06.11.2017 - 22:00
Tradueixo de la ‘lengua común’ un titular de fa tres dies però que, paraula amunt, paraula avall, podria ser atemporal: ‘L’independentista frustrat pot caure en la violència’, diu un entrevistat ics en un diari zeta. Les notícies s’actualitzen i els entrevistats van passant, però aquesta ‘preocupació’ continua emergint periòdicament i destacant-se amb lletres grosses. Mentrestant, els mitjans sensibles ja han amortitzat la mateixa ‘plantilla’ des de l’1-O: ‘Ultres agredeixen [nombre d’afectats] després/durant/abans d’una manifestació unionista a [nom de la població]’. I als avisadors tan preocupats per la cosa no se’ls havia acudit d’alertar que l’espanyolisme frustrat podia, no pas ‘caure’ en la violència, sinó intensificar la violència dels seus violents de sempre. A això, ja hi tornarem més endavant.
No sé si a valtros us fa la mateixa sensació, però després de set anys de manifestacions massives on no s’ha trencat ni una paperetcètera blablablà, la preocupació que l’independentisme pugui ‘caure en la violència’, si abans semblava l’expressió d’un desig de mal confessar, ara que som al 155 té un aire de patètica súplica. Perquè un cop s’ha demostrat que no calia violència ‘indepe’ per a justificar el ‘correctiu’ de l’estat espanyol, els advertiments en aquest sentit encara fan més llàstima: amb institucions, activistes i mig govern segrestats, una hipotètica violència ‘indepe’ ja només ‘serviria’ per a tranquil·litzar consciències entre certs sectors de l’espanyolisme soft, els que cada vegada que la maquinària de l’estat estrangula una mica més els independentistes corren a piular ‘quin gran error’, ‘quin desastre’, i surten en entrevistes tots preocupats, des d’una hispanocèntrica equidistància, de mira on ens han portat ‘els uns i els altres’.
En tot cas, en aquest conflicte, les ulleres de veure la violència no enfoquen igual cap a tots dos cantons. Per això, una sola pintada en una seu de Ciutadans, passada per l’amplificació aclaparadora dels altaveus del règim, val per dècades de destrosses a seus catalanistes. Per això, una sola escridassada en una paradeta de SCC, multiplicada pel mateix factor màgic, supera totes les amenaces de mort a polítics independentistes, i un escarn en una seu del PP –amb adhesius, cartells i urnes!– aixeca més polseguera que el degoteig continu de propietats vandalitzades per tenir l’estelada al balcó. Sense aquesta matemàtica creativa no s’explicaria que, el 20-S, tres Patrol de la Guàrdia Civil plens d’adhesius –de nou els adhesius temibles– esdevinguessin el tòtem reparador d’una ‘violència’ imaginària i llargament esperada, el subterfugi diví que per fi permetria empescar-se un ‘alzamiento tumultuario’ i empresonar Sànchez i Cuixart. Com va dir algú, mai uns quatreperquatre no havien estat tan plorats, que només els faltava treure’ls en processó per Setmana Santa.
Tot això per a arribar a la violència que no depèn de les ulleres amb què la miris, perquè si ets ‘indepe’ te les farien saltar d’una hòstia. Jordi Borràs, expert en la xacra de la ultradreta, ha comptat més de cent casos documentats de violència espanyolista, cent, aquests últims dos mesos, dos. Si això no és un problema de salut pública, ja em direu què és. I l’altra: si en lloc de feixistes fossin antifeixistes, les lletres de ‘kale borroka’ no cabrien a les capçaleres dels diaris espanyols. I així tenim ramats de delinqüents desbocats, frustrats perquè els has tocat l’una-grande-y-libre, que tant et poden hostiar perquè parles la teua llengua, com perquè vas vestit amb la samarreta que et dóna la gana, com perquè portes el Cat a la matrícula, perquè ets català d’origen africà o de religió sikh, perquè ets periodista d’un mitjà determinat, perquè no crides ‘Vivaspaña’ al mig de la plaça de Francesc Macià, i un llarguíssim etcètera d’aleatorietats.
Parlem d’una violència tan transversal que la practiquen des d’analfabets tatuats amb creus gammades fins a ‘pijofatxes’ il·lustrats que assalten escoles catalanistes. Parlem dels ramats de feixistes, xenòfobs, homòfobs i racistes que se senten la mar de còmodes acudint a manifestacions ‘moderades’, amb assistents com Paco Frutos o Miquel Iceta que, si no fos per la beneïda unitat d’Espanya, temps enrere els haurien apallissat de grat. Sí, parlem d’ultres que se senten comodíssims, ehem, entre centenars de milers de ‘moderats’ que celebren el 155, la persecució judicial dels dissidents i la presó dels innocents: qui ho hauria de dir, eh?
L’espanyolisme té un problema i no sé si és el 3%, però a cada ‘mani’ seua els ‘indepes’ de la zona ens hem d’alertar per les xarxes –vigileu aquí, allà, #alertaultra, són al metro, baixen per tal carrer– i hem de canviar la rutina per por de topar amb els seus delinqüents. I després hi ha l’altra por, perquè la seua impunitat és proporcional a la nostra indefensió: que, per aquestes dobles ulleres de mirar, mentre els ultres campen a la caça dels nostres semblants i acumulen absolucions o denúncies que no prosperen, tu i jo podem acabar detinguts com una Aina i un Adrià qualssevol, o acusats d’incitar a l’odi per una piulada o un article com qui tracta a classe l’1-O, o vés a saber quina variant sui generis de la llei mordassa. Perquè al carrer encara pots fer cap a casa o a l’hospital, però qui sap què et podria passar si caiguessis a les grapes de les forces d’ocupació ‘de tots’, aquestes que tant poden fer voleiar l’estanquera des dels furgons a les ‘manis’ unionistes, com permetre la salutació nazi davant de les seues comissaries, com destrossar-te un bar perquè parles italià.
