04.06.2018 - 22:00
|
Actualització: 05.06.2018 - 10:16
Davant de la moció de censura al govern d’Espanya, l’independentisme va tornar a picabarallar-se entre els del ‘A Madrid, no hi hem d’anar a fer re!’ i els del ‘A Madrid, hi hem d’anar a influir/ a dividir/ a etcètera!’. La qüestió és que no hi hagi cap pas que facin els nostres que no desperti, de manera automàtica, un corrent d’opinió aferrissadament a favor i un d’aferrissadament en contra per embrancar-se en la corresponent aferrissada discussió. Sense anar més lluny: en aquestes primeres ratlles, ja m’arriben les vibracions de dos grups de lectors contraris: per una banda, aquells que ja m’haurien objectat això de ‘els nostres’ –’parla per tu!, ‘els teus, deus voler dir!’, ‘els meus no serà pas!’– i per l’altra, aquells que han passat per alt la cursiva perquè ‘els nostres’, en la salut i en la malaltia, a l’exili o a la presó, al Congreso o al parlament, mentre sumin vots i escons, encara els compta com a seus.
Tenim, doncs, com a mínim i per simplificar, dos sectors disposats a contraposar parers amb l’objectiu de mai, mai no canviar d’opinió. Perquè canviar d’opinió significaria donar la raó a l’altre i ui, abans subjugats eternament a Espanya i amb un Millo-androide de majordom. Podríem dir, i més des que les xarxes socials són camp de batalla, que els ‘indepes’ hem fet de la disputa entre naltros un estil de vida. Discutim amb la porta oberta de bat a bat, enfilats al gran escenari de les xarxes, on hom pot dir traïdor i botifler al representant polític que li sembli sense les velles barreres analògiques, per a major gaudi de l’adversari. I després critiquem les crispetes dels equidistants, però segons quins espectacles els oferim naltros, no els ho podem recriminar.
Sobre aquest fet, voldria rescatar una reflexió de qui seria la presidenta (o la primera ministra, o la màster de l’univers) a la meua república ideal. En una entrevista a la ràdio, arran d’una pregunta d’aquelles que fan els periodistes per aprofundir en la mala maror dels partits, Clara Ponsatí va respondre: ‘Els catalans som fantàstics perquè sempre fem totes les autocrítiques en públic, mentre que els del bloc del 155 són impecables a l’hora de mantenir els fronts, diguem-ne, “exteriors” molt ben units; les baralles, les discussions sempre les tenen en privat, per tant jo ara no em posaré aquí a fer crítiques i matisos que efectivament crec que s’han de fer, però m’estimo més fer-los de forma que siguin útils i efectius.’ Una reflexió que m’imagino que també deu excitar partidaris i detractors de fer la bugada a casa: ‘transparència, que som en democràcia!’, exigiran els uns; ‘discreció, que som en guerra!’, s’hi oposaran els altres, i així anar fent.
‘Crítiques i matisos útils i efectius’, deia Ponsatí. És allò de la crítica constructiva, que, moltes vegades, el primer pas perquè sigui constructiva és que la formulem a qui toca, allà on toca, i en el moment oportú. En tot cas, 1) entenent que és impossible revertir la tendència natural dels ‘indepes’ a la confrontació pública, i 2) considerant la quantitat d’energia que estalviem a l’unionisme regalant-los una finestra oberta a les nostres divisions, no veig per què els catalans no havien d’haver intervingut en una moció de censura a Madrid (que potser no hi ha l’SNP, a Londres?; que potser ens ho hauríem de mirar plegats de braços, a Espanya o on fos del món, si podíem votar contra la llei mordassa, o contra la tortura animal, o a favor de la despenalització de l’eutanàsia?), no veig per què, dèiem, no havíem d’haver influït perquè l’adversari ens oferís l’espectacle de les seues confrontacions. Què hi perdem, de recombinar les posicions de poder al si del front del 155? Què hi perdem, de sacsejar el braç polític de l’estat per generar-li una inestabilitat que no tenia?
En aquesta columna ja ens està bé que l’espectacle de l’enfrontament, per una vegada, l’ofereixin ells. Que les seues teles, les seues ràdios i els seus diaris s’entretinguin amb els seus, que la merda contra Catalunya deixi d’ocupar el cent per cent de la quota de pantalla. Tan poc segurs estem, de naltros mateixos i d’allò que volem, que no ens podem permetre de trollejar al Congreso per no sé quina puresa d’expedient? No fem l’ingenu: el Pedro Sánchez resava, perquè no tirés endavant la catxa de la moció, que presentant-la ja feia el fet; si devia encendre un ciri pasqual cada dia, perquè els empestats ‘indepes’ no el toquessin ni amb un bastó. I ara té: Ciudadanos li ha posat aquella banda de ‘Aliado de los separatistas’ que, per un 155 massa tou, havia enfilat al PP. Ei, xeics, ara seriosament: per fer unes rialles entre tant de drama no passarà res.
Això ja seria per a un altre article, avui no hi entrarem, però pensant en l’esperançat espectador ‘equidistant’, el PSOE-líbranos-del-PP ja no podrà diluir el seu nacionalisme ranci entre els embats neofalangistes de Cs i PP. Ves si no és més efectiu, per exemple, el PSOE dient que continuarà la intervenció econòmica iniciada pel PP (o nomenant ministres que es manifesten de bracet del PP, o retenint els ostatges catalans per les mateixes raons que el PP, o amenaçant governs d’esquerres a Badalona aliant-se amb el PP…), que no milers de corcons independentistes amb la cançó que, pel que fa a la sobirania catalana, tant se val qui mani a Espanya. Siguem pràctics: entre una Catalunya republicana i un PSOE ‘dialogant’ que ofereix com a gran avenç tornar quinze anys enrere, ens estalviaran més feina els fets provats dels unionistes, que mil discursos ‘indepes’ per a convèncer ningú. ‘Fets, no paraules’, com deia la campanya del José Montilla a l’època que els seus van ribotar l’estatut.