L’esperança també es diu Marta Rovira

‘Hi ha tota una generació política cremada.’ ‘Hem de buscar-los substituts.’ ‘Tots els qui s’han abaixat els pantalons davant Llarena ara no poden liderar.’ Molts hem sentit frases com aquestes aquests darrers temps. I de totes les abaixades de pantalons davant el jutge potser la que vaig notar que, en el meu entorn, feia més mal, era més criticada i suscitava més ira era la de Marta Rovira (ERC). Quan va dir que l’1-O ella havia demanat d’aturar el referèndum i que va ser Puigdemont qui va tirar al dret va enfurismar molta gent. Però molta. La cantarella va intensificar-se: Marta Rovira s’ha cremat. Hem de buscar-li substitut. Ara no pot liderar. M’ho deien fins i tot membres d’ERC. Jo al·lucinava.

Al·lucinava perquè cada cop que em feien aquestes reflexions, si voleu carregades de raó, si voleu plenes de raó, una pregunta em saltava dins el cap: on en són els substituts? Als instituts de secundària? Estudiant una carrera? Vivint a casa els pares? Gaudint del primer sou? Molts d’aquests polítics suposadament acabats, en teoria cremats, tenen… quaranta anys. Per exemple, Marta Rovira (1977). Tota una vida política al davant, i ara els hem de fer caure? Esculpits durant anys, i ara no els volem? Tot un futur treballat, i ara adéu-siau? El país sencer s’havia fet de la CUP. Renovació!

A mi, de tant en tant em ve al cap la idea de Jordi Pujol, que sovint repetia: ‘Ets català i ets bo fent una feina? Doncs no badis.’ No som tants que ens puguem permetre d’anar perdent talent. Això no és els Estats Units, on si no ets un director d’orquestra brillant, ho serà un altre. Aquí, si el director d’orquestra brillant plega, el país es pot quedar sense. No som tants que ens puguem permetre d’anar perdent talent. I qui diu director d’orquestra, diu cantant de rap o polític. No sé si el país pot prescindir de Marta Rovira, Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Josep Rull, Jordi Turull. No ho nego. Simplement, ho poso en dubte i em demano: On en són els substituts? A l’institut? Fent una carrera?

En el cas concret de Marta Rovira suposo que encara no ha arribat el moment que ella expliqui la feina que va fer discretament, i amb resultats reeixits, al voltant de l’1-O i del 27-O. D’una altra banda, diguem-ho tot, la típica feina que, si la sabessis, l’abaixada de pantalons de Marta Rovira resultaria encara més incomprensible. Una independentista tan directa, tant de cara el gra, tant de pedra picada… En fi, jo a través de Marta Rovira també veia la injustícia que humilment crec que sofreix mediàticament ERC: passen per covards i moderats quan, de fet, han estat uns gegants de la valentia i de tirar al dret. I això també s’explica, i no és un retret, amb Convergència i el seu art del domini de l’escena mediàtica. Però no tan sols això. ERC, per què hem de mentir?, no passa el millor moment, i és per motius propis.

Però això potser es va acabar divendres.

Va ser divendres que Marta Rovira, de quaranta-un any, i tota una vida al davant, va pronunciar aquestes paraules esperançadores de Suïssa estant: ‘Jo, a Catalunya, feia molts mesos que em sentia absolutament coaccionada, amenaçada, i m’anava autocensurant. M’anava trobant cada vegada més cohibida. Per tant, espero haver arribat aquí en part per recuperar la meva llibertat d’expressió.’ Chapeau. Que surti ara i expliqui en llibertat les mentides que ets capaç de dir davant d’un jutge. Les mentides que et fa dir la por. Com la seva, i l’1-O. I a través seu, si tenim sort, veurem tots plegats com una generació de polítics rectifica les paraules que van dir davant Llarena.

Però la presència de Marta Rovira a l’exili també serà un ajut d’una altra mena. Des de divendres ERC podrà actuar com allò que és: un partit gran. Tan gran (o més!) que Junts per Catalunya i PDeCAT plegats. I amb molta més estructura. Finalment, Esquerra podrà fer com el món convergent: que ERC vol tirar al dret, i posar la directa? Marta Rovira. Que ERC necessita missatges de moderació? Oriol Junqueras. És això que fa el món convergent, com a bon partit gran: jugar amb dues brides. Tirar al dret i endavant? Puigdemont. Moderació? Artur Mas i Neus Munté.

Els partits grans poden fer discursos contradictoris. Per això tenen dues brides. Fins divendres a Catalunya només teníem un partit que actuava com si fos gran, i encara separat en mil bocins convergents. Des de divendres potser en tenim dos. I l’un, ERC, finalment podrà donar sortida a l’opció de tirar al dret, i endavant les atxes, i res de govern efectiu si Llarena el controla, que si fins ara semblava que només era el discurs de Puigdemont, ves que no sigui també ara el de Marta Rovira. I ves que no sigui, també, el de tants i tants i tants i tants republicans.