El fet que ara s’abordi el Tàpies més polític és de gran utilitat, precisament per les circumstàncies polítiques actuals de Catalunya, en dos nivells: amb relació a la situació política de mancança de llibertats bàsiques, presos polítics, degradació democràtica d’ara soferta per Tàpies sota la dictadura franquista. I també amb relació a la situació esmorteïda de la cultura, les poques veus crítiques que s’hi alcen, la poca centralitat que té a la vida social i pública i els pocs altaveus que li donen.
—Carles Guerra [C. G.]: ‘No hem fet aquest projecte abstraient-nos del present, al contrari, l’hem fet per donar eines al nostre present. I en aquest sentit veiem que Tàpies no és acabat, perquè cada moment present de tensió reactiva les seves obres. Això ens fa pensar: cal ser icònic per a ser polític o no cal? Quan dic icònic vull dir que l’obra contingui o transporti un missatge polític explícit. Hi ha obra, com la de la coberta del llibre, que ens mostra que no cal ser icònic, perquè aquest llençol blanc sobre fons blanc és emblema d’una actitud política o s’obre a una mirada política. Són preguntes que ens hem fet ara i ens porten a entendre que la política no té una sola via i menys en el camp de l’art.
Hi ha la política hegemònica, i dins d’aquesta hi ha les polítiques socials. Ara, en el camp de l’art, l’artista es pregunta com pot fer que l’obra contribueixi a fer política, a fer resistència. Tàpies reeixirà com un pintor que anirà a França i tothom sabrà que qualsevol obra seva té una base política. Encara és més, el 1977 Montserrat Roig entrevista Tàpies i amb aquell to insolent de periodista jove li pregunta: ‘Vosaltres, a la postguerra, com podíeu fer política?’ I Tàpies li respon: ‘Nosaltres, quan vèiem una ratlla, ja sabíem que allò representava la catalanitat.’ Vull dir que hi ha una manera d’entendre la política que ara ens és molt difícil d’entendre i recuperar. És la idea d’un traç entorn del qual els espectadors experimentaran una solidaritat. I aquest traç no necessita ser explícit. I és això que em porta a Mallarmé i a la parla muda, i a dir que no solament l’artista té una biografia, sinó que cada obra també té una biografia pròpia. Alhora, l’obra mateixa guarda missatges que l’artista no hauria pogut preveure, i aquesta capacitat de connectar amb l’obra, de fer vincles, apodera els espectadors. Jo crec que això que hem fet és fer més complexa la política de Tàpies.
—Xavier Antich [X. A.]: Tàpies es troba perfectament identificat en una sèrie de moviments, l’informalisme i l’art pobre, i això permet que s’entengui de seguida amb relació a què passa a Europa i als Estats Units. Però el perill d’aquestes lectures, vist amb el pas del temps, és que el fossilitzen. És identificat amb uns altres artistes la dimensió política dels quals o és dubtosa o directament és inexistent. Això fa que obres com ara Pintura amb manilles del 1970 no hagi tingut rellevància a l’hora d’explicar Tàpies i hagi quedat com a anècdota explícita, en el context d’allò que constitueix el gran gruix de la lectura hegemònica que s’ha fet de la seva obra (els murs, els grafits, les esquerdes, la materialitat, l’informalisme, etc.), on molt difícilment s’hi dóna la dimensió política si no és considerant la dimensió política fora de l’obra, considerant-la com una cosa diferent, que forma part de la ideologia del personatge, però que a l’obra no hi és.
Allò que es mostra a l’exposició ‘Antoni Tàpies. Biografia política’ i ara també en el volum Tàpies. Biografia d’un compromís és que obres inequívocament polítiques com Pintura amb manilles no són excepcions anecdòtiques respecte de la resta. Aquesta obra és del 1970, any del Procés de Burgos, de la tancada de Montserrat, quan hi ha milers d’obrers acomiadats per les vagues, quan hi ha centenars de persones detingudes… És una obra produïda en aquest context i nascuda d’un artista que ja en aquell moment tenia un contacte setmanal amb militants clandestins del PSUC. De manera que tot plegat agafa una certa consistència.
