L’espectacle terrorista

Me n’havia anat a dormir perplexa i m’he llevat amb el president Hollande a la televisió. Du els cabells més i més foscos, ben pentinats gràcies al seu perruquer de sou mensual de 10.000 euros. Es declara afligit i ferm davant la matança de Niça. Perpetrada la nit del mateix dia que el mandatari havia justificat per la tele el sou del pentinador, un dia d’altra banda gens negligible al país, el 14 de juliol de la presa de la Bastilla. Com a cloenda de foc gens artificial del festival de focs d’artifici de la festassa nacional, amb tanta gent al carrer i doncs amb un cordó policíac d’envergadura. Impassible. No se li mou ni un pèl.

Diu el mandatari que no per la nova matança canviarà la política exterior a Síria i l’Irac, i ara. No diu ni piu de revisar la política interior francesa d’integració, ca. Conclou que l’estat d’emergència decretat després dels atemptats coordinats a París i de la matança de la sala Bataclan al novembre, que s’havia d’acabar aquest 26 de juliol, continuarà tres mesos més. No diu ni fava sobre què ha impedit fins ara aquest estat d’emergència. No cal que ho faci: no ha impedit res, les matances prossegueixen.

Les matances prossegueixen amb ostentació sensacional. El gairebé centenar de persones assassinades –i tantes altres de ferides greus i fins de no gaire greus però tanmateix ferides pel trauma, com la població sencera de la ciutat, unes 350.000 persones– ho van ser al passeig dels Anglesos, que és com dir el passeig marítim barceloní. Deixen en la consciència col·lectiva una marca de foc que, com de costum, durarà poca estona. Les seves vides han acabat sent figurants d’un espectacle terrorista descomunal. Figurants que segueixen la traça de les vides perdudes a la sala Bataclan al novembre. Llavors l’ostentació terrorista, el pas endavant en la coreografia i el muntatge de l’espectacle va ser l’atac coordinat en diversos punts de París i el metrallament reiterat a la Bataclan per part d’un escamot, d’un grup de massacradors. Ara, a Niça, ha estat un de sol que s’ha passat per l’entrecuix un cordó de seguretat espaterrant al llarg de més de dos quilòmetres a 90 kms per hora, en ziga-zaga i disparant a tort i a dret.

Ara no és un francès, sinó un tunisià. Amb permís de residència francesa, no pas poca cosa. Llegeixo ací declaracions oficials recents del cap del contraespionatge francès, Patrick Calvar, que uns dies abans de la matança de Niça havia avançat dades i anàlisis que s’acaben de confirmar: ‘Són de témer enfrontaments físics violents entre francesos musulmans i francesos d’extrema dreta violenta, així com la “importació” de les tàctiques del cotxe bomba terrorista islàmic de tradició sagnant a Bagdad.’ Calcula que entre 400 i 500 francesos de confessió musulmana poden estar ‘temptats’ per aquesta varietat terrorista. El contraespionatge francès ha optat per filtrar aquestes anàlisis fa ben poc, no fos cas que el govern els donés sempre la culpa de tot.

Escolto el socialista Hollande i no hi veig en veritat gaire diferències amb la intervenció recent del laborista Tony Blair davant l’informe Chilcot. Tot ho han fet, i ho fan, de bona fe. Poden equivocar-se, però fins i tot quan menteixen i causen així la persistència del terror –l’un– i la matança dels propis soldats i l’enduriment de l’estat geopolític global –l’altre–, ho fan de bona fe. No hi fa res que no siguin figurants de l’espectacle precisament.

François Heisbourg, president de l’International Institute for Strategic Studies de Londres i de la Fondation pour la Recherche Stratégique de París, analista expert de reputació internacional, comentava així per Twitter, després de la matança de Niça, la política antiterrorista del president Hollande: ‘L’estat d’emergència és ineficaç: perllonguem-lo. El desplegament militar de l’exèrcit ha confirmat els seus límits: doncs el reforcem. Hem de revisar el contraterrorisme!’

À suivre, que diuen en francès. Continuarà.