L’espectacle de l’espanyolització del Parlament Europeu

“M’adreço a vosaltres, diputats socialistes, que sou companys amb qui hem defensat l’estat de dret a Hongria i Polònia junts. Què passa, que ara és diferent? Què ha canviat? Tan diferents som ara per a defensar allò que pensàvem que era correcte fa dotze setmanes? Feu-ho, alceu la veu.” Adrián Vázquez, eurodiputat de Ciutadans, s’adreçava així, amb un to de perplexitat i de súplica, als diputats socialistes espanyols al Parlament Europeu en el debat sobre la llei d’amnistia que va forçar el PP. Era l’exemple de la fractura espanyola a Estrasburg en relació amb l’independentisme. El mur insalvable que van bastir PSOE, PP, Ciutadans i Vox quan el 2019 va començar la legislatura amb eurodiputats catalans a l’exili i a la presó no reconeguts inicialment, per frenar qualsevol mena d’acció, d’iniciativa o de paraula de l’independentisme dins la cambra europea, avui s’ha esberlat. Eurodiputats tan bel·ligerants amb l’independentisme com Iratxe García (“No ho pots fer això, a Espanya! T’adones de què ets a punt de fer?“) i Juan Fernando López Aguilar defensaven amb dents i ungles, amb abrandament fins i tot, l’amnistia i el pacte amb els qui fins fa quatre dies (dotze setmanes, deia Vázquez) eren els enemics principals de l’Espanya que defensen.

“Fins fa poques setmanes, la diputada Iratxe García anomenava Carles Puigdemont ‘pròfug de la justícia’”, rondinava Vázquez, que com a president de la Comissió d’Afers Institucionals va trobar en la presidenta del grup socialista una gran aliada per a assegurar els vots necessaris el març del 2021 perquè s’aprovés el suplicatori que retirava la immunitat al president a l’exili.

Ara les circumstàncies han canviat. La batalla judicial contra les pretensions del Tribunal Suprem espanyol ha permès que un dia com avui sigui possible, que hi hagi hagut al ple del Parlament Europeu un debat sobre l’amnistia de qui havia de ser extradit i portat a Espanya perquè passés comptes davant els tribunals, en paraules de Pedro Sánchez fa menys d’un any. Un debat que ha estat agre, i que en alguns moments feia pensar més en les sessions esvalotades del congrés espanyol que no en els debats més o menys endreçats i freds de Brussel·les o Estrasburg.

Ha estat un debat molt espanyol i poc europeu; hi han intervingut una trentena d’eurodiputats, la majoria de la circumscripció espanyola, que s’han dividit en dos grans blocs: per una banda, els qui defensaven l’acord que Pedro Sánchez va signar amb els independentistes i que inclou una llei d’amnistia necessària per a resoldre el conflicte, i aquí hi ha els socialistes i socialdemòcrates i partits de l’esquerra; i, per una altra banda, el PP i els partits de la dreta i l’extrema dreta, tant espanyols com dels altres estats: francesos, polonesos o croats. I en un segon pla, el paper ambigu dels liberals de Renew, en què solament els eurodiputats de Ciutadans han alçat la veu contra l’amnistia; en canvi, l’eurodiputada del PNB Izaskun Bilbao ha defensat la posició exactament contrària.

Ha semblat que, a propòsit de l’agre debat sobre l’amnistia i sobre el conflicte polític a Catalunya, es prefigurava una voluntat del PP europeu de trenar una aliança amb partits d’extrema dreta (o de dreta extrema), potser amb vista a les eleccions del juny del 2024, tal com ha suggerit l’eurodiputat socialista Javi López. Perquè el to i el missatge de tots en relació amb l’estat de dret a l’estat espanyol eren coincidents, tant pel fons com per la forma, molt agressiva. I el primer de tots ha estat ni més ni menys que l’alemany Manfred Weber, president del PP europeu, la persona que va forçar precisament aquest debat i que ha assumit fil per randa l’argumentari del PP espanyol sobre la qüestió.

“Els socialistes, els Verds i l’esquerra han perdut la credibilitat per a defensar l’estat de dret perquè no volien ni debatre avui sobre aquesta llei”, deia Weber. “Els qui són pagats per Putin tenen a les mans el govern d’Espanya i això viola l’estat de dret”, deixava anar, i afegia: “S’ha de posar fi al separatisme, i l’alternativa és Feijóo, que va intentar de negociar un govern d’unitat, però Sánchez va donar prioritat a l’egoisme personal, i ara és en mans dels separatistes i hi ha risc que es faci un nou referèndum.” Per acabar reblant: “Sánchez serà recordat com aquell que va violar l’estat de dret.”

Poca estona després intervenia Toni Comín per recordar-li què van dir uns jutges alemanys sobre els fets que ell condemna, en contraposició a allò que en deien jutges espanyols: “Sap què van dir els jutges de Slesvig-Holstein sobre aquests fets? Que no era rebel·lió, ni sedició ni desordres públics, sinó exercici de drets fonamentals. L’atac a l’estat de dret va ser l’abús dels jutges del dret.”

I Diana Riba els deia: “Hi haurà llei d’amnistia perquè hi ha una majoria parlamentària, i això us frustra”, i recordava al PP les imatges de les manifestacions en què es veien símbols feixistes i nazis.

En el bàndol contrari a l’amnistia, desacomplexament per l’ús de terminologia filofeixista, com l’emprat per l’eurodiputat de Vox Jorge Buxadé: “Stalin estaria orgullós de Sánchez, nosaltres el menyspreem. Ferraz ja és un símbol de la resistència pacífica. Espanya s’ha despertat, la joventut és al carrer com en els seus millors temps. Mobilització permanent i novembre nacional.” I d’aquells escons en sortia gestualitat exagerada i irritada, com quan ha parlat Hermann Tertsch, que assenyalava Puigdemont i Comín quan parlava de l’amnistia als “criminals colpistes fugits”, i ells somreien i miraven enrere demanant-se de qui parlava.

Puigdemont no hi ha intervingut, però ha estat ben present durant el debat. Mirava de lluny, del fons d’un l’hemicicle molt buit, l’espectacle d’unes desenes de diputats que han convertit una institució europea en una sala B del congrés espanyol, amb la brega habitual. I potser no és pas un fet anecdòtic, sinó simptomàtic d’una deriva que s’endevina en la política europea, que fa que fins i tot la Comissió Europea es presti a examinar amb lupa una proposició de llei, un text que ni tan sols s’ha tramitat a les corts espanyoles, per la pressió i la concessió a l’estratègia del PP espanyol i dels seus aliats de més a la dreta, tant a l’estat espanyol com a Europa. El PP es deixa fer l’abraçada ultra; ho exemplifica la declaració de l’eurodiputada Enikő Győri, de la formació d’extrema dreta populista hongaresa Fidesz–KDNP, adreçada a l’eurodiputada del PP Dolors Montserrat: “Estimada Dolors, la solució no arribarà d’Europa; Brussel·les només es preocupa si qui governa és la dreta. Manteniu-vos units, manteniu la unitat d’Espanya.”