13.05.2018 - 22:00
|
Actualització: 14.05.2018 - 10:03
Confesse que, malgrat el pas dels anys, em continua meravellant que, en termes polítics i tàctics, l’espanyolisme siga tan talòs. Amb l’elecció de Quim Torra ho han tornat a demostrar, fins a extrems inaudits. Perquè tenien una ocasió d’or, però la ràbia irracional en què viuen instal·lats d’ençà del discurs de Felip de Borbó el 3 d’octubre els ha impedit de veure-ho.
És evident que la incapacitat de l’independentisme de retornar Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat és una derrota que, ben administrada, els hauria pogut reportar grans beneficis, tant a l’interior com sobretot a l’exterior. Els partits independentistes, al final, han fet allò que la Moncloa volia que fessen i no pas allò que els ciutadans vàrem votar: forçar un president que no estigués implicat en judicis per poder dir al món, i particularment a Europa, que la crisi catalana s’havia acabat i que la República proclamada a l’octubre ja era només una anècdota del passat. Era, per tant, tan senzill com convertir Quim Torra en el símbol de la derrota de l’independentisme i de l’acceptació tàcita d’aquesta derrota. Convertir-lo en el president de la comunitat autònoma espanyola de Catalunya, ben lluny d’aquella presidència de la República que es va albirar durant unes hores el 27 d’octubre a la vesprada. Però aquesta gent és tan matussera que l’han convertit en tot el contrari, i sense que ell haja hagut de fer res, gairebé. Res de nou.
Tothom recorda aquella anècdota famosa del president Tarradellas quan es va entrevistar per primera vegada amb el primer ministre Suárez, a Madrid. La reunió va anar molt malament, però, en eixint-ne, Tarradellas va dir als periodistes que havia anat bé i amb això va comprometre el president del govern espanyol i obrí la via a una solució pactada. El 125è president sabia que en política els gests i les primeres impressions són molt importants i per això va jugar tan fort. Però ara els gests i les primeres impressions de l’espanyolisme respecte de Quim Torra impedeixen i impediran a partir del primer minut qualsevol mena de conciliació. No comprometen gens l’independentisme, ans al contrari. I projecten a Europa una imatge que s’haurien pogut estalviar de fortalesa de Puigdemont i de continuació del conflicte –àdhuc més violent i agressiu, perquè el to envers Torra és pitjor que no el to envers Puigdemont i tot.
En poques hores, polítics i mitjans espanyols han aconseguit, sobretot, que tota la feina feta pel govern espanyol i pels partits unionistes de l’octubre ençà, per mirar de reconduir la situació catalana en favor seu s’haja cremat, com una guspira i d’una manera tan irracional com significativa. El Parlament de Catalunya, llevat de la CUP, s’ha doblegat a l’exigència de moure’s dins el marc legal espanyol. I el nou govern no semblava que volgués fer passos significatius en favor de la concreció de la República. Tanmateix, l’incendi tan desproporcionat que ha originat l’espanyolisme no sembla que puga dur-nos sinó a un període d’una confrontació molt més aguda, i ben prompte. El primer d’octubre el vàrem crear els independentistes, però ara sembla que el primer d’octubre vinent –amb tot allò que implica– el crearan o el forçaran els espanyolistes, incapaços de llegir la realitat del país, embriacs com estan d’autoritarisme supremacista. El Borbó els va dir que la unitat de la seua pàtria passava per damunt de la voluntat democràtica de la població i s’ho van creure. Per això no els sembla bé què vota la gent ni que allò que vota la gent tinga conseqüències.
I amb això ens han regalat, una altra volta, una victòria que no ens mereixíem. Els n’haurem de donar les gràcies, doncs. Tot i que potser l’independentisme, si vol arribar a bon port, no hauria de confiar tant en els regals.
