L’esperança, contra tots els violents del món

  • No ens esperàvem aquest maltractament diari, però encara estàvem menys preparats per a pair l'augment veloç de l'autoritarisme al món

Vicent Partal
25.02.2022 - 08:04
Actualització: 25.02.2022 - 09:04
VilaWeb

La invasió d’Ucraïna per Rússia és més que probable que, en el futur, la vegem com aquell acte que va tancar un període de la història. A final del segle passat la caiguda del Mur de Berlín, la desintegració de la Unió Soviètica i els èxits dels moviments alliberadors i democràtics en diversos continents, molt especialment la fi de l’apartheid a Sud-àfrica, ens van fer imaginar que el món podia caminar cap a un període on l’autoritarisme fos arraconat per una forma més o menys estable de democràcia i de pau entre les nacions.


Però la il·lusió que aquells anys van generar s’han anat apagant. D’una banda, perquè occident, que ens volia fer creure que eixia victoriós de la guerra freda, ha fallat una vegada i una altra i ha acabat mostrant la seua pitjor cara. Va desencadenar la guerra criminal a l’Irac, que ha estat un fracàs complet però que ha destruït, i em fa l’efecte que per molts anys, una de les zones més sensibles i difícils del planeta. L’imperialisme americà, aquell complex militar-industrial que tant criticava el president Johnson, va entrar com un bou en uns encants al Llevant. El desestabilitzà completament i portà als seus habitants una quantitat impensable de dolor i d’angoixa. I Occident, després, també va fallar a casa. La crisi del 2008 i la que ha originat la pandèmia del coronavirus han dut el sistema al límit i han fet obrir els ulls a molta gent: això no és el que s’esperava.

No ens esperàvem aquest maltractament diari de què som víctimes, però encara estàvem menys preparats per a pair l’augment veloç de l’autoritarisme al món, no en un continent o en una zona, sinó pertot arreu. La llista, avui mateix, fa feredat. De Narendra Modi a l’Índia a Viktor Orbán a Hongria. De Recep Tayyip Erdoğan a Turquia als militars de Birmània. De Rodrigo Duterte a les Filipines a Jair Bolsonaro al Brasil. I tants i tants malvats més. A l’Àfrica han tornat els colps d’estat, els darrers mesos amb una assiduïtat que no es veia feia dècades. Taiwan conté la respiració mentre Hong Kong assisteix atònit al seu assassinat. I els dictadors han decidit que ja no cal dissimular amb eleccions i han tornat a nomenar-se eterns, per sempre, com va fer el primer Xi Jinping. I no sols això: la Unió Europea ha admès que conté estats que no són democràtics i ha tolerat com si no fos cosa seua la violenta reacció espanyola contra el moviment democràtic català.

Putin, com és obvi i notori, representa un punt i a part en aquest panorama. El món li ha permès massa anys massa coses per por de fer enfadar un gran poder nuclear. I ell ha oblidat que hi ha límits. Primer va ser la guerra brutal de Txetxènia i l’atac contra Geòrgia. Occident li va aplicar sancions i no va passar res més. Després va ocupar Crimea. I el món li va aplicar sancions i no va passar res més. Ara ha atacat Ucraïna i els ucraïnesos s’han trobat sols i al carrer, amb les seues soles armes, abandonats per les potències occidentals –com nosaltres mateixos ho vam estar el 1936. Ara hi haurà sancions importants, sí. Però Putin les resistirà, tret que els ucraïnesos traguen la força de no sé on i puguen frenar-lo als seus rius, a les seues carreteres, a les seues ciutats, als seus carrers. O que Rússia es desperte d’un son que sembla molt més que profund.

El món s’ha tornat certament un lloc inhòspit, on els avis moren sols als hospitals o no poden treure els seus diners perquè no entenen els caixers, on quatre grans empreses globals han estès els tentacles pertot arreu i han esborrat les botigues dels carrers, on els joves han de cercar feina a l’altra punta del món, on les dones poden ser assassinades, on les llengües poden ser assassinades, on cada mòbil ha esdevingut un espia, on les fronteres han esdevingut immenses tombes solament cobertes per l’aigua de la mar.

I contra tot això, sí, estem sols. Val més saber-ho i assumir-ho. Si no oblidem, però, que, asseguts darrere tota mena de pantalles, enutjats, emprenyats, colèrics, indignats, cansats, barallats però conjurats en la nostra estricta soledat a no abaixar mai els braços ni a acotar mai el cap davant res ni ningú, nosaltres som l’esperança.

 

PS: Avui també hi ha pissarreta: Primer dia de la guerra entre Rússia i Ucraïna: on s’aturarà Putin?

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor