19.08.2018 - 22:00
|
Actualització: 20.08.2018 - 07:48
És evident que el supremacisme descarat no es pot vendre en l’Europa d’avui. Si més no, sense que tinga conseqüències greus. I aquesta és la raó principal per la qual el règim monàrquic espanyol va haver de revestir de legalitat el colp d’estat contra la Generalitat de Catalunya.
L’espanyolisme vol evitar el debat polític perquè sap que li és un terreny clarament desfavorable. En política, en democràcia, cal parlar de majories i minories, cal comptar-se, cal prendre decisions d’acord amb els vots i canviar les lleis si la majoria no les vol. Aquesta batalla, a Catalunya, els unionistes la tenen simplement perduda. No els val. Saben que són minoritaris i per això, perquè amb la política no poden guanyar, van optar per combatre l’independentisme amb repressió i basant-se en una visió de la legalitat. Esbiaixada i més propagandística que real, però.
Ens van dir, i van vendre al món, que la independència com a aspiració podia ser legítima, però que com que no era legal no podíem intentar fer-la efectiva. I que si ho provàvem tindria conseqüències penals greus. Van sacralitzar la legalitat. Res no es podia fer contra la llei, ens van dir. I ens asseguraven fins i tot que si seguíem la (seua) llei i reformàvem la constitució espanyola es podria parlar de la independència. Que el problema no era la política sinó les formes, el seguiment de la legalitat. Mentien perquè sabien que ni que tots els Països Catalans, Euskal Herria i Galícia fossen favorables a la independència no aplegarien prou vots per a canviar la seua constitució. La trampa era ben visible, doncs, però a ells, certament els servia per a anar fent.
Tanmateix, com que era una argumentació falsa i cínica, perillaven de caure de quatre potes en el mateix parany. Perquè si defenses que la llei és intocable i que marca els límits per damunt de la voluntat popular, tu no pots vulnerar-la de manera arbitrària quan et convé. Ni és coherent ni és comprensible i et deixa despullat davant la veritat. Això, exactament això, els ha passat ara, quan la llei s’ha girat en contra seu.
De manera que aquest cap de setmana hem sentit dirigents del PP i Ciutadans fent una crida a desobeir la policia després d’haver vist que els Mossos aplicaven l’anomenada llei mordassa als ultres que arrenquen llaços, en defensa de la llibertat d’expressió dels ciutadans. I no em digueu que la cosa no fa impacte. Perquè parlem de cridar a desobeir una llei redactada per ells, concretament sota la direcció de Fernández Díaz. Jo sempre m’hi he manifestat contrari i, per tant, tinc el dret, tranquil·lament, de dir que no em sembla bé que passe això. Però ells? Com poden cridar a desobeir una policia perfectament constitucional perquè els aplica una llei que ells mateixos van redactar o aplaudir?
Essent suaus podríem afirmar que demostren tenir molt poca coherència, però parlant més seriosament és evident que els podem acusar, amb proves, de fer servir la llei al seu gust, d’escudar-se en la llei per justificar els seus actes, en comptes de respectar-la. I el pobre senyor Montesquieu, que d’això en sabia alguna cosa, ja ho va deixar clar ara fa molts anys: ‘No hi ha cap tirania més cruel que aquella que es perpetua sota l’escut de la llei i fent servir el nom de la justícia.’ Punt final.