I enllaçant amb la pregunta que ens feies: l’exposició ‘Antoni Tàpies. Biografia política’ s’obria amb el tríptic de la Documenta de Kassel, i just després la primera obra que veia l’espectador (i era molt emocionant) era aquesta Pintura amb manilles. Per nosaltres avui les reixes i les manilles tornen a ser elements que també són en l’origen de la preocupació de Tàpies a l’hora de denunciar empresonaments en massa en un context de dictadura, que se suposa que ara no ho és. L’actualitat és aquesta superposició de temporalitats diverses. Aquesta obra és del 1970, però en tant que llegida avui, també és una obra del 2019, perquè és el temps dels espectadors. I l’entrecreuament de les dues experiències amb els dos contextos polítics diferents enriqueix en sentit i li dóna una vigència que, potser, el 2015 no tenia, tot i que ja sabem que la condició de pres polític no és una invenció del 2017.’
—I amb relació a la segona pregunta, de l’esmorteïment dels artistes?
—X.A.: ‘No comparteixo aquest diagnòstic, però amb relació a Tàpies, hem de recordar que en el seu temps no tots els artistes mantenien una posició inequívocament militant en la resistència antifranquista. Quant a Miró, Tàpies, Brossa, són artistes que ja tenen una posició militant durant la guerra civil. Amb tot, no és una qüestió de quantitat sinó d’actitud. El cas de Tàpies és significatiu perquè és aquell tipus de militància molt vinculada als cercles del catalanisme progressista, a l’òrbita del PSUC, comunista de formació marxista, a la Catalunya clandestina, i la seva relació és continuada de manera intensa. El Congrés sobre Semprún, que vam fer a la Universitat de Girona, va dur el retrobament de Tàpies i Semprún amb Pere Portabella i Francesc Vicens al davant.’
—C. G.: ‘Hi ha obres en Tàpies que eren polítiques però que eren preparades per no ser vistes com a polítiques, per poder sobreviure a la dictadura. Ho són les tres de la Documenta de Kassel.’
—X. A.: ‘I, per contra, també tenim una obra com L’esperit català del 1971, que es troba al Museu de la Universitat de Navarra, i on hi ha tots els conceptes sobre llibertat, Catalunya, l’Estatut… I dins aquests conceptes hi va escriure ‘dret al tiranicidi’ (dret de matar el tirà). És una frase posada al costat de la d’Eiximenis: ‘Ni reis ni ducs ni comtes ni nobles ni grans senyors.’ I la va fer el 1971. I si sabem, com s’explica al volum d’estudi, que Tàpies tenia a la seva biblioteca personal la primera edició del 1599 de De rege et regis institutione, primer tractat clàssic que legitima gairebé teològicament el dret de matar el tirà… home, no parlem de banalitats. L’esperit català no és un grafit de carrer, encara que en tingui la forma.’
—C. G.: ‘Deixa’m dir que aquesta obra, L’esperit català, la vaig descobrir i vaig considerar rellevant, perquè preparàvem una exposició sobre les pràctiques culturals al voltant de la història d’ETA. Aquesta història la va articular el fotògraf Xavier Ribas. Ell, que feia una investigació sobre el nitrat, va trucar perquè li expliquéssim alguna cosa sobre aquest quadre: del 1971, es va vendre el 1973 a la galeria Maeght de París i el va comprar la família Huarte, que és qui el va dipositar al museu de Pamplona. A la família Huarte ETA li va segrestar el fill gran, Félix, l’any 1972. Juan Mari Bandrés va ser qui va anar a pagar el rescat de 50 milions de pessetes. Se suposa que són els milions que ETA va utilitzar per matar Carrero Blanco. És a dir, que el quadre de Tàpies queda atrapat per la història. La biografia d’aquesta obra acaba donant aquesta potència política.’
—X. A.: ‘Doncs encara deixa’m afegir que l’any 1971, que és quan Tàpies fa aquesta obra, també escriu un article que es diu ‘L’art d’avantguarda i l’esperit català’, on diu sobre el catalanisme que és ‘la condició indispensable de l’art d’avantguarda a Catalunya’, com si fos inimaginable una actitud artística d’avantguarda separada del catalanisme. Perquè per ell, que participava del principi de Nicolau d’Olwer, l’essència del catalanisme és l’ambició de llibertat. Per tant, l’avantguarda, tal com ell l’entén, que és indissociable d’una acció radical d’exercici de llibertat, és indissociable també d’una reclamació política de llibertat. I en aquest article diu coses tan esfereïdores com ara que ‘l’esperit català és el que permet mantenir sempre viu l’embat essencial en pro de l’humanisme, la democràcia i la llibertat’. Això el 1971. Hem banalitzat tant la iconografia de la senyera que potser no som del tot conscients de tot allò que hi ha en joc en una obra com aquesta del 1971.’
