L’Espanya que proposa Podem és un canvi substancial

Podem va concretar ahir com voldria que fos el programa d’un govern de canvi, encapçalat pel Partit Socialista. I cal dir de seguida que conté aportacions interessants. És evident que els de Pablo Iglesias han llegit bé l’origen dels problemes i és important de posar-ho en relleu. Que després alguns puguen discutir-ne l’oportunitat o no, si la proposta és interessada o no, fins i tot la sinceritat o no, això és tota una altra qüestió. Però el dibuix que fa d’un possible estat espanyol diferent és, sens dubte, el més modern i interessant de tots els que s’han fet fins ara.

Concretament, quant a això que en diuen la plurinacionalitat de l’estat, el focus mediàtic ha anat a parar de seguida al referèndum català, com era lògic. Però cal llegir bé la proposta per a entendre que va molt més enllà del referèndum. Catalunya ja es troba en una fase de pre-independència i, amb les coses així, molt difícilment cap iniciativa que vinga de l’estat espanyol podrà aturar la separació. Però, des de la resta dels Països Catalans i de l’estat, això que proposa Podem és un canvi substancial que s’ha de valorar.

Lamentablement la part referida al finançament és poc clara, malgrat que això és la mare dels ous. Però no em reca gens reconèixer que hi ha algunes altres mesures que van a l’arrel del problema. Per exemple, l’oficialitat del català i de les altres llengües a tot l’estat, amb el mateix rang que el castellà a tot arreu. O la derogació de la prohibició de federar dues autonomies o més. També la supressió de les províncies i el pas de l’autonomia a circumscripció electoral o l’establiment i el blindatge de les competències autonòmiques úniques.

Hi ha encara una mesura que, tot i no ser tan concreta com podríem esperar, apunta clarament en la direcció adequada: la reforma tant del Tribunal Constitucional com del Consell General del Poder Judicial perquè els ‘governs de les nacions i les comunitats polítiques’ puguen nomenar magistrats. No expliquen com seria, ni de quants parlen, però saben –o semblen saber– que ací hi ha la mare dels ous, cosa que es va fer evident a la sentència contra l’estatut.

Per tot això crec que cal aplaudir aquestes propostes de mesures i reconèixer-ne el valor. Fins i tot si en realitat responguessen a un càlcul polític, pensant a provocar les noves eleccions o mirant d’impedir o dificultar el pacte del PSOE amb Ciutadans, ningú no pot discutir que representen la visió més avançada que s’haja proposat mai, com un intent de conciliar la unitat de l’actual estat espanyol amb el respecte a les nacions que el conformen. És cert que podrien anar més lluny. El model del nou Regne dels Països Baixos és molt millor encara. Però em sembla que fins i tot des de l’independentisme no hauríem de limitar-nos a menystenir aquest pas endavant; sobretot perquè això seria negligir voluntàriament que, si allà alguns es mouen ara, és precisament perquè la independència de Catalunya ja és una realitat que tenim a pocs mesos.