05.12.2017 - 22:00
‘L’esperança és obrir-se al que ni es coneix ni es pot conèixer, una alternativa a la certesa tant dels optimistes com dels pessimistes (…) És la creença que importa el que fem encara que no puguem saber per endavant en quin sentit i quan importarà, a qui i què pot impactar’, diu la historiadora i activista Rebecca Solnit en el seu llibre Esperança dins la foscor.
Parlar d’esperança és més reconfortant que mai quan els temps són confusos. I si comencem a practicar-la veurem com el primer remei que haurem de prendre és paciència. Mai no havien cabut tants dubtes per metre quadrat. Què passarà amb tots nosaltres? La nostra vida política –que és tota– palpa el desconcert diàriament. És una incertesa que ni tan sols els representants –suposadament més informats i competents que nosaltres– ens poden ajudar a temperar. Cada dia veiem com els polítics refan els seus discursos per adaptar-se a la situació i la gent, amb l’esperança de què parlàvem, es continuen organitzant actes de resistència tan grans com un concert a l’Estadi Lluís Companys o tan petits com un llacet de pocs centrímetres al doblec de la camisa.
Hauran de passar uns quants anys per poder veure amb claredat la importància de tot això que vivim ara. Dels mesos que van precedir i seguir l’1 d’octubre. Però també de la resistència total, que és la que es viu aquests dies en què els carrers semblen més trists i més cansats.
Una bona manera de resistir és pensar que encara que no ho sapiguem, allò que fem porta a algun lloc. Jo sempre m’ho aplico davant els dubtes de la meva vida i em commou pensar-ho també de manera col·lectiva. Les lluites les comencen uns i les continuen uns altres. Potser mesos després a milers de quilòmetres, o potser al cap de dos segles a la cantonada del costat. No semblen les mateixes, però en el fons ho són. No sabien aquells que van començar a posar-se samarretes blaves per evitar que s’emportessin l’aigua del riu Ebre l’any 2000 que el dia 29 de novembre de 2017 en una tertúlia televisiva, la candidata de la CUP, Mireia Boya, nomenaria la lluita de les Terres de l’Ebre per exemplificar com un moviment popular pot canviar la llei o derrocar un govern. Tampoc sabíem que dir no a la Guerra d’Iraq el 2004, quan erem estudiants universitàries, era també, en bona part, el nostre no actual a un estat espanyol que demostrava les seves aspiracions imperalistes.
Si alguna ànima amb paciència resseguís tots els fils de la història –els lligats i els escabellats– fent una amplíssima vista d’ocell, veuria com cada acció ha generat una cadena de canvis i intercanvis, que, en la majoria dels casos, han portat a una transformació real. Les lluites que vam descobrir d’adolescents no tenen res a veure amb les que vivim de joves o viurem de vells. Però en el fons totes són la mateixa. Les manifestacions de l’Onze de Setembre i de l’11-M ens van començar a ensenyar a organitzar-nos; guanyar alguna batalla als bancs en els desnonaments ens va mostrar que la desobediència podia aconseguir revertir les lleis. I així moltes més.
En plena acció, els qui en són protagonistes no saben quina cara i quins colors tindrà la gent que els rellevi o, fins i tot, si aquell crit o aquella resistència anirà a alguna banda. Com algú que està a la presó injustament i espera el dia de sortir en llibertat, com aquell que viu al dia amb una malaltia que l’assetja o com l’altre, que perd l’amor de la seva vida i no sap si el tornarà a trobar. No crec que hi hagi resistència més gran que caminar sense saber quan arribaràs al lloc o tan sols si hi arribaràs.
Aquests dies de campanya electoral em molesta la desesperança de les veus que no són capaces d’observar tot allò aconseguit. Que se centren amb l”atzucac’ més que en els quilòmetres que portem a l’esquena.
Ser conscient de tot el que s’ha aconseguit és la millor manera d’intuir quina és la magnitud del que es pot arribar a aconseguir. De vegades, ens sentim cansats de resistir. Fins i tot així, si algú decidís d’aturar el pas, l’esperança és saber que gràcies al seu camí recorregut el següent que se sumi a la lluita no començarà de zero.
